La plena realizació dels pobles, el seu ple desenvolupament i el desplegament complet de les seves potencialitats nomès depèn de dos factors: de les decisions de la ciutadania lliurement expressades a les eleccions i de l'existència d'estructures útils que serveixin per donar solució als reptes que aquests pobles es plantegen.
Al llarg de la nostra experiència democràtica de tres dècades pot observar-se l'existència d'una certa asimetria ja que hi ha pobles d'Espanya que s'han desenvolupat més que d'altres. Això es degut tant a les decisions de la ciutadania com a que han estat capaços de bastir estructures útils que han sapigut donat solució, de manera paulatina a aquests reptes que han anat sorgint. Un exemple d'aquesta categoria de pobles es Catalunya, que malgrat tot encara no ha estat capaç de desplegar plenament les seves capacitats, sense que això com es obvi posi en perill la unitat d'Espanya al contrari del que quasi unaminement pensen PP i PSOE.
Però aquestes estructures consolidades, arrelades, que els catalans hem anat bastint al llarg dels nostres trenta anys d'autogovern es revelen com insuficients per donar resposta als reptes que el segle XXI ens planteja a una societat europea i desenvolupada com es Catalunya, dins del marc compartit amb una societat tambè europea i desenvolupada com es Espanya. Necessitem, ens calen noves estructures complementàries que treballin conjunta i eficientment, colze a colze, amb les estructures ja existents cap a la consecució de nous objectius i reptes als que hem de donar solució.
Tot aquell qui llegeixi aquest bloc i em conegui sap personalment quina és la meva ideologia. Que d'acord amb la mateixa podria tenir uns interessos determinats reprecte als altres, però si pensès nomès en clau de la meva ideologia acabaria per fer molt mal als interessos conjunts dels catalans. A nosaltres, catalanistes de centre, ens aniria molt be pels nostres interessos personals i manteniment de les nostres aspiracions de govern que la poc competent i totalment submissa Carme Chacón esdevingués la nova líder del PSC, però això seria molt dolent per Catalunya i per anar endavant i progressar que es del que es tracta. Hem d'anar més enllà i posar per davant dels nostres interessos ideològics els interessos de pais.
Urgeix que el PSC esdevingui una estructrua pròpia, no nomès autònoma, perquè això ja ho es ara almenys sobre el paper, sino independent amb grup parlamentari propi no nomès al Senati sino tambè al Congrès. Aquesta necessitat sembla haver estat assumida i liderada per Antoni Castells que s'ha mostrat disposat a defensar-la en nom de la coneguda ànima sardanista del PSC que conformen a més d'ell Montserrat Tura, Ernest Maragall, Marina Geli i Àngel Ros. Ernest Maragall tambè s'ha mostrat totalment volcat en aquest esforç, mentre que Tura, Geli i Ros han estat força més discrets però almenys hi han donat suport nominalment. En canvi Joaquim Nadal sembla ja totalment despenjat d'aquest sector catalanista i plenament integrat dins de l'aparell.
Però en realitat l'ànima catalanista es minoritària al si d'un PSC dominat per l'ànima rociera de José Montilla, Carme Chacón, Celestino Corbacho, José Zaragoza o Manuela de Madre. A tot això cal afegir un tercer sector de joves dirigents que ja han tingut responsabilitats de govern coneguts com a socialisme blackberry i que està constituït per Laia Bonet, Jaume Collboni, Rocío Martínez Sempere, Daniel Fernández o Francesc Vallès. Aquest tercer grup defensa que la teoria de les dues ànimes ja ha estat superada, però en realitat la creuen superada perquè pensen que l'ànima rociera s'ha acabat per imposar sobre l'ànima catalanista ja que aquesta nova fornada de dirigents socialistes no representen cap sector propi, sinò una crossa dels rocieros que fins i tot els guanya en submissió al PSOE.
La realitat es que els catalanistes fracassaran en el seu assalt al PSC i que per tant davant la seva derrota final no els quedarà més opció que marxar-ne, davant un partit que té com a únic i fatal destí la submissió al PSOE. El PSC acabarà per esdevenir totalment irrellevant a Catalunya i els derrotats hauràn de fer un nou partit que ja es dibuixa a l'horitzó i que es situarà dins l'espai polític català a mig camí entre el PSC i ERC. Una formació que aixoplugarà els perdedors d'un i altre partit, perquè Josep Lluis Carod Rovira ja ha llençat la proposta de bastir una candidatura conjunta que agruparia PSC, ERC i ICV-EUIA a les properes Eleccions Generals. Una candidatura que no tindrà cap futur, perquè suposaria una repetició dels errors estratègics del tripartit que han causat la patacada electoral de PSC i ERC a les darreres eleccions catalanes. El PSOE no vol sentir parlar de res que se sembli al tripartit i les actuals direccions d'ERC i PSC la descartaran per raons òbvies. A més l'actual líder d'ERC a Barcelona, Jordi Portabella, partidari de Carod, tambè ha presentat una proposta per encapçalar una candidatura municipal que integraria als catalanistes descontents del PSC. Sembla clar donçs que el futur ens depararà un nou partit polític a Catalunya integrat per l'ànima catalanista del PSC i pels partidaris de Carod.
Urgeix que el PSC esdevingui una estructrua pròpia, no nomès autònoma, perquè això ja ho es ara almenys sobre el paper, sino independent amb grup parlamentari propi no nomès al Senati sino tambè al Congrès. Aquesta necessitat sembla haver estat assumida i liderada per Antoni Castells que s'ha mostrat disposat a defensar-la en nom de la coneguda ànima sardanista del PSC que conformen a més d'ell Montserrat Tura, Ernest Maragall, Marina Geli i Àngel Ros. Ernest Maragall tambè s'ha mostrat totalment volcat en aquest esforç, mentre que Tura, Geli i Ros han estat força més discrets però almenys hi han donat suport nominalment. En canvi Joaquim Nadal sembla ja totalment despenjat d'aquest sector catalanista i plenament integrat dins de l'aparell.
Però en realitat l'ànima catalanista es minoritària al si d'un PSC dominat per l'ànima rociera de José Montilla, Carme Chacón, Celestino Corbacho, José Zaragoza o Manuela de Madre. A tot això cal afegir un tercer sector de joves dirigents que ja han tingut responsabilitats de govern coneguts com a socialisme blackberry i que està constituït per Laia Bonet, Jaume Collboni, Rocío Martínez Sempere, Daniel Fernández o Francesc Vallès. Aquest tercer grup defensa que la teoria de les dues ànimes ja ha estat superada, però en realitat la creuen superada perquè pensen que l'ànima rociera s'ha acabat per imposar sobre l'ànima catalanista ja que aquesta nova fornada de dirigents socialistes no representen cap sector propi, sinò una crossa dels rocieros que fins i tot els guanya en submissió al PSOE.
La realitat es que els catalanistes fracassaran en el seu assalt al PSC i que per tant davant la seva derrota final no els quedarà més opció que marxar-ne, davant un partit que té com a únic i fatal destí la submissió al PSOE. El PSC acabarà per esdevenir totalment irrellevant a Catalunya i els derrotats hauràn de fer un nou partit que ja es dibuixa a l'horitzó i que es situarà dins l'espai polític català a mig camí entre el PSC i ERC. Una formació que aixoplugarà els perdedors d'un i altre partit, perquè Josep Lluis Carod Rovira ja ha llençat la proposta de bastir una candidatura conjunta que agruparia PSC, ERC i ICV-EUIA a les properes Eleccions Generals. Una candidatura que no tindrà cap futur, perquè suposaria una repetició dels errors estratègics del tripartit que han causat la patacada electoral de PSC i ERC a les darreres eleccions catalanes. El PSOE no vol sentir parlar de res que se sembli al tripartit i les actuals direccions d'ERC i PSC la descartaran per raons òbvies. A més l'actual líder d'ERC a Barcelona, Jordi Portabella, partidari de Carod, tambè ha presentat una proposta per encapçalar una candidatura municipal que integraria als catalanistes descontents del PSC. Sembla clar donçs que el futur ens depararà un nou partit polític a Catalunya integrat per l'ànima catalanista del PSC i pels partidaris de Carod.
No hay comentarios:
Publicar un comentario