El desenllaç del tancament de caixes a finals de 1899 suposà la primera derrota del catalanisme, ja que no va aconseguir l'obtenció del concert económic promès pel general Camilo García de Polavieja al seu programa regeneracionista, allunyant-se considerablement la perspectiva de la seva consecució. Però aquesta derrota s'acabà convertint en la primera victòria del catalanisme que va veure considerablement eixamplats tant els seus contorns com la seva força, combinant al seu si els elements intel.lectuals que estaven darrera la seva fundació (escriptors, advocats, metges) amb els elements de la burgesia industrial que originàriament havien constituit el pilar que sostenia el bipartidisme liberal-conservador del sistema polític de la Restauració i que van acabar per convertir-se al catalanisme gràcies al regeneracionisme.
La miopía política de la Unió Catalanista motivada pel seu rebuig a la oferta que li adreçà el general Polavieja el 1898 així com el seu rebuig a la participació electoral del catalanisme motivà l'escissió que desembocà amb la creació l'any 1899 del Centre Nacional Català encapçalat per Narcís Verdaguer i Callís, Josep Carner i Enric Prat de la Riba que amb la seva denominació confirmava la tendència que apuntava cap a la superació del regionalisme pel nacionalisme definida per primera vegada per Joan Maragall l'any 1896 a un dels seus articles publicats al Diario de Barcelona.
Mentrestant després del fracàs del polaviejisme i conseqüentment del Tancament de caixes la Junta d'Adhesions al Programa del general Polavieja es transformà en la Unió Regionalista confirmant de forma definitiva el trencament de la burgesia catalana amb el sistema polític de la Restauració, circumstància que marcava una clara tendència envers la marginalitat de les dues formacions que el sustentaven: liberals i conservadors. Finalment el 25 d'abril de 1901 el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista assoliren un acord consistent en la fusió d'ambdues entitats dins la Lliga Regionalista: vint anys després del seu neixament de la mà de l'antic federalista Valentí Almirall el catalanisme esdevenia un movimient polític preparat no només per a la contesa electoral sino també per erigir-se amb el triomf i convertir-se en la força hegemònica de Catalunya. La Lliga Regionalista va concòrrer a les Eleccions Generals del 16 de maig de 1901 que si be van saldar-se amb un triomf aplastant dels liberals amb 22 escons obtenint la victòria a les quatre circumscripcions catalanes el seu triomf va quedar molt matisat per l'espectacular victòria de la Lliga a la capital de Catalunya on obtinguè quatre dels sis escons en joc. Aixi donçs la Lliga esdevinguè la força hegemònica de Barcelona mentre que a Catalunya fou la tercera força empatada amb els conservadors, ja que obtinguè un total de sis escons sumant als quatre de Barcelona ciutat un a Girona i un a les comarques del interior de Barcelona: el caciquisme dels partits dinàstics esdevenia l'unic obstacle que impedia al catalanisme assolir l'hegemonia del pais....
