Fets històrics del catalanisme: El tancament de caixes (IX)

Un cop conegut el rebuig de la Unió Catalanista a la proposta del general Camilo García de Polavieja industrials, comerciants i destacades entitats de la societat catalanista van crear el novembre de 1898 la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja tot fent-se amb el lideratge del moviment catalanista després del greu error estratègic comés per la Unió Catalanista en rebutjar la proposta del general Polavieja. Fins aleshores el moviment catalanista estava format per intel.lectuals mentre els industrials i grans comerciants se'n mantenien al marge quan no recolzaven de forma entusiasta al bipartidisme liberal-conservador que representava el sistema polític de la Restauració. Seguint amb la tradició monàrquica evidenciada pel moviment catalanista fins aleshores la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja adreçà un missatge a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg Lorena el 14 de novembre de 1898 on mostrà el recolzament al programa exposat per Polavieja l'1 de setembre de 1898. Aquest missatge anava signat per Bartomeu Robert en representació de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Comercial i Industrial en representació de la qual havia signat el manifest Santiago Torres.  

Però al febrer de 1899 la reina Maria Cristina encarregà la formació del govern al conservador Francisco Silvela i el general Polavieja renuncià a les seves pretensions regeneracionistes incorporant-se com a ministre de Defensa al nou govern on el conservador Manuel Duran i Bas també exercia de ministre de Justícia. Mentrestant la Lliga de Defensa Comercial i Industrial inicià el gener de 1899 una campanya en defensa del concert econòmic que comptava amb el suport de les quatre diputacions catalanes, 318 municipis i les entitats més representatives de la societat civil catalana sumant-s'hi a deshora la Unió Catalanista. Aquest fet demostra que la liquidació de l'imperi colonial espanyol havia signficat un creixement exponencial per al catalanisme en el lapse temporal de tan sols un any. L'any 1899 el catalanisme estava preparat no només per concòrrer a les eleccions sino per guanyar-les i erigir-se com la força hegemónica de Catalunya tot disposant d'una força important a les institucions (diputacions, ajuntaments i possiblement també a les Corts amb possibilitat d'influir decisivament a la governabilitat de l'Estat).

Però el govern Silvela no estava disposat a complir amb les seves promeses. Raimundo Fernández Villaverde ministre d'Hisenda no estava disposat a concedir un règim fiscal singular per a Catalunya en la línia del concert econòmic perquè la greu crisi financera per la qual estava passant l'Estat no permetia renunciar a una bona part de l'important volum d'ingressos generats per l'economia catalana. Davant d'aquesta situació la Junta Regional es va reunir i decidí el 16 de juliol de 1899 declarar-se insubmissa i no pagar la contribució industrial a l'Estat circumstància que es feu publica el 5 d'agost de 1899. El catalanisme no estava sol: gremis d'altres importants centres comercials de l'Estat com Madrid, València i Saragossa també s'afegiren al moviment tot negant-se a abonar la contribució. La delegació d'Hisenda envià un requeriment a l'alcalde de Barcelona llavors Bartomeu Robert tot exigint-li l'autorització per a detindre les gairebé 7.000 persones que es negaven a pagar la contribució. Robert es negà i Fernández Villaverde li envià una ordre reial davant la qual es rendí, nova manifestació del caràcter monàrquic del moviment catalanista, autoritzant les detencions però presentant tot seguit la seva dimissió com a batlle de la capital catalana. Els comerços de la ciutat tancaren les seves portes i el 24 d'octubre el govern central suspenguè les garanties constitucionals circumstància que provocà la dimissió de Manuel Duran i Bas i del general Polavieja.El 27 d'octubre el Capità General de Catalunya declarà l'Estat de Guerra tot associant la insubmissió fiscal al delicte de sedició. Aquesta circumstància significà l'aturada del moviment ja que la situació era insostenible a mig-llarg termini per als promotors del moviment que corrien un risc serios de fallida i per tant de veure's arruinats: a la llarga sortien més perjudicats els propis comerciants que l'Estat al curt termini no rebent els ingressos procedents de les contribucions industrials catalanes.

El tancament de caixes fou la primera derrota del catalanisme però lluny de debilitar-lo el dotà de maduresa tot impulsant-lo cap a la participació electoral amb serioses possibilitats d'esdevenir la força hegemónica de Catalunya ja que de partida comptava amb el recolzament d'una sòlida base municipalista (318 municipis), provincial (les quatre diputacions catalanes), social (les entitats més representatives de la societat catalana) i econòmic (les principals fortunes industrials i comercials). Però li mancava el recolzament dels treballadors que formaven part del moviment obrer el qual establiria una relació de confrontació amb el catalanisme que adquiriria matisos violents i dividiria Catalunya infligint en determinats moments un greu sofriment als catalans.