sábado, 11 de agosto de 2012

Fets històrics del catalanisme (VIII): Les Bases de Manresa

Les intencions unitaristes del Govern de l'Estat en relació amb la codificació del dret civil tot pretenent la desaparició dels diferents ordenaments existents en matèria de dret civil a Espanya provocà una campanya de la Lliga de Catalunya al 1889 en defensa del dret civil català. Fou tal l'èxit de la mateixa que es planteja l'ampliació del moviment catalanista de caire liberal-conservador representat en aquells moments per la Lliga de Catalunya. Es pretenia la creació d'una única organització que a l'estil del Centre Català fos capaç d'agrupar el catalanisme polític tot sorgint el 22 de febrer de 1881 la Unió Catalanista liderada per Lluis Domènech i Montaner.

La Unió Catalanista era un nou intent d'unificar el catalanisme sota una mateixa organització idèntica al Centre Català amb la única diferència de que el catalanisme liberal de Valentí Almirall en restava al marge quedant com un grupuscle residual. Així donçs la Unió Catalanista integrava al seu si totes les tendències que havia manifestat el Centre Català a excepció del republicanisme federal. La primera iniciativa de la Unió Catalanista consistí en la redacció d'un text legal capaç de reflectir les aspiracions reals del catalansime realtives a l'autogovern de Catalunya. A tal efecte es celebrà a Manresa entre els dies 25 i 27 de març una assemblea que ratificà les popularment conegudes com a Bases de Manresa (Bases per a la Constitució Regional Catalana). Son el primer document històric del catalanisme on queda plasmada l'aspiració històrica del catalanisme a l'autogovern i s'inspiren en l'anterior experiència que havia gaudit el principat a nivell d'autogovern a traves de les Constitucions Catalanes promulgades al 1585. Les Bases de Manresa abogaven per la creació d'un òrgan legislatiu anomenat Corts Catalanes que triaria un òrgan executiu integrat per cinc consellers i a nivell judicial es recuperaria la Reial Audiència del Principat de Catalunya. Tanmateix es defensava la llengua catalana com la única oficial de Catalunya i pel seu caràcter obligatori per accedir a la funció pública tot vedant-se l'accès dels no catalans a la mateixa.

Com hem assenyalat anteriorment cal valorar les Bases de Manresa com un document de trascendència històrica indubtable ja que es la primera proposta oficial d'autogovern feta pel catalanisme però el seu caràcter arcaic es evident com per exemple en la defensa que fa del caràcter compartit de la funció legislativa entre les Corts i el Rei (de nou el catalanisme insisteix en tenir un vincle especial amb la monarquia parlamentària), la recuperació d'institucions històriques com les Corts o la Reial Audiència, l'exclusivitat de la oficialitat de la llengua catalana com a única llengua oficial de Catalunya i el caràcter corporativista i limitat del sufragi universal que només podia ser exercit pels caps de família. El document fou recolzat pels regionalistes bascos, gallecs i navarresos però rebutjat pel Centre Català.

A l'Assemblea de Reus celebrada entre els dies 28 i 29 de maig de 1893 s'acabà de completar el document en matèria de llengua, llibertat d'expressió, educació, eleccions i relacions internacionals. Els 13 i 14 de maig de 1894 tinguè lloc una tercera Assemblea a Balaguer on es tractaren questions referides a la hisenda i finalment els dies 29 i 30 de juny de 1895 una quarta assemblea a Olot tractà sobre els transports i prenguè l'acord de que en cas de no poder aconseguir un règim d'autogovern per a Catalunya amb la recuperació de les institucions històriques s'apostaria per l'establiment de la Mancomunitat de Diputacions.

El catalanisme ja tenia la seva proposta per a l'autogovern de Catalunya però per aconseguir-la havia de donar un pas endavant decisiu i participar a les eleccions com una força política més ja que amb l'exercici del dret de petició no n'hi havia prou. Sense un recolzament ciutadà visible i evident les demandes del catalanisme mai serien assumides pels poders centrals de l'Estat. I en aquets moment decisiu de nou sorgeixen les divergències que va patir el Centre Català entre els sectors decidits a la participació electoral encapçalats per Enric Prat de la Riba i els sectors apolítics del catalanisme literari renaixentista representats per Àngel Guimerà...

viernes, 10 de agosto de 2012

El asesinato de Martin Luther King

El 4 de abril de 1964 Martin Luther King se desplazó a Memphis para apoyar a los trabajadores negros de la limpieza de la ciudad que desde hacia dos meses se encontraban en huelga para protestar por sus peores condiciones laborales frente a las que disfrutaban los trabajadores blancos. En un iglesia de la localidad dio por la mañana un discurso que pareció admonitorio sobre su suerte futura ya que dijo que no tenía miendo porque había alcanzado la cima de la montaña.



 
Tras dar el que sería su ultimo discurso King se dirigio junto a sus colaboradores al motel Lorraine donde tenían reservada una habitación. Se asomó al balcón de su habitación y una bala procedente de una ventana situada al otro extremo de la calle impactó en su nuca dejándolo inconsciente. Fue trasladado al hospital donde murió una hora después. Testigos presenciales vieron a un hombre, James Earl Ray, abandonando precipitadamente un edificio situado frente al motel. Un mes después fue capturado en el aeropuerto londinense de Heatrhow. El 10 de marzo de 1969 el detenido se declaró culpable de la muerte de King siguiendo los consejos de su abogado puesto que de lo contrario podria ser condenado a muerte. Finalmente fue condenado a 99 años de cárcel. Posteriormente intentó retractarse pero no se repitió nunca ningun juicio dando a entender que anter de matar a King se había cirado con un espia de la CIA llamado Raul en Montreal (Canadá).... Lo más posible es que la CIA ordenara el asesinato de King dado que se habia convertido en un peligro para el establisment por su oposición a la guerra del Vietnam.






martes, 7 de agosto de 2012

La marcha sobre Washington

El 28 de agosto de 1963 tuvo lugar la marcha sobre Washington en favor del empleo y de la libertad. Convocada por varias organizaciones defensoras de los derechos civiles la marcha congregó a 250.000 personas procedentes de todos los lugares de los Estados Unidos en favor de la igualdad y del fin de la segregación racial. Ya en 1941 los líderes de la comunidad negra amenazaron con convocar una marcha parecida pero el entonces presdiente Franklin Delano Rooselvelt cedió a sus demandas.

250.000 personas de los más diversos lugares, orígenes y condiciones se congregaron aquel día en Washington para reclamar el fin de una injusticia secular: el fin de la marginación que sufrían los negros desde tiempos inmemoriales. Al igual que el resto de líderes convocantes de la marcha Martin Luther King dirigió un discurso a la multitud en el que recordaba el centenario de la abolición de la esclavitud a manos de Abraham Lincoln pero un siglo después los negros seguían marginados en Estados Unidos. Señaló que el propósito de la marcha era reclamar la libertad para los negros y que soñaba en que llegaría un dia en que nadie en Estados Unidos sería valorado por el color de su piel sino por sus capacidades.


La marcha contó con un importante apyo de la sociedad civil estadounidense. Mahalia Jackson, Joan Baez, Bob Dylan asi como Peter, Paul and Mary realizaron varias actuaciones musicales.

El último discurso de Martin Luther King

El 3 de abril de 1968 Martin Luther King visitó Memphis, la capital del estado de Teneessee, para apoyar la huelga que desde hace un par de meses sostenían los basureros negros de la localidad pues sus sueldos eran inferiores a los de sus compañeros blancos. Allí dio un discurso en la iglesia de Mason en la que resaltó la contradicción existente entre las libertades que concedía la Constitución de los Estados Unidos de América y la aplicación real de las mismas. Acabó su discurso señalanado que en mitad de la incertidumbre a la que le conducía su lucha por los derechos civiles no tenía miedo porque había alcanzado la cima de la montaña y cumplía el deseo de Dios que en realidad era la lucha por la igualdad de los seres humanos.


El 4 de abril de 1968 se asomó a la ventana de la habitación de su hotel en Memphis. Desde una ventana situada en la otra acera de la calle le dispararon. Martin Ltuher King había sido asesinado pero había cumplido el deseo de Dios....

sábado, 4 de agosto de 2012

Fets històrics del catalanisme (VII): L'Exposició Universal de Barcelona (1888)

Després de la ruptura del Centre Català el catalanisme va quedar dividit en dues corrents: la corrent liberal representada pel Centre Català i encapçalada per Valentí Almirall i la corrent liberal-conservadora representada per la Lliga de Catalunya liderada per Lluis Domènech i Montaner, Eusebi Güell, Àngel Guimerà i Josep Permanyer. Ben aviat la Lliga de Catalunya es va fer amb l'hegemonia del catalanisme ja que el caràcter dinàmic dels seus components (literats, arquitectes, industrials) la convertien en una opció molt representativa del que havia d'èsser el catalanisme: un moviment dinàmic, modern, transformador... Així donçs Almirall va caure en desgràcia tot perdent el lideratge del catalanisme que havia ostentat fins aleshores, mentre el Centre Català quedava en una posició absolutament minoritària, residual i marginal.

La fundació de la Lliga de Catalunya tinguè lloc el 5 de novembre de 1887 essent elegit president Pau Sans i aprovat un programa basat en cinc objectius: oficialitat de la llengua catalana, proteccionisme econòmic, conservació i millora del dret català, participació electoral i implicació en la política estatal assumint i encapçalant les demandes de les altres regions d'Espanya. Els objectius eren idèntics als del Centre Català  essent la única discrepància relativa al mètode per aconseguir-los: la Lliga de Catalunya apostava per la integració dins del sistema polític de la Restauració mentre que el Centre Català pel rebuig i la lluita contra el mateix.

La mostra més evident del caràcter dinàmic i representatiu de la Lliga de Catalunya es va evidenciar al 1888 quan la candidatura que va presentar per organitzar els Jocs Florals obtingué la victòria derrotant al Centre Català d'Almirall. La Lliga de Catalunya havia assolit l'hegemonia del moviment catalanista. L'any 1888 va ser el de l'Exposició Universal de Barcelona promoguda per la burgesia industrial catalana. El catalanisme es va dividri davant d'aquest fet: mentre la corrent hegemónica representada per la Lliga de Catalunya apostava per la implicació del moviment catalanista en l'aconteixement, la corrent minoritària representada per Almirall en defensava la inhibició ja que considerava que en res podia beneficiar al catalanisme i a les seves dinàmiques polítiques influïts pel fracàs del Memorial de Greuges. La celebració dels Jocs Florals es va endarrerir per tal que poguessin coincidir amb l'exposició i d'aquesta manera poder oferir la presidència de l'aconteixement a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg.La intenció d'aquest acte fou la mateixa que inspirà al Memorial de Greuges: el recolzament a la monarquia, la integració dins del sistema polític de la Restauració a canvi de la acceptació de les demandes del catalanisme. La reina regent presidí l'acte i els oradors li adreçaren una petició d'autogovern per a Catalunya però el resultat com en el cas del Memorial de Greuges fou un rotund fracàs, ja que ni liberals ni conservadors estaven disposata a acceptar aquestes demandes. Així donçs l'Exposició Universal de 1888 suposà un fracàs polític pel catalanisme però en canvi es traduï en un èxit rotund a nivell econòmic i cultural que situà Barcelona al món i permetè l'esclat d'un estat de vitalitat a través del meodrnisme que obrí pas a una de les etapes més pròsperes de la història de Catalunya de la que el catalanisme en va ser l'artífex. Així donçs malgrat el seu fracàs polític l'Exposició Universal de 1888 es un fet trascendental i determinant pel catalanisme ja que suposa una puixança que l'acaba consolidant com un actor indispensable i prestigiós dins la vida política espanyola.