Ja fa temps que a Barcelona s'està donant un debat important i interessant. Dic important perquè Barcelona no nomès es cap i casal de Catalunya sino tambè una ciutat important dins del mapa mundial del segle XXI i per tant, Barcelona rep inmediatament tota transformació, canvi o tendència que es dona en el món.
Aquest debat te com a punt de partida l'any 2007 quan les Eleccions Municipals manifesten per primera vegada de forma clara i diàfana l'esgotament del tripartit catalanista i d'esquerres que venia governant la ciutat des de feia gairebè trenta anys. Malgrat tot el PSC va guanyar de nou les eleccions i tot i que aquesta fòrmula es podia reeditar de nou, sorprententment ERC per boca del seu líder barceloní Jordi Portabella ho va descartar inmediatament declarant la fórmula esgotada i passant a la oposició. L'argument que va donar Portabella per negar-se a reeditar el tripartit va ser la incompatibilitat del model de ciutat defensat per PSC i ICV-EUIA amb el d'ERC, ja que el model dels dos primers no era capaç d'afrontar els reptes que la globalització plantejava a una ciutat com Barcelona.
Aquest va ser un fet molt important. Repetidament el líder de CIU a Barcelona, Xavier Trias, havia profetitzat que la fórmula del tripartit començaria la seva decadència a Barcelona, precisament el primer lloc on havia sorgit. I la va encertar de ple! Durant molts anys es va crear una brutal contraposició entre Catalunya i Barcelona que tenia fonaments ideològics: mentre CIU governava Catalunya durant un període de trenta anys Pasqual Maragall organitzava una alternativa catalanista-i-d'esquerres que al final acabaria amb els anys estenent-se com a fòrmula de govern a Catalunya. Una fórmula que traslladada al conjunt del pais acabaria per fracassar estrepitosament, perquè el seu contingut es basava en zero programa i en un 100% mala llet, la mala llet pròpia d'una visió maniquea i irreal de pais: les-forces-d'esquerra-guais-modernes, democràtiques-i-progressistes-enfront-de-les-forces-de-dretes-carques-antidemocràtiques-i-reaccionàries. No cal dir que tot això es va convertir en un artefacte inestable que va acabar per engolir a una velucitat insuitada a tots els seus protagonistes, començant pel propi Maragall que va ser el primer en aprendre la lliçó del canvi de paradigma.
Mentrestant, el tripartit comença a fer figa a Barcelona i de tripartit es queda encongit en un bipartit que accelera irremeiablement la seva decadència. En aquest context plouen declaracions tant del mateix Portabella com de l'ex-dirigent republicà i actual dirigent de Solidaritat Catalana, Uriel Bertran apostant per un canvi a Barcelona. Un canvi de caràcter progressista i com el que cal fer fora es un bipartit d'esquerres s'intueix un canvi de paradigma importantíssim, ja que l'adjectiu progressista en realitat s'aplica a tot aquell qui vol avançar i tirar endavant, no es un terme ostatge de la dreta o de l'esquerra i l'esquerra l'ha segrestat durant molt de temps. Trenta anys desprès això s'ha acabat, perquè s'ha demostrat que tant amb governs d'esquerra com amb governs de dreta tota societat pot anar enrere: el progressisme ha estat rescatat. L'eix esquerra-dreta ha mort: les caretes han caigut i anem cap a un nou escenari dominat per un nou eix llibertat-autoritarisme.
Barcelona es un mirall del món, del que esdevé al nostre món. Es la porta per on entren a Espanya les tendències mundials i avui el món ens exigeix a les societats democràtiques europees la configuració de grans projectes transversals capaços d'afrontar els reptes que la globalització ens planteja. Barcelona es un bon punt de partida per bastir una gran formació transversal que amb el catalanisme com a mínim denominador comú sigui capaç de plantejar un projecte de progrès capaç d'afrontar els reptes que el món globalitzat ens planteja. Jordi Portabella ja ha plantejat la idea i ha definit més o menys els seus contorns, però en realitat aquesta formació hauria d'agrupar des d'ERC pel contorn esquerre fins a UDC pel contorn dret acollint als catalanistes desenganyats amb el PSC, CDC i tambè Reagrupament i Solidaritat Catalana si son capaços d'abadonar el maximalisme i veure aquesta formació com una eina útil al servei de Catalunya, la única capaç de fer-la avançar i de conseguir noves quotes com a pais. Una formació que tingui com a pilar el progrès de Catalunya a partir de la diversitat i d'un mínim comú denominador catalanista, però tambè i sobretot la radicalitat democràtica com a principi de funcionament. Fer una bandera de la radicalitat democràtica i de l'adaptació a la societat del coneixement / renovació tecnològica com a tret identitari de la formació en un moment on la ciutadania, segons el CIS, precep a la classe política com ni ms ni menys que la tercera preocupació. Contra una classe política configurada per mediocritats, per enxufats, per fills de... el nou Partit Demòcrata progressista, europeista, transversal i catalanista ha d'apostar per estructures lleugeres, eleccions primàries per triar la totalitat de les llistes electorals, consultes internes per decidir el posicionament en les grans però tambè en les questions pràctiques, e-democràcia ect...
No hay comentarios:
Publicar un comentario