Les Illes Balears en estat d'efervescència.

L'Espanya de les autonomies va nèixer durant els governs centristes de la UCD de la mà de Manuel Clavero Arévalo. Aquest simpàtic jurista andalus va trobar la fòrmula adequada, garant de  l'èxit d'un model que ha donat a Espanya la millor i més pròspera etapa de la seva història. El Estado de las autonomías es como una tabla de quesos deia Clavero Arévalo per referir-se al fet que cadascú podia desenvolupar-se i demanar allò que fos més adient a les seves necessitats. I així ha estat, perquè si mirem el mapa d'Espanya veurem territoris que han desenvolupat plenament les seves possibilitats, o almenys al màxim possible, perquè han disposat de les estructures necessàries i en canvi d'altres que no han pogut fer-ho perquè els hi han mancat aquestes estructures.

Aquest darrer cas es el de les Illes Balears. Al llarg dels gairebè trenta anys d'autonomia es fa palès que l'arixpèlag mediterrani no ha aconseguit desplegar i desenvolupar al màxim totes les seves potencialitats, tot i que ja voldiren d'altres illes mediterrànies com Sicília, Sardenya o les múltiples illes gregues haver assolit el grau de desenvolupament i benestar que tenen avui dia les nostres illes. Han mancat i manquen les estructures necessàries tenint en compte que el poder balear ha estat dominat pel bipartidisme representat pel PP i pel PSOE, dos partits que submissa i sistemàticament han subordinat les necessitats de les Balears a les directrius d'obligat compliment que els han imposat des de les seus dels madrilenys carrers Gènova i Ferraz respectivament. 

Malgrat tot, a les Balears mai tot ha estat blanc o negre, esquerra i dreta. Encara que sembli mentida hi va haver una època on el centrisme representat per la UCD era la força hegemònica i de llarg! Van tenir un paper determinant en la redacció del primer Estatut però no van arribar a veure l'autogovern assolit. De la dissolució de la UCD balear va sorgir Unió Mallorquina que dirigida per Jeroni Albertí va esdevenir la primera estructura pròpia de la qual disposaven les Balears. Un partit centrista i regionalista que des de llavors fins avui ha desenvolupat un paper clau en la governabilitat de l'arxipèlag, tot arrencant als dos grans partits estatals millores decisives en l'autogovern balear que ells mai haurien aconseguit com ells mateixos com la normalització linguistica del català o una televisió pròpia que va arribar amb vint anys d'endarreriment respecte Catalunya!

Un dels aspectes que històricament ha dificultat al llarg de l'etapa democràtica que les illes Baelars poguessin disposar de les estructures necessàries per tal de desenvolupar les seves potencialitats ha estat la insularitat. La insulartitat ha estat ins ara un factor  insuperable de desvertebració. No ens hauria d'estranyar que fins ara el moviment nacionalista / regionalista balear nascut al marge del PP i del PSOE hagi rebut el nom de mallorquinisme polític quan en veritat més que dels interessos de Mallorca volia fer un discurs balear. I es que fins ara aquest moviment no existia a la resta d'illes. Però darrerament les coses estan començant a canviar i trenta anys desprès a Menorca ha nascut Unió Menorquina encapçalada per Irene Coll i a Eivissa l'efervescència insularista i centrista resta evident essent Gent per Eivissa el principal exponent.

A tot això hem d'afegir esdeveniments recents que demostren que alguna cosa s'està movent a les illes, que de cara al futur pot nèixer un tercer espai centrista que agrupi nacionalistes, regionalistes i federalistes potent  i capaç de plantar cara al PP i al PSOE. Recentment el PP ha patit una escisió encapçalada per Jaume Font, exportaveu popular al Consell Insular de Mallorca, que descontent amb la deriva radical imprimida pel nou líder popular José Ramón Bauzá ha creat una nova formació de caire centrista i regionalista: la Lliga Regionalista Balear. I a UM després d'una llarga etapa de lideratge de Maria Antònia Munar al capdavant del partit no era tot tant perfecte com semblava... Una onada de casos de corrupció va acabar amb la cúpula de la formació i la renovació es va fer ineludible. Un nou equip s'encarregà de liderar la formació encapçalat per Josep Melià, fill de l'exportaveu dels governs d'Adolfo Suárez i destacat polític centrista. Aquest nou equip allò que Munar mai havia volgur: liderar, crèixer, cercar l'hegemonia... tot allunyant-se de la còmoda quota de poder. Semblava  que se'n estaven sortint quan hi va haver una nova onada de casos de corrupció relacionats amb l'etapa anterior que van acabar per arruinar i deixar inservible la marca d'UM.

Calia prendre una determinació i amb fermesa i lideratge Melià la va prendre. Tot desprenent-se de sentimentalismes va decidir dissoldre UM desprès de gairebè tres dècades de singladura i crear una nova formació: la Convergència de les Illes Balears. Melià ha pres la decisió correcta amb fredor, coratge i valentia: o això o veure com la Lliga Regionalista Balear es feia amb l'hegemonia absoluta i indiscutida del centrisme balear. Ara si que podrà inicair una nova etapa i treballar amb tranquilitat, perquè ningú mai li podrà retreure aspectes del passat corrupte d'altres amb els quals ni ell ni els seus tenen res a veure.

Ara caldrà esperar al dia després de les eleccions per començar a bastir el tercer espai centrista a les Balears que al cap d'un temps tindrà prou força per disputar l'hegemonia al PP i al PSOE. Seria desitjable que Convergència per les Illes Balears i la Lliga Regionalista Balear arribessin a un acord i es presentessin junts a les eleccions, perquè junts conformen un mateix espai que desprès de l'escissió de Font ha crescut. Si no fos així des d'aquest blog vull donar el meu suport a Convergència per les Illes Balears i a Josep Melià perquè representen el projecte més sofisticat i perfecte dle centrisme balear al segle XXI.