Fets històrics del catalanisme: El tancament de caixes (IX)

Un cop conegut el rebuig de la Unió Catalanista a la proposta del general Camilo García de Polavieja industrials, comerciants i destacades entitats de la societat catalanista van crear el novembre de 1898 la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja tot fent-se amb el lideratge del moviment catalanista després del greu error estratègic comés per la Unió Catalanista en rebutjar la proposta del general Polavieja. Fins aleshores el moviment catalanista estava format per intel.lectuals mentre els industrials i grans comerciants se'n mantenien al marge quan no recolzaven de forma entusiasta al bipartidisme liberal-conservador que representava el sistema polític de la Restauració. Seguint amb la tradició monàrquica evidenciada pel moviment catalanista fins aleshores la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja adreçà un missatge a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg Lorena el 14 de novembre de 1898 on mostrà el recolzament al programa exposat per Polavieja l'1 de setembre de 1898. Aquest missatge anava signat per Bartomeu Robert en representació de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Comercial i Industrial en representació de la qual havia signat el manifest Santiago Torres.  

Però al febrer de 1899 la reina Maria Cristina encarregà la formació del govern al conservador Francisco Silvela i el general Polavieja renuncià a les seves pretensions regeneracionistes incorporant-se com a ministre de Defensa al nou govern on el conservador Manuel Duran i Bas també exercia de ministre de Justícia. Mentrestant la Lliga de Defensa Comercial i Industrial inicià el gener de 1899 una campanya en defensa del concert econòmic que comptava amb el suport de les quatre diputacions catalanes, 318 municipis i les entitats més representatives de la societat civil catalana sumant-s'hi a deshora la Unió Catalanista. Aquest fet demostra que la liquidació de l'imperi colonial espanyol havia signficat un creixement exponencial per al catalanisme en el lapse temporal de tan sols un any. L'any 1899 el catalanisme estava preparat no només per concòrrer a les eleccions sino per guanyar-les i erigir-se com la força hegemónica de Catalunya tot disposant d'una força important a les institucions (diputacions, ajuntaments i possiblement també a les Corts amb possibilitat d'influir decisivament a la governabilitat de l'Estat).

Però el govern Silvela no estava disposat a complir amb les seves promeses. Raimundo Fernández Villaverde ministre d'Hisenda no estava disposat a concedir un règim fiscal singular per a Catalunya en la línia del concert econòmic perquè la greu crisi financera per la qual estava passant l'Estat no permetia renunciar a una bona part de l'important volum d'ingressos generats per l'economia catalana. Davant d'aquesta situació la Junta Regional es va reunir i decidí el 16 de juliol de 1899 declarar-se insubmissa i no pagar la contribució industrial a l'Estat circumstància que es feu publica el 5 d'agost de 1899. El catalanisme no estava sol: gremis d'altres importants centres comercials de l'Estat com Madrid, València i Saragossa també s'afegiren al moviment tot negant-se a abonar la contribució. La delegació d'Hisenda envià un requeriment a l'alcalde de Barcelona llavors Bartomeu Robert tot exigint-li l'autorització per a detindre les gairebé 7.000 persones que es negaven a pagar la contribució. Robert es negà i Fernández Villaverde li envià una ordre reial davant la qual es rendí, nova manifestació del caràcter monàrquic del moviment catalanista, autoritzant les detencions però presentant tot seguit la seva dimissió com a batlle de la capital catalana. Els comerços de la ciutat tancaren les seves portes i el 24 d'octubre el govern central suspenguè les garanties constitucionals circumstància que provocà la dimissió de Manuel Duran i Bas i del general Polavieja.El 27 d'octubre el Capità General de Catalunya declarà l'Estat de Guerra tot associant la insubmissió fiscal al delicte de sedició. Aquesta circumstància significà l'aturada del moviment ja que la situació era insostenible a mig-llarg termini per als promotors del moviment que corrien un risc serios de fallida i per tant de veure's arruinats: a la llarga sortien més perjudicats els propis comerciants que l'Estat al curt termini no rebent els ingressos procedents de les contribucions industrials catalanes.

El tancament de caixes fou la primera derrota del catalanisme però lluny de debilitar-lo el dotà de maduresa tot impulsant-lo cap a la participació electoral amb serioses possibilitats d'esdevenir la força hegemónica de Catalunya ja que de partida comptava amb el recolzament d'una sòlida base municipalista (318 municipis), provincial (les quatre diputacions catalanes), social (les entitats més representatives de la societat catalana) i econòmic (les principals fortunes industrials i comercials). Però li mancava el recolzament dels treballadors que formaven part del moviment obrer el qual establiria una relació de confrontació amb el catalanisme que adquiriria matisos violents i dividiria Catalunya infligint en determinats moments un greu sofriment als catalans.  

Fets històrics del catalanisme (VIII): El catalanisme davant la liquidació de l'Imperi espanyol

1898 va passar a la història com un dels anys més importants de la història d'Espanya. 1898 tanca una llarguisima etapa de la història del nostre pais iniciada l'any 1492 amb el descobriment del continent americà per Cristòfor Colom i finalitzada al 1898 amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines: la de l'Imperi espanyol, aquell imperi on no es posava mai el sol en paraules de Felip II, que en els seus moments de màxim apogeu i esplendor va arribar a dominar tot un continent i mitja Europa.

 

Donçs be després d'una llarga etapa de decadència aquest imperi arribà a la seva fi al 1898 amb la pérdua dels darrers territoris que l'inegraven: Cuba, Puerto Rico i Filipines. La desfeta militar davant dels EUA suposà la liquidació definitiva de l'Imperi espanyol i per tant la fi d'un model secular del pais. Ni que dir te que aquest fet fou traumàtic i a mes de suposar una de les crisis mes agudes de la història d'Espanya suposà una crisi molt greu per al sistema polític de la Restauració inaugurat al 1876 amb la restauració al tro d'Alfons XII i regulat per la Constitució d'aquell mateix any basant-se en el turnisme bipartidista a l'exercici del poder entre el Partit Conservador dirigit per Antonio Cánovas del Castillo i el Partit Liberal encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta. Per si enmig d'aquesta situació tot fos poc 1898 també fou l'any en que Cánovas del Castillo fou assasinat per un terrorista anarquista. El pare del sistema polític de la Restauració desapareixia enmig de la pitjor crisi del sistema deixant-lo sense un dels seus pilars i per tant tocat. Era un acte mes d'una onada iniciada a Barcelona l'any 1893 amb l'atemptat contra el Liceu que causà la mort a 20 persones i que aquell mateix any tinguè una nova manifestació amb l'intent d'assasinat del general Martínez Campos a més de l'atemptat contra la processó del Corpus l'any 1896 al carrer Canvis Nous de Barcelona que causà sis morts. L'absència de justícia social era la causa d'aquesta onada de violència, la manifestació més clara de que el dinamisme i extraordinària puixança experimentada per Catalunya d'encà l'Exposició Universal de 1888 enmig de la depressió i anèmia dins la qual es trobava la resta de l'Estat amagava l'enorme desigualtat existent al si de la nostra societat i l'absoluta manca d'interès per les questions socials que manifestava el catalanisme. Per altra banda Joan Maragall ja havia alertat tant des de les pàgines del Diario de Barcelona on escrivia un article setmanal com a la seva coneguda Oda a Espanya de la desfeta de 1898 proposant a Espanya un nou relat nacional basat en la liquidació defintiva del model imperial tot apostant per la integració a Europa com eina per aconseguir la modernització del pais.

Enmig de la desfeta militar va sorgir la figura del general Camilo García de Polavieja. Aquest general havia renunciat al seu càrrec després de la seva oposició a l'estratègia seguida pel govern en relació amb la guerra contra els EUA circumstància que el situà en una posició inmillorable per erigir-se com una alternativa al debilitat i caduc règim polític de la Restauració. Aprofitant la circumstància l'1 de setembre de 1898 va fer un manifest on exposà el seu programa. Enmig d'aquesta situació es posà en contacte amb la Unió Catalanista a la qual demanà el seu suport a canvi del qual la Unió Catalanista posà sobre la taula la demanda d'un règim d'autogovern per a Catalunya. El general Polavieja no acceptà la demanda però a canvi proposà la concessió d'un règim de concert econòmic per a Catalunya, la constitució d'una mancomunitat de províncies, la conservació del dret civil català i la competència en matèria d'ensenyament professional. La puixança experimentada pel catlanisme havia cristalitzat. El catalanisme havia estat reconegut com l'unica energia viva existent al si de l'Espanya dels darrers compassos del segle XIX i sense haver participat mai en unes eleccions ni ser coneguda la seva dimensió real tenia la oportunitat de jugar un paper clau dins la governabilitat de l'Estat. Però incomprensiblement degut a les dissensions internes existents entre els sectors més politizats encapçalats per Enric Prat de la Riba i els sectors mes apolítics encapçalats per Àngel Guimerà la Unio Catalanistà rebutjà la generosa proposta que li va fer el general Polavieja. Llavors es va produir un fet que demostrà la consolidació i el creixement que estava experimentant el catalanisme a la darreria del segle XIX. Fins llavors el catalanisme havia estat purament un moviment d'intel.lectuals i professionals liberals mentre els industrials i comerciants se'n mantenien al marge. Aquest fet canvià amb la constitució de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja integrada per les institucions més representatives de la societat civil catalana i que fins llavors havien restat al marge de les demandes del catalanisme com fou el cas de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. La Unió Catalanista havia demostrat la seva inmaduresa en un moment clau i a partir d'aquest moment la seva importància anà minvant fins restar absolutament irrellevant al si del catalanisme. El catalanisme havia madurat, s'havia fet gran i ja estava preparat per afrontar la lluita electoral.

Nueva Iberia: un pacto por la tolerancia, la convivencia y el progreso

España es a dia de hoy un Estado democrático, europeo y plurinacional compuesto por varias unidades nacionales o subestatales. El territorio geográfico de la Península Ibérica está dividido en dos Estados: España (estado plurinacional) y Portugal (Estado uninacional). Así pues en Portugal se produce una identificación entre los conceptos de nación jurídica (nación como nación de ciudadanos) y nación política (nación como unión de personas con las mismas características culturales). Si partimos de las hipótesis defendidas por Joan Maragall en sus artículos escritos en el Diario de Barcelona asumiendo que el Estado es un ente artificial cuya configuración es pasajera y depende del devenir de la historia primando el concepto de nación por encima del concepto de Estado llegaríamos a la conclusión de que en España es incompatible la creencia simultánea en una nación catalana y en la nación española simultáneamente. A mi juicio es posible y compatible ser nacionalista catalán y español a la vez puesto que creo en la existencia de una nación española en sentido político construida a partir de la suma de las peculidaridades de las distintas entidades subestatales que la componen para formar un pueblo de carácter único en el mundo. Creo en España como nación de naciones y por tanto me siento catalán y español a la vez.

 

Soy partidario del derecho de autodeterminación porque considero que toda nación tiene derecho a decidir cuál quiere que sea su futuro si así lo considera oportuno en un momento dado. Los españoles decidimos nuestro futuro frecuentemente a traves del ejercicio del sufragio universal tanto como catalanes como españoles. Pero si en un determinado momento las fuerzas hegemónicas quieren conocer cual es nuestra opinión acerca de nuestro destino colecitvo como nación los catalanes tenemos derecho a decidir en un referéndum si queremos seguir siendo parte integrante del Reino de España o bien convertirnos en un Estado propio porque somos singulares: somos nación. Sin embargo la defensa del ejercicio del derecho de autodeterminación no significa la defensa de la independencia de Catalunya. Soy partidario de la unidad en la diversidad de los distintos pueblos de España bajo una unica estructura estatal porque pese a la diferencia desde la noche de los tiempos la historia está repleta de ejemplos que manifiestan la existencia de unas características comunes y de un espíritu de unidad entre los pueblos ibéricos. Pero no estoy a favor del mantenimiento a ultranza de la unidad de España por lo que el futuro nos puede deparar dos escenarios: a) Unidad en la diversidad de todos los territorios que integran la Península Ibérica bajo una única estructura estatal integrada en el seno de los Estados Unidos de Europa, b) División de la Península Ibérica en varios Estados de entre los cuáles unos formarían parte de los Estados Unidos de Europa y en cambio otros no....

 

Me gutan los puzzles, Me gustan los puzzles cuyas piezas singulares y distintas entre si encajan para formar un conjunto armónico, flexible y estructurado. Ha llegado el momento de decir que el ideal de la Iberia de Joan Maragall sigue más vivo que nunca. Este ideal consiste en la unidad de los distintos pueblos que componen el territorio geográfico de la península Ibérica bajo una única estructura estatal de tipo federal con la monarquía parlamentaria como forma política del Estado ibérico integrado en los Estados Unidos de Europa. Pero este proyecto es demasiado complejo como para dejarlo en manos de la izquierda o la derecha ibéricas. Urge una reorganización del espacio de centro ibérico. Fue el centro quien hizo de España el país democrático, plurinacional, europeista y moderno que es hoy. Los españoles no debemos nada ni al PSOE ni al PP pues a lo largo de los últimos treinta años se han dedicado a obstaculizar toda reforma por mínima que fuera. No sirven para construir el futuro de España. En un contexto como el actual de erosión del bipartidismo cuando distintas plataformas radicales, antisistemas y populistas toman posiciones de cara al futuro el centro no puede permanecer estéril, vacío y desorganizado. Hay que proceder a la reorganización del espacio de centro ibérico vertebrándolo bajo una estructura de partido capaz de agrupar a todas las energías centristas existentes en la península. Un nuevo proyecto político centrista, plural, abiertom flexible, europeista y moderno afiliado al Partido Demócrata Europeo (PDE). El PNV ya ha dado el paso hacia el PDE... Un nuevo proyecto centrista capaz de enarbolar la bandera de la tolerancia y la modernidad en España frente al carácter retrógrado e inmobilista de la izquierda y la derecha ibéricas. Un proyecto de futuro, de tolerancia, de convivencia, de progreso conformado por personas como Josep Antoni Duran i Lleida, Àngel Ros, Ernest Maragall, Josu Jon Imaz, Izaskun Bilbao, Enric Morera, Josep Melià, Jaume Font, Irene Coll, Pilar González, Paulino Rivero, Claudina Morales, Francisco Álvarez Cascos, Miguel Angel Revilla, Yolanda Barcina, José Angel Biel o Miguel González de Legarra. A alguno le extrañará alguno de estos nombres pero el centro que nos trajo la democracia fue un puente entre personas que supieron leer adecuadamente los acontecimientos e imprimir una evoluciòn a su comportamiento y personas cuyas convicciones eran inequivocamente progresistas pero que no querían una evolución en base a radicalismos estériles. En resumen la opción ue necesitamos para recuperar el espíritu de la transición, para recuperar una Constitución abierta y plexible punto de encuentro de todos, para avanzar y para garantizar un futuro moderno, progresista y europeo de Iberia. Los hombres pasan pero sus ideas permanecen.

Fets històrics del catalanisme (VIII): Les Bases de Manresa

Les intencions unitaristes del Govern de l'Estat en relació amb la codificació del dret civil tot pretenent la desaparició dels diferents ordenaments existents en matèria de dret civil a Espanya provocà una campanya de la Lliga de Catalunya al 1889 en defensa del dret civil català. Fou tal l'èxit de la mateixa que es planteja l'ampliació del moviment catalanista de caire liberal-conservador representat en aquells moments per la Lliga de Catalunya. Es pretenia la creació d'una única organització que a l'estil del Centre Català fos capaç d'agrupar el catalanisme polític tot sorgint el 22 de febrer de 1881 la Unió Catalanista liderada per Lluis Domènech i Montaner.

La Unió Catalanista era un nou intent d'unificar el catalanisme sota una mateixa organització idèntica al Centre Català amb la única diferència de que el catalanisme liberal de Valentí Almirall en restava al marge quedant com un grupuscle residual. Així donçs la Unió Catalanista integrava al seu si totes les tendències que havia manifestat el Centre Català a excepció del republicanisme federal. La primera iniciativa de la Unió Catalanista consistí en la redacció d'un text legal capaç de reflectir les aspiracions reals del catalansime realtives a l'autogovern de Catalunya. A tal efecte es celebrà a Manresa entre els dies 25 i 27 de març una assemblea que ratificà les popularment conegudes com a Bases de Manresa (Bases per a la Constitució Regional Catalana). Son el primer document històric del catalanisme on queda plasmada l'aspiració històrica del catalanisme a l'autogovern i s'inspiren en l'anterior experiència que havia gaudit el principat a nivell d'autogovern a traves de les Constitucions Catalanes promulgades al 1585. Les Bases de Manresa abogaven per la creació d'un òrgan legislatiu anomenat Corts Catalanes que triaria un òrgan executiu integrat per cinc consellers i a nivell judicial es recuperaria la Reial Audiència del Principat de Catalunya. Tanmateix es defensava la llengua catalana com la única oficial de Catalunya i pel seu caràcter obligatori per accedir a la funció pública tot vedant-se l'accès dels no catalans a la mateixa.

Com hem assenyalat anteriorment cal valorar les Bases de Manresa com un document de trascendència històrica indubtable ja que es la primera proposta oficial d'autogovern feta pel catalanisme però el seu caràcter arcaic es evident com per exemple en la defensa que fa del caràcter compartit de la funció legislativa entre les Corts i el Rei (de nou el catalanisme insisteix en tenir un vincle especial amb la monarquia parlamentària), la recuperació d'institucions històriques com les Corts o la Reial Audiència, l'exclusivitat de la oficialitat de la llengua catalana com a única llengua oficial de Catalunya i el caràcter corporativista i limitat del sufragi universal que només podia ser exercit pels caps de família. El document fou recolzat pels regionalistes bascos, gallecs i navarresos però rebutjat pel Centre Català.

A l'Assemblea de Reus celebrada entre els dies 28 i 29 de maig de 1893 s'acabà de completar el document en matèria de llengua, llibertat d'expressió, educació, eleccions i relacions internacionals. Els 13 i 14 de maig de 1894 tinguè lloc una tercera Assemblea a Balaguer on es tractaren questions referides a la hisenda i finalment els dies 29 i 30 de juny de 1895 una quarta assemblea a Olot tractà sobre els transports i prenguè l'acord de que en cas de no poder aconseguir un règim d'autogovern per a Catalunya amb la recuperació de les institucions històriques s'apostaria per l'establiment de la Mancomunitat de Diputacions.

El catalanisme ja tenia la seva proposta per a l'autogovern de Catalunya però per aconseguir-la havia de donar un pas endavant decisiu i participar a les eleccions com una força política més ja que amb l'exercici del dret de petició no n'hi havia prou. Sense un recolzament ciutadà visible i evident les demandes del catalanisme mai serien assumides pels poders centrals de l'Estat. I en aquets moment decisiu de nou sorgeixen les divergències que va patir el Centre Català entre els sectors decidits a la participació electoral encapçalats per Enric Prat de la Riba i els sectors apolítics del catalanisme literari renaixentista representats per Àngel Guimerà...

El asesinato de Martin Luther King

El 4 de abril de 1964 Martin Luther King se desplazó a Memphis para apoyar a los trabajadores negros de la limpieza de la ciudad que desde hacia dos meses se encontraban en huelga para protestar por sus peores condiciones laborales frente a las que disfrutaban los trabajadores blancos. En un iglesia de la localidad dio por la mañana un discurso que pareció admonitorio sobre su suerte futura ya que dijo que no tenía miendo porque había alcanzado la cima de la montaña.

 

Tras dar el que sería su ultimo discurso King se dirigio junto a sus colaboradores al motel Lorraine donde tenían reservada una habitación. Se asomó al balcón de su habitación y una bala procedente de una ventana situada al otro extremo de la calle impactó en su nuca dejándolo inconsciente. Fue trasladado al hospital donde murió una hora después. Testigos presenciales vieron a un hombre, James Earl Ray, abandonando precipitadamente un edificio situado frente al motel. Un mes después fue capturado en el aeropuerto londinense de Heatrhow. El 10 de marzo de 1969 el detenido se declaró culpable de la muerte de King siguiendo los consejos de su abogado puesto que de lo contrario podria ser condenado a muerte. Finalmente fue condenado a 99 años de cárcel. Posteriormente intentó retractarse pero no se repitió nunca ningun juicio dando a entender que anter de matar a King se había cirado con un espia de la CIA llamado Raul en Montreal (Canadá).... Lo más posible es que la CIA ordenara el asesinato de King dado que se habia convertido en un peligro para el establisment por su oposición a la guerra del Vietnam.

La marcha sobre Washington

El 28 de agosto de 1963 tuvo lugar la marcha sobre Washington en favor del empleo y de la libertad. Convocada por varias organizaciones defensoras de los derechos civiles la marcha congregó a 250.000 personas procedentes de todos los lugares de los Estados Unidos en favor de la igualdad y del fin de la segregación racial. Ya en 1941 los líderes de la comunidad negra amenazaron con convocar una marcha parecida pero el entonces presdiente Franklin Delano Rooselvelt cedió a sus demandas.

250.000 personas de los más diversos lugares, orígenes y condiciones se congregaron aquel día en Washington para reclamar el fin de una injusticia secular: el fin de la marginación que sufrían los negros desde tiempos inmemoriales. Al igual que el resto de líderes convocantes de la marcha Martin Luther King dirigió un discurso a la multitud en el que recordaba el centenario de la abolición de la esclavitud a manos de Abraham Lincoln pero un siglo después los negros seguían marginados en Estados Unidos. Señaló que el propósito de la marcha era reclamar la libertad para los negros y que soñaba en que llegaría un dia en que nadie en Estados Unidos sería valorado por el color de su piel sino por sus capacidades.

La marcha contó con un importante apyo de la sociedad civil estadounidense. Mahalia Jackson, Joan Baez, Bob Dylan asi como Peter, Paul and Mary realizaron varias actuaciones musicales.

El último discurso de Martin Luther King

El 3 de abril de 1968 Martin Luther King visitó Memphis, la capital del estado de Teneessee, para apoyar la huelga que desde hace un par de meses sostenían los basureros negros de la localidad pues sus sueldos eran inferiores a los de sus compañeros blancos. Allí dio un discurso en la iglesia de Mason en la que resaltó la contradicción existente entre las libertades que concedía la Constitución de los Estados Unidos de América y la aplicación real de las mismas. Acabó su discurso señalanado que en mitad de la incertidumbre a la que le conducía su lucha por los derechos civiles no tenía miedo porque había alcanzado la cima de la montaña y cumplía el deseo de Dios que en realidad era la lucha por la igualdad de los seres humanos.

El 4 de abril de 1968 se asomó a la ventana de la habitación de su hotel en Memphis. Desde una ventana situada en la otra acera de la calle le dispararon. Martin Ltuher King había sido asesinado pero había cumplido el deseo de Dios....

Fets històrics del catalanisme (VII): L'Exposició Universal de Barcelona (1888)

Després de la ruptura del Centre Català el catalanisme va quedar dividit en dues corrents: la corrent liberal representada pel Centre Català i encapçalada per Valentí Almirall i la corrent liberal-conservadora representada per la Lliga de Catalunya liderada per Lluis Domènech i Montaner, Eusebi Güell, Àngel Guimerà i Josep Permanyer. Ben aviat la Lliga de Catalunya es va fer amb l'hegemonia del catalanisme ja que el caràcter dinàmic dels seus components (literats, arquitectes, industrials) la convertien en una opció molt representativa del que havia d'èsser el catalanisme: un moviment dinàmic, modern, transformador... Així donçs Almirall va caure en desgràcia tot perdent el lideratge del catalanisme que havia ostentat fins aleshores, mentre el Centre Català quedava en una posició absolutament minoritària, residual i marginal.

La fundació de la Lliga de Catalunya tinguè lloc el 5 de novembre de 1887 essent elegit president Pau Sans i aprovat un programa basat en cinc objectius: oficialitat de la llengua catalana, proteccionisme econòmic, conservació i millora del dret català, participació electoral i implicació en la política estatal assumint i encapçalant les demandes de les altres regions d'Espanya. Els objectius eren idèntics als del Centre Català  essent la única discrepància relativa al mètode per aconseguir-los: la Lliga de Catalunya apostava per la integració dins del sistema polític de la Restauració mentre que el Centre Català pel rebuig i la lluita contra el mateix.

La mostra més evident del caràcter dinàmic i representatiu de la Lliga de Catalunya es va evidenciar al 1888 quan la candidatura que va presentar per organitzar els Jocs Florals obtingué la victòria derrotant al Centre Català d'Almirall. La Lliga de Catalunya havia assolit l'hegemonia del moviment catalanista. L'any 1888 va ser el de l'Exposició Universal de Barcelona promoguda per la burgesia industrial catalana. El catalanisme es va dividri davant d'aquest fet: mentre la corrent hegemónica representada per la Lliga de Catalunya apostava per la implicació del moviment catalanista en l'aconteixement, la corrent minoritària representada per Almirall en defensava la inhibició ja que considerava que en res podia beneficiar al catalanisme i a les seves dinàmiques polítiques influïts pel fracàs del Memorial de Greuges. La celebració dels Jocs Florals es va endarrerir per tal que poguessin coincidir amb l'exposició i d'aquesta manera poder oferir la presidència de l'aconteixement a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg.La intenció d'aquest acte fou la mateixa que inspirà al Memorial de Greuges: el recolzament a la monarquia, la integració dins del sistema polític de la Restauració a canvi de la acceptació de les demandes del catalanisme. La reina regent presidí l'acte i els oradors li adreçaren una petició d'autogovern per a Catalunya però el resultat com en el cas del Memorial de Greuges fou un rotund fracàs, ja que ni liberals ni conservadors estaven disposata a acceptar aquestes demandes. Així donçs l'Exposició Universal de 1888 suposà un fracàs polític pel catalanisme però en canvi es traduï en un èxit rotund a nivell econòmic i cultural que situà Barcelona al món i permetè l'esclat d'un estat de vitalitat a través del meodrnisme que obrí pas a una de les etapes més pròsperes de la història de Catalunya de la que el catalanisme en va ser l'artífex. Així donçs malgrat el seu fracàs polític l'Exposició Universal de 1888 es un fet trascendental i determinant pel catalanisme ja que suposa una puixança que l'acaba consolidant com un actor indispensable i prestigiós dins la vida política espanyola.

Debate entre Malcom X y Martin Luther King

Hoy os ofrezco este video relativo a un debate televisivo que tuvo lugar entre los dos líderes de los derechos civiles de los afroamericanos Malcom X y Martin Luther King. Mientras Malocm X se muestra partidario de la resistencia violenta en la lucha por los derechos civiles de los afroamericanos y acusa a Martin Luther King de abogar por su indefensión este se muestra partidario de actuar desde la legalidad y acusa a Malcom X de confundir la pasividad con la resistencia no violenta.

Robert Kennedy anuncia el asesinato de Martin Luther King

El senador Robert Kennedy se hallaba el 5 de abril de 1968 en Indianapolis (Indiana) para realizar un acto con motivo de su capaña para la nominación presidencial por el Partido Demócrata cuando se produjo el asesinato el asesinato de Martin Luther King en Memphis. El discurso de Kennedy es un alegato a la reconciliación y unión entre blancos y negros en pos de la unidad de los Estados Unidos de América asi como a la contención y a la no venganza. 

Fets històrics del catalanisme (V): El Memorial de Greuges

Una vegada constituit el Centre Català com a partit polític, element de ruptura del sistema polític de la Restauració i en havent aconseguit la suficient consistència els seus dirigents decideixen proposar un pacte a la monarquia parlamentària encapçalada per Alfons XIII: Nosaltres he aconseguit trencar el sistema polític de la Restauració i representem a la majoria dels catalans.Si acepteu les nostres demandes ens integrarem dins del sistema de la Restauració i recolzarem a la monarquia, però si les nostres demandes no son acceptades serem un obstacle per a la supervivència de l'actual règim. Aixi donçs emprant el dret de petició recongut a la Constitució de 1876 una comissió d'experts encapçalada per Valentí Almirall va redactar la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña. que recollia el programa aprobat el 1883 i que va ser llegida per Joaquim Rubió i Ors davant representants de la societat civil catalana al vestíbul de la Llotja de Barcelona on fou entregada al monarca. Tot i que la inicativa fou un fracàs ja que les institucions estatals la van ignorar i el rei ja no era el sobirà absolutista sino un de parlamentari el Memorial de greuges desmenteix a tots aquells que el catalansime es genèticament republicà i per tant animonàrquic. El catalanisme no ah estat ni monàrquic ni republicà sino accidentalista i plural.

 

Fets històrics del catalanisme (IV): El Segon Congrés Catalanista

Un cop plasmada la primera proposta programàtica del catalanisme Valtení Almirall convoca un segon concalve catalanista celebrat entre el 20 i el 27 de juny de 1883 amb la finalitat de debatre i aprovar el programa abans mencionat. Hi van participar els republicans federals, els catalanistes catòlics i els catalanistes culturals tot quedant-ne al marge els castelaristes i els conservadors donada la seva obediència centralista. Del Segon Congrés Catalanista en va sorgir el que ha estat l'axioma fonamental del catalanisme al llarg de tota la seva història: Tota persona que es defineixi políticament com a catalanista i que per tant defensi la seva ideologia des d'un accent català no pot formar part d'una organització política d'àmbit estatal. A partir de la definició del que ha estat, es i serà el principi bàsic del catalanisme el Congrès Catalanista acorrdà la transofrmació del Centre Català en un partit fet que tinguè lloc el 19 de gener de 1884 adquirint ben aviat  fort arrelament i consistent organització dins del territori. El Centre Català adquireix tal força que al 1885 es sent legitimat per a presentar oficialment les seves reivindicacions davant del rei Alfons XIII.

Fets històrics del catalanisme (III): El Centre Català

El Centre Català fou creat al Teatre Romea de Barcelona el 17 de juny de 1882 essent nomenats President i Secretari General respectivament Frederic Soler i Valentí Almirall. Va intentar la integració al seu si dels catalanistes apolítics de la Renaixença i en base a aquest fet es prohibí la discurssió al si de la organització sobre temes religiosos i polítics. Però ben aviat aquest fet es va revelar incompatible amb la naturalesa del Centre Català i a l'abril de 1883 aprova un programa claraent polític basat en els seguents cinc punts: oficialitat de la llengua catalana, defensa del dret civil català, esatbliment d'un Tribunal Suprem Català, consecució d'un règim d'autogovern per a Catalunya, foment del proteccionisme econòmic i defensa dels interessos de la indústria catalana. Aques programa donarà lloc a la convocatòria per part d'Almirall del Tercer Congrès Catalanista.

Fets històrics del catalanisme: El Primer Congrés Catalanista

Des de les pàgines del Diari Català òrgan periodístic del Partit Republicà Federal a Catalunya el 8 d'agost de 1880 Valentí Almirall fa una crida a les diferents formacions polítiques de Catalunya a reunir-se al si del Primer Congrès Catalanista per a captar la fotografia del moment sobre la situació de Catalunya i adoptar les determinacions necessàries de cara a donar epxressió política al catalanisme trencant el sistema polític bipartidista entre conservados i liberals que caracteritzà la Restauració i que quedà consagrat a la Constitució de 1876.

La convocatòria oficial del Primer Congrès Catalanista suposa la ruptura de Valentí Almirall amb el republicanisme federal i el seu líder Francesc Pi i Margall perquè malgrat que el catalanisme era el mateix doctrinalment que el federalisme, només era un canvi cosmètic de nom tenint en compte el desprestigi en que havia caigut el federalisme després de la trista experiència republicana, el federalisme almiralià aspira a que Catalunya encapçali la transformació de l'Estat espanyol mentre el federalisme pimargalià es nacionalment neutre ja que només aspira a un canvi organitzatiu de l'Estat. Tanmateix el federalisme catalanista es liberal mentre el federalisme estatal es socialista diferència que es pot contemplar en l'obra mestra d'Almirall Lo catalanisme (pag 156).

El Primer Congrès Catalanista va ser un èxit. Hi van concòrrer 1.282 delegats pertanyents a les més diverses tendències polítiques des dels castelaristes agrupats al voltant del diari La Publicidad fins als literats apolítics de La Renaixença encapçalats per Àngel Guimerà passant pels conservadors de la Gaceta de Cataluña, els catòlics de La Veu de Catalunya i els literats renaixentistes representats per Lo Gai Saber. Com es evident al Primer Congrès Catalanista hi havien grups que no destacaven precisament pel seu catalanisme la qual cosa era un indicatiu que Almirall el que realment pretenia amb aquesta iniciativa era fer una dignosi de la situació de Catalunya que no es podia fer si no era comptant amb tots els agents del pais i a partir d'aqui extreure'n conclusions en forma d'acció política.

El conclave fou inaugurat el 9 d'octubre de 1880 concurrint dues candidatures a la presidència: per una banda la del propi Almirall i per una altra la d'Albert de Quintana com a representant del catalanisme apoliticista obtenint Almirall el triomf. Aquest fet va comportar que els apolitics es retiressin del congrès i per tant s'autoexcloguessin del moviment catalanista. El Primer Congrès Catalanista es va cloure el 14 de novembre de 1880 amb la fundació del Centre Català com a organisme capaç de vertebrar el moviment catalanista, la creació d'una comissió destinada a la defensa del dret català enfront dels intents codificadors i uniformitzadors del centralisme i la creació de l'Acadèmia Catalana de la Llengua com a consagració de la recuperació de la llengua catalana. El paper de Valentí Almirall com a creador i líder del catalanisme havia quedat definitivament consagrat. Ningú que vulgui estudiar seriosament el catalanisme pot negar aquest fet.

Fets històtics del catalanisme (I): El Diari Català

Diari Català va ser el primer diari de la història escrit en llengua catalana fet que suposava un pas endavant molt important en la recuperació de la llengua i la cultura catalana després de la recuperació de l'us literari de la llengua catalana amb els autors de la Renaixença.

El Diari Català defensava una tendència política de caire republicà federal sortirnt al carrer durant els períodes de la seva suspensió amb els noms Lo Tibidabo (1879), La Veu de Catalunya (1880) i Lo Catalanista (1881). Va desaparèixer l'1 de juliol de 1881 després de la ruptura d'Almirall amb Pi i Margall que a la mateixa vegada suposà la ruptura d'Almirall amb el republicanisme federal i l'inici del catalanisme.

Caso Urdangarín

Finalmente los indicios mencionados en artículos anteriores con relación a las actividaees ilícitas de Iñaki Urdangarín al frente del Instituto Noos se han materializado. De caso Palma Arena hemos pasado a caso Urdangarín o caso Noos tras la extensión de los hechos investigados más allá de las Islas Baleares para aparecer una segunda trama en la Comunidad Valenciana. Y es que el Instituto Noos firmó tres contratos con la Generalitat Valenciana y el Ayuntamiento de Valencia para la celebración de tres ediciones del evento deportivo Valencia Summit durante los años 2004, 2005 y 2006 costando al erario publico valenciano cada una de ellas la bonita cifra de 900.000 euros: en total 3.800.000 euros, cifra incluso superior a lo que costó al erario public balear las dos ediciones del evento deportivo que Urdangarín concertó con Matas. Esta cantidad fue sufragada a partes iguales por la Generalitat y el Ayuntamiento de Valencia. 

Pues bvien, el juez José Castro ha tomado cartas en el asunto y ha decidido imputar al ex director de la Ciudad de las Artes y de las Ciencias, Jorge Vela, así como a un alto cargo de la Generalitat cuya identidad se desconoce con lo cuál el caso Noos adquiere una nueva ramificación extendiéndose a la Comunidad Valenciana. Asimismo se ha conocido la existencia de un informe que la Generalitat Valenciana encargó al Instituto Noos sobre la celebración de unos inéditos y a la vez fantasmagóricos  Juegos Olímpicos Europeos en Valencia que jamás se llegaron a realizar.y por los que la Generalitat llegó a pagar 380.000 euros. Nuevos hechos de los que cabría deducir responsabilidades penales.

Mientras tanto pese a la existencia de hechos probados la Casa Real sigue en un silencio pasivo y no se adelanta a los acontecimientos. Sigue sin tomar decisiones y a cada segundo que sigue sin tomar decisiones puede interpretarse como un sielncio cómplice que perjudica la imagen de la Corona. Por tanto la Casa Real de momento debe apartar cautelarmente a los Duques de Palma de la actividad oficial de la Corona y destituir a Carlos García Revenga como secretario de las infantas.

El caso Palma Arena se transforma en caso Urdangarín

A medida que pasan los días se suceden las revelaciones en relación a la actuación de Iñaki Urdangarín al frente del Instituto Noos consultura sin ánimo de lucro destinada a promocionar el valor del deporte en la sociedad. Por tanto el caso Palma Arena se ha transformado en caso Urdangarín pues se ha conocido que la Generalitat valenciana y el Ayuntamiento de Valencia firmaron tres convenios con el Instituto Noos para realizar un evento deportivo en 2004, 2005 y 2006 por un valor total de 3.100.000 euros, pero también se ha conocido que Urdangarín recibió dinero de las instituciones valencianas para que hiciera gestiones  denttro del Comité Olímpico Internacional (COI) del que forma parte en favor de la obtención para Valencia de la organización de los Juegos Olímpicos Europeos, con lo cuál de confirmarse estas infromaciones a los delitos de malversación de caudales publicos, prevaricación, falsedad documental, fraude a la Administración Publica cabría añadir el delito de tráfico de influencias. Así pues el caso Palma Arena adquiere una nueva ramificación que trasciende el ámbito balear y que nos llevaría a hablar de caso Urdangarín. Por el momento no hay ningún juzgado en Valencia que haya iniciado una investigación relacionada con estas nuevas revelaciones.

También se ha conocido otro dato importante que de confirmarse podría hacer adquirir al escándalo mayores dimensiones que las que tiene actualmente. Tanto la infanta Cristina como su secretario Carlos García Revenga formarían parte del Consejo de Administración del Instituto Noos aspecto que de confirmarse podría implicar directamente a la infanta en el caso Urdangarín. Hasta ahora había quedado al margen pero esta revelación lo cambiaría todo, puesto que de cara a la opinión publica su único empleo es en la Fundación de la Caixa cometido que junto a sus funciones oficiales está totalmente justificado por el carácter semipublico de la Caixa y por la orientación benéfica de su empleo. ¿Tenía informada el Duque de Palma a su esposa sobre las actividades desempeñadas por Noos? ¿Colaboraba la infanta junto con el resto de miembros del consejo de administración, entre ellos su secretario, en la estrategia lucrativa de la consultora? En una acta de Noos figuran Carlos García Revenga en calidad de Tesorero y la duquesa de Palma como vocal. Es probable que la presencia de la infanta en el conejo de administración de la consultora fuese una estrategia urdida por el propio Urdangarín para dar una pátina de respetabilidad y prestigio a la misma, que por tanto la infanta fuera engañada por su marido y que este le dijera que patrocinadores privados financiaban la actividad de la empresa y que simplemente la infanta delegara en su marido los asuntos ordinarios de la misma teniendo en cuenta que él tenía más conocimientos que ella en el mundo deportivo, pero... el secretario de la infanta figuraba como tresorero y sin su autorización teóricamente no podían netrar y salir fondos de la empresa así que seguramente Carlos García Revnga sea imputado por delitos de falsedad documental, prevaricación y encubrimiento. La acta mencionada es de 2006 cuando se produce el cambio en Noos y salen de la entidad los duques  de Palma y su secretario, probablemente por obligación de S.M el Rey a cuyos oidos habrían llegado los rumores acerca de las sosepchas de la actividad de la consultora. Entonces Urdangarín dejó Noos para trabajar como consejero de Telefónica y tres años después los Duques de Palma abandonaríanb Barcelona para trasladarse a Washington. Así que es probable que la infanta tuviera conocimiento sobre las actividades de su marido y por tanto srea citada a declarar como también lo será su secretario. En calidad de qué será citada a declarar? De testigo o... de imputada por un presunto delito de encubrimiento....

Mientras tanto la Casa Real no ha adoptado ningñn tipo de reacción. Demasiadas cautelas guian su actitud ante la gravedad que van cobrando los acontecimientos. Debería tomar una determinación urgente y empezar por separar temporalmente a los Duques de Palma de la actividad de la familia real así como destituir a Carlos García Revenga como secretario de las infantas Elena y Cristina. Hay que saber actuar a tiempo y limitar el impacto del mal. Por otra parte Iñaki Urdangarín ha regresado a España para preparar su defensa y ha publicado un comunicado en el que asegura que defenderá su honorabilidad e inocencia y que no hablará hasta que no se levante el secreto de sumario.

El caso Palma Arena salpica a Iñaki Urdangarín

El caso Palma Arena, uno de los mútiples casos de corrupción que han salpicado a las Islas Baleares a lo largo de su etapa de autogobierno, está formado por múltiples piezas separadas que tienen por nexo común el saqueo del erario publico balear realizado por el ex presidente autonómico Jaume Matas durante la etapa de gobiernos populares sucedida entre 2003 y 2007. Hasta ahora este caso de corrupción tenía como aspectos más destacados el sobrecoste cobrado irregularmente por varios altos cargos del PP balear en relación con las obras del velódromo Palma Arena, o el despilfarro realizado por el propio Matas en relación con la rehabilitación de un palacete gótico situado en el casco antiguo de Palma. Un auténtico juicio a una etapa de ignominia y corrupción que pese a su carácter escandaloso, situación que justifica su relevancia nacional, parecía centrarse estrictamente en el ámbito balear hasta que uno de los tentáculos de esta hidra mallorquina llamada Palma Arena ha salpicado a quien menos se esperaba: al duque de Palma y esposo de la infanta Cristina de Borbón don Iñaki Urdangarín.

El duque de Palma creó en 2004 junto a su socio Diego Torres una consultora sin ánimo de lucro denominada Noos dedicada a la asesoría en relación con asuntos deportivos y la organización de eventos deportivos. Hasta ahi todo correcto pues la condición de Urdanagarín como miembro de la  Corona le obliga a la imparcialidad y a dedicarse única y exclusivamente a la agenda oficial que junto a su esposa le corresponde como duque de Palma: todo lo más a proyectos de carácter benéfico como parecía ser el de Noos dedicado a la promoción del deporte. Pero Urdanagarín cruzó la línea roja que ningún miembro de la realeza puede traspasar al percibir dinero de parte del gobierno balear por la organización de sendos eventos deportivos durante los años 2005 y 2006 por los que su socio y él percibieron un total de 2.300.000 euros. Dichos eventos fueron adjudicados directamente y sin concurso con la mediación del destacado dirigente del PP balear, amigo de Urdanagarín y ex regatista Jose Luís Ballester. Se calcula que el sobrecoste relacionado entre el coste real del evento y su coste ficticio es de dos millones de euros. De esta manera quedaba desmontada la pantalla usada por Urdangarín para realizar negocios que perjudican y comrpometen gravemente la imagen de la Corona, así como la imagen de respetabilidad que parecía haberse granjeado el Duque de Palma desde su boda con la infanta Cristina en 1997 frente a la imagen frívola y superficial exhibida por su ex cuñado Jaime de Marichalar.¿Conocía la infanta las actividades ilícitas de su marido? Se desconoce pero si fuera así podría verse también salpicada por el asunto, ya que si bien  al contrario de su esposo no aparecería como autora de un ilícito penal ante la opinión publica su imágen se vería igualmente dañada y de manera irreparable pues sería vista como cómplice y colaboradora necesaria de las actividades de Urdanagarín. 

Hasta la fecha este artículo se ha referido única y exclusivamente a hechos demostrados judicialmente, aparecidos en documentos judiciales que en este caso son los autos realizados por el juez José Castro. De momento el juez solo ha imputado a Diego Torres pero todo parece indicar por la magnitud de los hechos relatados que Iñaki Urdangarín será  también imputado y por ende llamdo a declarar. Sería el primer escándalo que afectaría a la Corona desde su reinstauración en 1975 , ya que por primera vez en democracia un miembro de la familia real se vería involucrado en un caso de corrupción. Por ahora la casa de S.M el Rey no ha hechio declaración publica alguna señalando que no comenta las declaraciones aparecidas en prensa, no son declaraciones sino autos judiciales, y que por tanto permanece a la espera de acontecimientos. De asunto estrictamente balear el caso Palma Arena amenaza con convertirse en asunto nacional y por tanto en un auténtico escándalo con letras mayúsculas que marca la trayectoria de un régimen. Así pues el caso Palma Arena puede representar para la monarquía parlamentaria un grave e irreparable descrédito como supuso para la II Republica el caso Strauss & Perle en 1935. La monarquía parlamentaria que ha dado a España la más próspera y estable etapa de progreso de nuestra historia colectiva se enfrenta ahora a uno de sus desafíos más importantes. ¿Será capaz de echar por la borda todo su prestigio por la conducta irregular de uno de sus miembros? Yo no lo creo así que como es probable que Iñaki Urdanagarín sea acusado por la comisión de varios delitos (prevaricación, malversación de causales publicos y fraude a la Administración) más vale adelantarse a los acontecimientos y limitar los daños potenciales que pudiera tener esta situación. Quizás la solución sería aislar al mal antes de que metastasice y ello pasa por expulsar a Iñaki Urdanagarín de la familia real (que no la represente en ningún acto publico), retirarle el título de duque de Palma (una ciudad tan bonita no merece ver mancillado su honor y reputación por un supuesto granuja ya que la nobleza distingue cualidades humanas completmante opuestas al latrocinio) e incluso la posibilidad por parte de la infanta Cristina de divorciarse de su marido a modo de cortafuegos para evitar que pueda verse afectada por el escándalo.