El cant del cigne de Carod Rovira

L'ex vicepresident del Govern de la Generalitat i ex líder d'ERC Josep Lluis Carod Rovira ha publicat al diari Avui el millor article de la seva vida. Carod Rovira es un brillant intel.lectual, però no pas una bona persona o un bon polític tal i com ha demostrat al llarg d'aquests darrers anys.

En aquest article en Carod posava sobre la taula la necessitat de crear un nou projecte polític a Catalunya. Un projecte radicalment diferent al que ha viscut el nostre pais al llarg dels darrers anys. Un projecte que segons Carod nomès es vàlid per l'esquerra i que per tant s'oposa el projecte de centredreta de CIU. Donçs bé, aquest projecte que defensa Carod es tan oposat a CIU que podria ser subscrit en la seva totalitat per la federació nacionalista, ja que en els seus trets fonamentals suposa la negació antitética formal i material del que ha estat el Govern Catalanista i d'Esquerres o Govern d'Entesa. Diu l'exlíder d'ERC que el darrer govern de Catalunya no ha estat seriós, s'ha deixat endur per la frivolitat i el radicalisme tot duent a terme postures descordades que avui en dia ja estan desfasades com l'ecologisme radical que bloqueja els grans projectes de pais, l'antisionisme, l'antiamericanisme o el laicisme radical que confòn laicitat amb laicisme.

En definitiva Carod presenta per Catalunya un nou projecte que no te res a veure ni amb la seva trajectòria personal ni amb les esquerres catalanes. Ja dic un projecte que perfectament seria un projecte de govern de CIU, aquesta CIU vers la que manifesta un odi irracional i sectari i que s'entesta a excloure del nou projecte que exposa i que per a mi es vàlid en una interpretació molt diferent a la que ell s'entossudeix a donar-li. Perquè Carod no vol apendre dels errors i diu que el projecte transversal que defensa nomès el poden representar una coalició de PSC, ERC i ICV, de nou el nefast tripartit, unit en una candidatura conjunta a les Eleccions Generals.

Carod Rovira va ser el primer en assumir posicions radicals i frívoles als governs tripartits. Ell va ser qui es va fotografiar juntament amb Pasqual Maragall, el duo bufón en paraules del prestigiós hispanista Stanley Payne, amb una corona d'espines ofenent greument a cristians i jueus (aquell qui parla de laicitat), o es va entrevistar amb membres d'ETA a Perpinyà (aquell a qui no agrada la radicalitat) o el primer que ha apostat pel menfotisme i la frivolitat al llarg del segon tripartit assenyalant que el Senegal havia obert un consolat a Barcelona quan en realitat estava obert des de l'any 1972.

Però que no s'en adona Carod que està fora de la realitat? Que ningú més que ICV-EUIA vol saber res del nefast tripartit i que aquesta coalició que proposa per a les Generals es del tot inviable i està fora de la realitat. El que passa es que aquests darrers quatre anys ha estat massa pendent de millorar exponencialment el seu elevat tren de vida i no s'ha assebentat de res del que ha passat al seu voltant. 

El projecte de Carod està molt be en la seva forma i contingut i per això crec que ha fet el millor article de la seva vida, però no pendrà forma sota un tripartit unificat i caudc sino sota la forma d'un nou, ampli i hegemònic Partit Demòcrata que abarcarà des de republicans fins a monàrquics d'arrel catalanista passant per ecologistes, socialdemòcrates, centristes, liberals i democristians. Això ja ho han sapigut veure persones com el mateix Pasqual Maragall, Antoni Castells, Jordi Portabella, Bernat Joan o Teresa Sandoval.

En Carod ja no es d'avui, es d'una època feliçment superada, està caduc però s'ha acomiadat amb el millor escrit de la seva vida: ha fet el cant del cigne.

Artur Mas 129è President de la Generalitat

Artur Mas ja ha pres possessió com a 129è President de la Generalitat. Ho va fer el passat dilluns 27 de desembre al Palau de la Generalitat en un acte que va destacar per la seva sobrietat i brevetat. En primer lloc l'encara president José Montilla es va acomiadar del càrrec amb un discurs molt curt on va citar a Jaume Vicens Vives per venir-li a dir al nou president que s'oblidés de la reivindicació i es centrés en fer feina. Montilla es va acomidadar del càrrec amb un célebre remake del discurs que des de fa més de 30 anys utilitza el PSC. Un discurs ple de contradiccions causa de que no hagi guanyat cap de les eleccions que s'han celebrat al Parlament d'ençà 1980. Donçs bé, han marxat del govern sense guanyar mai i encara segueixen en el mateix discurs, fet que revela que el PSC no ha après res de la seva darrera derrota i que per tant va directe cap una posició política plenament marginal, subordinat al PSOE.

Tot seguit Núria de Gispert va llegir el Reial Decret amb el nomenament de Mas com a nou President de la Generalitat i aquest va prometre el seu càrrec amb la fórmula legal més l'afegitó de la fidelitat al poble de Catalunya. I Montilla li va posar la medalla que l'acredita com a nou President de la Generalitat. Mas va fer un disucrs tambè breu on va prometre superar les dificultats per les que travessa Catalunya. L'acte va acabar amb els principals dirigents de CIU sortint al balcó de la Generalitat i un breu refrigeri al Pati dels Tarongers.

Per la tarda Mas va fer pública la llista amb els integrants del nou Govern de la Generalitat. Un govern divers i d'ampli espectre els confins del qual son per la banda esquerra Ferran Mascarell i per la banda dreta Pilar Fernández. El numero dos del govern com era habitual durant els governs de Jordi Pujol es d'UDC representada en la conselleria de Governació i Administracions Públiques per Joana Ortega que a més tindrà rang de vicepresidència i per tant, en absència de Mas exercirà de Presidenta de la Generalitat en funcions. A Interior el nou conseller que es farà càrrec d'aquest polèmic departament serà Felip Puig que ja ha dit que cancelarà bona part de les polèmiques mesures adoptades per Joan Saura. El nou conseller d'Economia i Finances serà l'exconseller d'Universitats durant els darrers governs de Pujol, l'Andreu Mas Colell prestigiós economista que més d'una vegada ha sonat per a Premi Nobel d'Economia. Es la persona millor i més adequada per fre front a la greu crisi econòmica en la qual ha endinsat Antoni Castells a la Generalitat.

A Treball i Ocupació es situa l'independent Francesc Xavier Mena professor d'ESADE. A Política Territorial i Sostenibilitat el fins ara alcalde de Sant Cugat en Lluis Recoder coneixedor del territori i expert en questions medioambientals. De la conselleria de Justícia se'n farà càrrec la independent Pilar Fernández Bozal fins ara Advocada de l'Estat en cap i possiblement la jurista més experta de Catalunya. A Educació s'ubica Irene Rigau experta en questions d'ensenyament i que ja va ser consellera de Benestar Social durant el darrer govern de Pujol. De Sanitat se'n farà càrrec l'independent Boi Ruiz i a Benestar Social i Família el convergent Josep Lluis Cleries acreditat expert en questions relacionades amb l'Estat del Benestar.

Ferran Mascarell fins ara dirigent del PSC i actualment independent es farà càrrec de la cartera de Cultura. Finaslment de la conselleria d'Agricultura i Medi Ambient se'n ocuparà el destacant dirigent democristià Josep Maria Pelegrí. Els consellers pendrán possesió demà del seu càrrec i per la tarda ja podran començar a treballar. Hi ha molta feina a fer... Que tinguin sort!

El TS asesta un hachazo al modelo linguistico catalán

Aun no ha tomado posesión Artur Mas como nuevo Presidente de la Generalitat de Catalunya y los problemas ya se le acumulan sobre la mesa. A la gravísima situación financiera que se sospecha que padece la Generalitat y al estado calamitoso de la red ferroviaria catalana se ha añadido en las ultimas horas un asunto inesperado y a la vez grave. El Tribunal Supremo ha admitido la demanada presentada por Convivencia Cívica Catalana, entidad apadrinada por el inefable Alejo Vidal Quadras, en defensa de tres padres que habían demandado a la Generalitat por negarles el derecho a educar a sus hijos en castellano. Dicha demanda fue desestimada por el TSJC y los demandantes apelaron al TS que definitivamente les ha dado la razón.

El TS ha emitiado su fallo aplicando la sentencia emitida por el Tribunal Constitucional sobre el Estatut de Catalunya el pasado mes de junio. En dicha sentencia el TC reinterpretó el Estatut cargándose el modelo de inmersión linguistica catalán al señalar que tanto el castellano como el catalán son lenguas vehiculares de la enseñanza en Catalunya. Por tanto el TC cambió su doctrina favorable al actual modelo para apostar por uno nuevo basado en la igualdad al 50% entre ambas lenguas. De hecho el actual gobierno socialista de España ya intentó cargárselo hace unos años al intentar introducir una tercera hora en castellano. Tras un importante forcejeo entre el PSC y ERC al final los republicanos ganaron la batalla y consiguieron que la Generalitat inaplicara el Decreto del Gobierno del Estado dejando a la libre elección de los centros escolares introducir la nueva hora o no.

El TS es la última instancia jurisdiccional que hay en España. Por tanto sus sentencias no pueden ser recurridas y han de ser cumplidas, a expensas de incurrir en un delito de desobediencia que podría abrir un nuevo, complicado y tortuos proceso. Eso es la explicación oficial, pero la verdad es que esta sentencia se puede incumplir sin que pase nada porque el modelo linguistico catalán está legalmente blindado en la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) y recurrida por el PP habrá que esperar a que el TC dicte sentencia sobre la misma, pues es el único legitimado para hacerlo.

En todo caso digan lo que digan tanto el TS como el TC Catalunya no cumplirá las sentencias que obligan a acabar con nuestro modelo de inmersión linguistica. No lo haremos porque las consecuencias de hacerlo serían muy graves. La aplicación de la sentencia del TS supondría acabar con un modelo exitoso reconocido y elogiado desde la UE y por el informe PISA, uno de los mayores éxitos y avances de nuestro autogobierno que aseguró la recuperación de la lengua catalana tras el ostracismo franquista de 4 décadas de duración, la integración de la oleada migratoria procedente de otras partes de España durante el franquismo y la paz civil en Catalunya. Una sola Catalunya, una sola comunidad civil frente a la socedad dramáticamente partida en dos al estilo Ulster que podría haber surgido entre catalanes catalanófonos y catalanes castellanófonos. El nacimiento de este modelo bajo los primeros ogbiernos de CIU dirigidos por Jordi Pujol tuvo un doble objetivo: normalizar el uso social de la lengua catalana tras la prohibición franquista e integrar a importanes oleadas migratorias que no tenían ningún tipo de contacto con la realidad catalana. 30 años después se puede concluir que dicho modelo ha significado un éxito, tanto por su reconocimiento internacional como por sus resultados, pero debemos seguir adelante porque ahora hay que integrar a los inmigrantes procedentes de Suramérica, África, Asia ect...

CIU, PSC, ICV-EUIA, ERC y SI se han unido para defender el modelo catalán de inmersión linguistica, frente a PP que se limita a advertir de la necesidad de cumplir la sentencia y Ciutadans invluso ha ido más allá al amenazar al nuevo gobierno de CIU con llevarlo a los tribunales y denunciarlo por desobediencia si no cumple la sentencia. De cumplir sus amenazas Albert Rivera nos llevaría a un escenario bastante similar al ya experimentado en el País Vasco en otras ocasiones con sendos procesos judiciales que se abrieron a Juan Mari Atutxa y Juan José Ibarretxe respectivamente con resultados desiguales. CIU no ha buscado la confrontación, la buscan sistemáticamente PP, PSOE, Ciutadans, UPD... con sus provocaciones innecesarias. Pues bien, ¡si quieren controntación la tendrán!

Mas President

El propassat dia 23 Artur Mas va ser investit com a 129è President de la Generalitat de Catalunya per majoria simple en segona votació amb 62 vots a favor, 45 en contra i 28 abstencions. El proper dia 27 finalitzarà la presidència de José Montilla i Artur Mas pendrà possessió formalment del càrrec en una solemne cerimònia al Palau de la Generalitat.

Durant la primera sessió del debat d'investidura celebrat el propassat dia 20 Mas va estar brillant i superior a cadascun dels seus rivals parlamentaris, en algun cas fins i tot clarament superior, però no va obtenir la majoria absoluta necessària per superar la investidura perquè tots i cadascun dels grups van votar en contra. Per tant es va fer necessari anar a una segona votació on només precisava majoria simple per a poder ser investit. L'endemà va ser un dia de contactes i negociacions que van culminar per la tarda amb l'anunci d'un acord entre CIU i PSC pel qual els socialistes s'abstindrien al debat d'investidura tot permetent la investidura de Mas.

Un acord d'investidura que no significa cap mena de pacte de govern o de pacte estable de governabilitat, ni per tant cap mena de renúncia per a CIU pel que fa al seu programa o d'obligació de recolzar al PSOE al Congrès i el Senat assegurant la governabilitat d'Espanya. Es un acord positiu, perquè demostra la superioritat moral de CIU davant no nomès el PSC sinò sobre tot el tripartit en si en base a l'erradicació de les seves sectàries i nocives pràctiques que duien associades el fracàs d'aquesta fòrmula (fracàs augurat per Antoni Pugiverd que deia que no es pot governar a la contra i a l'exclusió de la majoria social del pais). Així dons en base a aquest acord CIU es compromet a donar entrada a la resta de formacions polítiques amb representació parlamentària dins la Comissió Mixta de Traspassos Estat - Generalitat (el tripartit va excloure CIU), a pàctar amb el PSC qualsevol reforma de l'Estatut o de la Constitució (fet obvi ja que son les dues forces més importants de Catalunya), a preservar el model públic sanitari i educatiu (fet encara més obvi) i a preservar els grans pactes nacionals assolits durant la passada legislatura (suma obvietat). Per tant es un acord positu que asumeix obvietats, ratifica la superioritat moral de CIU i no la obliga a renunciar a cap dels punts bàsics del programa amb el que àmpliament va guanyar les eleccions.

Personalment hauria preferit un acord amb ERC ja que semblava molt més fàcil i hi havien més punts amb comú que amb els socialistes, però ja em dono per satisfet amb el pacte abans mencionat. Comença una legislatura apassionant, de geometria variable, de pactes puntuals on CIU treurà endavant el seu programa en funció de les afinitats que pugui tenir a cadascuna de les diferents matèries. No ha pres possesió i els reptes ja se li acumulen al nou president sobre la taula (sentència del TS sobre el model linguistic a l'escola catalana, calamitosa situació de la xarxa ferroviària catalana, crisi econòmica, crisi estatutària...) Que tinguem sort!

Núria de Gispert proposa Mas com a President

Només haver assolit el seu càrrec la democristiana Núria de Gispert ja s'ha posat a treballar celebrant una ronda de consuites amb els portaveus de les diferents forçes polítiques amb representació parlamentària  Al final d'aquesta ronda De Gispert ha proposat formalment al líder de CIU, Artur Mas, que es presenti davant el Parlament el proper dia 20 per ser investit formalment com a nou President de la Generalitat.

Malgrat la posició contrària dels restants grups de la cambra a donar el seu vot a favor de la investidura de Mas, De Gispert s'ha inclinat per proposar-lo com a candidat a la Preidència de la Generalitat perquè intuiex que serà investit en segona votació per majoria simple. 

Així donçs tot indica que Mas haurà d'esperar al dia 23 per ser investit formalment com a nou President de la Generalitat. Tot i això tampoc està clar que ho aconsegueixi en segona votació, ja que sembla que les forçes que a Catalunya representen la oposició no acaben d'assumir els resultats del passat 28 de novembre i per tant el sentit del mandat popular expressat pel poble de Catalunya.

Si Mas no es investit President de la Generalitat en segona votació, s'estarà incomplint la voluntat popular que ha dit que vol un govern fort encapçalat per CIU. Si aquest fet esdevé el conjunt de forçes polítiques de Catalunya s'estarà comportant irresponsablement i no només condemnarà al nostre pais a la paràlisi en un moment tan sumament important, sino que tambè tots estarem fent un nou ridícul de cara a la opinió pública no només del nostre pais, sino tambè de cara al conjunt d'Espanya i d'Europa. 

En el supòsit que Artur Mas no pugui ser investit President de la Generalitat, CIU no te cap mena de por en deixar passar els 60 dies estatuàriament previstos i anar cap a la dissolució del Parlament recentment constituït i per tant cap a la celebració d'unes eleccions que posarien tothom al lloc que realment li correspòn. Tot i no haver obtingut la majoria absoluta CIU ha guanyat per àmplia majoria, ha doblat en escons a la segona força política de Catalunya i per tant no renunciarà a un programa àmpliament avalat pels catalans. Abans aniríem a eleccions i que la fortuna situi cadascú al seu lloc.

Núria de Gispert escollida Presidenta del Parlament

Núria de Gispert ja es la primera dona de la història Presidenta del Parlament de Catalunya. La històrica dirigent democristiana ha aconseguit 77 vots enfront dels 4 aconseguits pel candidat alternatiu Antoni Strubell presentat per Solidaritat Catalana per la Independència.

De Gispert no només ha obtingut els vots de CIU sino tambè vots procedents del PSC i del PP partits amb els quals durant el dia anterior CIU havia tancat un acord per repartir-se els càrrecs que conformen la mesa del Parlament. I es que segons el Reglament de la cambra donats els resultats electorals nomès les tres principals formacions tenien dret a estar presents a la mesa, però tot i aixi es van iniciar negociacions amb ERC i ICV-EUIA per veure si era possible que esitugessin presents a la mesa, tot cedint-los cadascun dels partits dos llocs. Tant ERC com ICV-EUIA pretenien que CIU els cedis dos dels quatre llocs que li corresponen per tal d'aconseguir que la mesa reflectís una composició més plural, però les conversacions van fracassar ja que ICV-EUIA prometia a CIU un pacte davant notari per assegurar-li que no utilitzaria en contra de la federació el seu representant. Però CIU es va negar a cedir cap lloc a ICV donat que la formació ecosocialista està totalment mancada de credibilitat, des del punt de vista que tambè havia promès a EUIA que el senador per desginació autonòmica seria seu i ara es desperten amb que volen posar-hi Joan Saura tot vulnerant els pactes als que precisament havien arribat per notari.

Núria de Gispert ja s'ha posat a treballar inmediatament i ha encetat una ronda de converses amb els portaveus dels diferents grups parlamentaris que ja li han trasmès la seva intenció de votar en contra de la investidura d'Artur Mas en primera votació. Tot i això De Gispert ha proposat Mas ja que creu que finalment podrà ser investit President en segona votació.

David Madí abandona la política

David Madí, cap de comunicació de CDC, ha anunciat de forma sorpresiva i sorprenent que abandona la vida política per passar al món de l'activitat privada. La trajectòria de David Madí va iniciar-se a mitjans anys noranta quan va fer de cap de gabinet de diverses conselleries fins que al 1997 va passar a ser cap de gabient de la conselleria d'Economia i Finances sota la direcció d'Artur Mas. Allà va començar la seva ascensió fins que al 2003 es va encarregar de dirigir la campanya de les primeres eleccions en les que va concòrrer Artur Mas amb una estratègia exitosa que malgrat la reitrada de Jordi Pujol va donar a CIU un exigu però nou triomf, tot ino poder governar després. 

Malgrat tot a les eleccions del 2006 Madí va dissenyar una campanya agressiva que no va donar els fruits esperats, ja que tot i guanyar de nou Artur Mas no va poder ser investit president i el tripartit es va repetir de nou. Al congrès de CDC celebrat l'any 2008 Madí va ser reelegit amb la puntuació més baixa, però tot i així Mas va confiar de nou en ell i li va encarregar la direcció de la campanya de les recents eleccions. I aqui Madí si la va encertar amb una estratègia centrista que va donar a CIU una victòria prou àmplia per poder governar.

Per això desprès d'aquest èxit la decisió de Madí ha estat totalment inesperada. Però sens dubte es una decisió que l'honora, ja que envia el missatge de que la política no ho es tot i que per tant es positiu tambè tenir una bona experiència al món professional. Ho fa en el millor moment: per la porta gran.

Duran seguirà a Madrid però tindrà responsabilitats de govern

Finalment s'ha resolt l'enigma més important d'ençà que es van coneixer els resultats electorals: el futur de Josep Antoni Duran i Lleida. Tan l0interessat com Artur Mas van comparèixer junts davant l'opinió pública per anunciar la continuïtat de Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant del grup parlamentari de Convergència i Unió al Congrès dels Diputats.

Feia mots dies que s'especulava amb la possiblitat que Duran i Lleida abandonés el grup parlamentari de CIU al Congrès per retornar a Catalunnya i assumir la Conselleria en Cap del nou Govern de la Generalitat. L'especulació no era bona, era un afer que generava inquietud i finalment s'ha resolt amb una solució intermitja: Duran seguirà a Madrid i tornarà a ser el cap de cartell de CIU a les properes Eleccions Generals, però tambè assumirà responsabilitats de govern de caire secundari però simbòliques relatives a les relacions amb el mon de la Mediterrània i la intelocució directa amb el Govern central per al desplegament de l'Estatut.

Al capdavall trobo que ha esta una bona solució. CIU  ha començat amb bon peu la nova etapa oberta desprès de les eleccions prenent decisions correctes i racionals. Els dos actius de la federació nacionalista son Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida. Tots dos son els líders més ben valorats de Catalunya, però tambè d'Espanya! Es innegable que tots dos passen pels millors moments de la seva vida. no nomès política sino personal, i hauria estat un error garrafal haver concentrat tots dos actius en el mateix front. Dons no: Mas com a President de la Generalitat i Duran a Madrid per defensar els interessos de Catalunya, però tambè ajudant al Govern en el que calgui! Es sens dubte la millor decisió que es podia i que afortunadament s'ha pres.

Una vegada coneguda la decisió de Duran, tambè s'ha sapigut que la conselleria en cap despareixerà del proper organigrama governamental. No poso objeccions a aquesta decisió en un moment d'austeritat, però potser hauria estat una bona decisió haver-la mantingut i haver posat al capdavant a Joana Ortega amb l'objectiu de que pugui anar agafant experiència i consolidar la presència mediàtica que ha començat a adquirir.  

Estado de Alarma

El pasado viernes 3 de diciembre por la tarde se produjo una situación increible en los aeropuertos españoles. De repente la gran mayoría de los controladores aereos alegando enfermedad abandonó sus puestos de trabajo. Un absentismo laboral en masa que provocó el cierre del espacio aereo españoll, desatando un caos masivo que no sólo obligó a la cancelación de todos los vuelos sino que provocó que muchas personas quedaran encerradas en los aeropuertos sin poder volar, en medio de una indignación brutal.

El Gobierno reaccionó inmediatamente creando un gabinete de crisis y José Blanco, ministro de Fomento, dio un ultimátum a los controladores para que depusieran su actitud so pena de transferir al ministerio de Defensa el control del espacio aereo español. Los controladores hicieron caso omiso de la amenaza y el gobierno procedió a la militarización del espacio aereo. Sin embergo, la crisis no se desbloqueó pues los controladores militares no poseen la licencia que expide la UE para poder operar vuelos comerciales y no pudieron hacer nada. El Gobierno se planteó una medida excepcional que jamás se había tomado en democracia: la declaración del Estado de Alarma. Finalmente, a la mañana del día siguiente el Consejo de Ministros declaró por primera vez desde 1977 el Estado de Alarma instando a los controladores a regresar inmediatamente a sus puestos de trabajo, poniéndose al servicio del Ejército bajo amenaza de ser juzgados por un delito de sedición contemplado en el código de justicia militar con una pena de hasta 8 años de cárcel. Sólo entonces reaccionaron, deponiendo su actitud y volviendo en masa a sus puestos de trabajo. La situación quedó desbloqueada y los aeropuertos recuperaron la normalidad 24 horas después.

La decisión de declarar el Estado de Alerta ha sido la correcta. El Gobierno ha acertado porque ha servido para hallar solución a una situación que degeneraba por momentos y que amenazaba con convertirse en una auténtica catástrofe nacional, una catástrofe económica para un país que ya se encuentra en una situación económica muy complicada. Ahora bien, la utilidad del estado de alarma ha sido puntual y por tanto no debería prororrgarse durante quince días más porque la situación ya no es excepcional. Ha habido controladores que no abandonaron sus puestos de trabajo y que por tanto no incurrieron en responsabilidades penales, listos para operar junto con los militares encargados del control de los aeropuertos.

A los responsables de esta situación habrá que castigarlos con todo el peso de la ley e imponerles las sanciones que establezca la misma. El Gobierno debe convocar más plazas para cubrir las vacantes dejadas por los controladores rebeldes y una vez nuevos controladores hayan sido nombrados, la situación ya se habrá normalizado por completo. Los problemas en los aeropuertos protagonizados ora por controladores ora por pilotos han sido una constante durante todo el período democrático y treinta años soportando a un colectivo elitista y privilegiado, un colectivo que no se puede considerar de trabajadores porque no forma parte de los sindicatos mayoritarios ha acabado por desbordar el vaso. José Blanco fue el primero en poner los puntos sobre las ies a los controladores y debe valorarse su valentía para solucionar esta situación, pero también su ineficacia para encontrar soluciones que desbloquearan el conflicto hasta la fecha.

Los controladores no han hecho huelga, derecho constitucionalmente reconocido, porque de lo contrario hubieran avisado. Han incurrido en absentismo laboral y eso en un Estado de Derecho es delito y de los gordos...

Urgeix refundació del PSC

La plena realizació dels pobles, el seu ple desenvolupament i el desplegament complet de les seves potencialitats nomès depèn de dos factors: de les decisions de la ciutadania lliurement expressades a les eleccions i de l'existència d'estructures útils que serveixin per donar solució als reptes que aquests pobles es plantegen.

Al llarg de la nostra experiència democràtica de tres dècades pot observar-se l'existència d'una certa asimetria ja que hi ha pobles d'Espanya que s'han desenvolupat més que d'altres. Això es degut tant a les decisions de la ciutadania com a que han estat capaços de bastir estructures útils que han sapigut donat solució, de manera paulatina a aquests reptes que han anat sorgint. Un exemple d'aquesta categoria de pobles es Catalunya, que malgrat tot encara no ha estat capaç de desplegar plenament les seves capacitats, sense que això com es obvi posi en perill la unitat d'Espanya al contrari del que quasi unaminement pensen PP i PSOE.

Però aquestes estructures consolidades, arrelades, que els catalans hem anat bastint al llarg dels nostres trenta anys d'autogovern es revelen com insuficients per donar resposta als reptes que el segle XXI ens planteja a una societat europea i desenvolupada com es Catalunya, dins del marc compartit amb una societat tambè europea i desenvolupada com es Espanya. Necessitem, ens calen noves estructures complementàries que treballin conjunta i eficientment, colze a colze, amb les estructures ja existents cap a la consecució de nous objectius i reptes als que hem de donar solució.

Tot aquell qui llegeixi aquest bloc i em conegui sap personalment quina és la meva ideologia. Que d'acord amb la mateixa podria tenir uns interessos determinats reprecte als altres, però si pensès nomès en clau de la meva ideologia acabaria per fer molt mal als interessos conjunts dels catalans. A nosaltres, catalanistes de centre, ens aniria molt be pels nostres interessos personals i manteniment de les nostres aspiracions de govern que la poc competent i totalment submissa Carme Chacón esdevingués la nova líder del PSC, però això seria molt dolent per Catalunya i per anar endavant i progressar que es del que es tracta. Hem d'anar més enllà i posar per davant dels nostres interessos ideològics els interessos de pais.

Urgeix que el PSC esdevingui una estructrua pròpia, no nomès autònoma, perquè això ja ho es ara almenys sobre el paper, sino independent amb grup parlamentari propi no nomès al Senati sino tambè al Congrès. Aquesta necessitat sembla haver estat assumida i liderada per Antoni Castells que s'ha mostrat disposat a defensar-la en nom de la coneguda ànima sardanista del PSC que conformen a més d'ell Montserrat Tura, Ernest Maragall, Marina Geli i Àngel Ros. Ernest Maragall tambè s'ha mostrat totalment volcat en aquest esforç, mentre que Tura, Geli i Ros han estat força més discrets però almenys hi han donat suport nominalment. En canvi Joaquim Nadal sembla ja totalment despenjat d'aquest sector catalanista i plenament integrat dins de l'aparell.

Però en realitat l'ànima catalanista es minoritària al si d'un PSC dominat per l'ànima rociera de José Montilla, Carme Chacón, Celestino Corbacho, José Zaragoza o Manuela de Madre. A tot això cal afegir un tercer sector de joves dirigents que ja han tingut responsabilitats de govern coneguts com a socialisme blackberry i que està constituït per Laia Bonet, Jaume Collboni, Rocío Martínez Sempere, Daniel Fernández o Francesc Vallès. Aquest tercer grup defensa que la teoria de les dues ànimes ja ha estat superada, però en realitat la creuen superada perquè pensen que l'ànima rociera s'ha acabat per imposar sobre l'ànima catalanista ja que aquesta nova fornada de dirigents socialistes no representen cap sector propi, sinò una crossa dels rocieros que fins i tot els guanya en submissió al PSOE.

La realitat es que els catalanistes fracassaran en el seu assalt al PSC i que per tant davant la seva derrota final no els quedarà més opció que marxar-ne, davant un partit que té com a únic i fatal destí la submissió al PSOE. El PSC acabarà per esdevenir totalment irrellevant a Catalunya i els derrotats hauràn de fer un nou partit que ja es dibuixa a l'horitzó i que es situarà dins l'espai polític català a mig camí entre el PSC i ERC. Una formació que aixoplugarà els perdedors d'un i altre partit, perquè Josep Lluis Carod Rovira ja ha llençat la proposta de bastir una candidatura conjunta que agruparia PSC, ERC i ICV-EUIA a les properes Eleccions Generals. Una candidatura que no tindrà cap futur, perquè suposaria una repetició dels errors estratègics del tripartit que han causat la patacada electoral de PSC i ERC a les darreres eleccions catalanes. El PSOE no  vol sentir parlar de res que se sembli al tripartit i les actuals direccions d'ERC i PSC la descartaran per raons òbvies. A més l'actual líder d'ERC a Barcelona, Jordi Portabella, partidari de Carod, tambè ha presentat una proposta per encapçalar una candidatura municipal que integraria als catalanistes descontents del PSC. Sembla clar donçs que el futur ens depararà un nou partit polític a Catalunya integrat per l'ànima catalanista del PSC i pels partidaris de Carod.

La crisi obliga el govern central a resoldre el tema del Prat:

La greu crisi econòmica que pateix Espanya provocada pels forts atacs externs de la darrera setmana sobre el deute que s’ha disparat fins màxims històrics han comportat que el Govern de l’Estat s’hagi vist motivat a prendre mesures que a la vegada que eixuguin el deute, també serveixin per retornar la confiança als mercats financers.

De retruc sembla que aquestes mesures situaran el llarg contenciós sobre la gestió de l’Aeroport del Prat en la recta final de solució. Quatre anys ja fa que dura aquest conflicte entre el Govern de l’Estat d’una banda i la societat civil catalana d’una altra que es va unir en un històric acte al IESE per reclamar un aeroport fort i competitiu en base a una gestió integrada, dins la qual els interessos catalans tinguessin un pes determinant.

Es evident que durant quatre anys el govern del PSOE, el govern amic segons la terminologia emprada per l’encara actual govern de la Generalitat en funcions, s’ha estat rient dels catalans al formular promeses vanes per la resolució d’aquest tema que al final quedaven dilatades en el temps i dormint el somni dels justos. Espanya es l’únic país d’Europa on el model de gestió aeroportuari està completament gestionat per l’Estat (AENA: Aeropuertos Españoles y Navegación Aerea) en un continent on predomina clarament el model de gestió compartida entre el sector públic i el sector privat, però també entre les diferents administracions que conformen el territori.

La necessitat d’eixugar el deute i per tant d’obtenir ingressos d’alguna manera han forçat la solució al problema. Sembla ser que el Govern central aviat aprovarà una llei que definirà el nou model aeroportuari espanyol basat en la gestió compartida: una gestió compartida on la posició pública tindria un 51% i la posició privada un 49%. Els interessos públics tindrien un paper dominant, però es desconeix com es repartirien els respectius coeficients entre les diferents administracions: fet transcendental per saber si la futura gestió del Prat respondrà als nostres interessos Una proposta que seria positiva pels interessos de Catalunya passaria per una representació equitativa del 13% per a l’Estat, la Generalitat, Ajuntaments més la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Pel que fa a la gestió privada els plans del Govern passen per entregar el 49% restant a l’empresa que compleixi les condicions i que per tant sigui capaç de guanyar el concurs per un contracte de quaranta anys de durada en règim de concessió pública. Això en veritat es com una loteria on pot sortir qualsevol cosa: des d’una empresa que reforçaria els interessos catalans fins una empresa que promocionaria els interessos de Madrid-Barajas o fins i tot que donaria la imatge del Prat com l’aeroport escombraria on van a parar tots els vols barats d’Europa que es la temptació que tindria Ryanair de convertir l’aeroport de Barcelona en la seva base.

Ara es l’hora d’estar ben alerta per quan surti la llei que defineixi el nou model aeroportuari espanyol. L’hora d’estar ben alerta per evitar un nou engany per part del Govern de l’Estat en forma d’un model aeroportuari que segueixi sotmetent el nostre aeroport als interessos madrilenys: tant PSOE com PP hi estan totalment d’acord en aquesta premissa. Però Convergència i Unió per molta capacitat de lideratge que tingui serà incapaç d’evitar tota sola que ens acabin imposant un model regressiu, contrari als interessos de Barcelona, si no convenç als diputats catalans del PP i als 25 diputats del PSC integrats dins del grup parlamentari del PSOE per tal que uneixin el seu vot al Congrès i al Senat en defensa del model aeroportuari que realment necessitem. Quan deixaran els diputats i senadors del PSC tan catalanistes que es proclamen de ser agents de Madrid a Catalunya? Per quan tindran un grup parlamentari propi vital per defensar els interessos de Catalunya. Quan comprendran PSC i PP de Catalunya que el nostre país es troba en un moment excepcional, el pitjor moment de la nostra història democràtica, que fa poc van haver-hi unes eleccions transcendentals i que els catalans van parlar d’una determinada manera? Quan acceptaran els resultats d’aquestes eleccions i es posaran al servei de l’esforç mobilitzador que va demanar Artur Mas per redreçar Catalunya?

Ronda de converses

Desprès de la ressaca electoral es va reunir la Comissió Executiva Nacional (CEN) de la federació nacionalista Convergència i Unió guanyadora per novena vegada consecutiva de les eleccions catalanes. Un cop analitzats els resultats electorals el CEN va acordar que Artur Mas porti a terme una ronda de converses amb els representants de les formacions que han obtingut representació parlamentària. Aquesta ronda de converses pretèn sondejar a les formacions polítiques sobre les prioritats de pais de cara a la nova legislatura.

La ronda de converses va començar amb el PSC que va ser representat per Joaquim Nadal. Els socialistes van anunciar que pensen dur a terme una oposició dura però constructiva i que están disposats a arribar a acords per tots aquells temes importants de pais. No es van definir o concretar quins son aquests temes prioritaris. A l'endemà Mas es va reunir amb Alícia Sánchez Camacho que va demanar-li que es centri en la lluita contra la crisi econòmica, però va condicionar el seu suport a la investidura a canvi de la retirada del concert econòmic. Malgrat tot aquesta trobada va ser certament profitosa, ja que es va dibuixar un terreny d'entesa entre CIU i PP en matèria econòmica relatiu a aspectes com la supressió de l'impost de successions, les ajudes a PYMES i autònoms així com l'aprimament de l'estructura del futur govern.

Amb Joan Herrera es va definir certa entesa en questions relatives a l'autogovern com seria el cas del concert econòmic, però no es va oncretar res en relació amb l'Estatut desprès de la sentència del TC. I ERC per boca del seu encara líder Joan Puigcercós va anunciar la seva predisposició a votar en contra de la investidura de Mas, tot insant-lo a triar entre ells i el PP però sense aposatr per una visió constructiva ni definir possibles terrenys d'entesa. Per últim Mas va rebre al líder de Ciutadans Albert Rivera amb qui va teixir un cert terreny d'entesa en matèria econòmica i de regeneració democràtica, però discrepen profundament en matèria d'autogovern inclinant-se Ciutadans pel vot contrari a la investidura de Mas. I pel que fa al líder de SI en Joan Laporta no es coneix el resultat de la conversa, circumstància que indica l'escassa seriositat del qui de cara a un futur podria ser conegut com el Berlusconi català. Donarà molt a parlar Laporta, més per la seva privada que no pas per la seva acció política que s'esbrina escasament consistent.

En resum, la ronda de converses no ha servit per a res. Les coses segueixen igual que la nit electoral. No se sap res de la investidura de Núria de Gispert com a presidenta del Parlament, però s'intueix que sortirà endavant sense saber-ne com. Tampoc se sap res sobre la investidura de Mas, però tambè s'intueix que sortirà endavant gràcies a l'abstenció d'algun grup parlamentari, aquell qui mostri major afinitat amb el programa, i s'iniciarà una etapa de govern basada en la geometria variable. Es a dir que les coses anirán sortint endavant sense majors dificultats depenent de diferents recolzaments. S'albira una llarga etapa de govern de Convergència i Unió sompre i quan l'Artur Mas sigui fidel a les virtuts que decoren el timó que li va regalar son pare.