1898 va passar a la història com un dels anys més importants de la història d'Espanya. 1898 tanca una llarguisima etapa de la història del nostre pais iniciada l'any 1492 amb el descobriment del continent americà per Cristòfor Colom i finalitzada al 1898 amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines: la de l'Imperi espanyol, aquell imperi on no es posava mai el sol en paraules de Felip II, que en els seus moments de màxim apogeu i esplendor va arribar a dominar tot un continent i mitja Europa.
Donçs be després d'una llarga etapa de decadència aquest imperi arribà a la seva fi al 1898 amb la pérdua dels darrers territoris que l'inegraven: Cuba, Puerto Rico i Filipines. La desfeta militar davant dels EUA suposà la liquidació definitiva de l'Imperi espanyol i per tant la fi d'un model secular del pais. Ni que dir te que aquest fet fou traumàtic i a mes de suposar una de les crisis mes agudes de la història d'Espanya suposà una crisi molt greu per al sistema polític de la Restauració inaugurat al 1876 amb la restauració al tro d'Alfons XII i regulat per la Constitució d'aquell mateix any basant-se en el turnisme bipartidista a l'exercici del poder entre el Partit Conservador dirigit per Antonio Cánovas del Castillo i el Partit Liberal encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta. Per si enmig d'aquesta situació tot fos poc 1898 també fou l'any en que Cánovas del Castillo fou assasinat per un terrorista anarquista. El pare del sistema polític de la Restauració desapareixia enmig de la pitjor crisi del sistema deixant-lo sense un dels seus pilars i per tant tocat. Era un acte mes d'una onada iniciada a Barcelona l'any 1893 amb l'atemptat contra el Liceu que causà la mort a 20 persones i que aquell mateix any tinguè una nova manifestació amb l'intent d'assasinat del general Martínez Campos a més de l'atemptat contra la processó del Corpus l'any 1896 al carrer Canvis Nous de Barcelona que causà sis morts. L'absència de justícia social era la causa d'aquesta onada de violència, la manifestació més clara de que el dinamisme i extraordinària puixança experimentada per Catalunya d'encà l'Exposició Universal de 1888 enmig de la depressió i anèmia dins la qual es trobava la resta de l'Estat amagava l'enorme desigualtat existent al si de la nostra societat i l'absoluta manca d'interès per les questions socials que manifestava el catalanisme. Per altra banda Joan Maragall ja havia alertat tant des de les pàgines del Diario de Barcelona on escrivia un article setmanal com a la seva coneguda Oda a Espanya de la desfeta de 1898 proposant a Espanya un nou relat nacional basat en la liquidació defintiva del model imperial tot apostant per la integració a Europa com eina per aconseguir la modernització del pais.
Enmig de la desfeta militar va sorgir la figura del general Camilo García de Polavieja. Aquest general havia renunciat al seu càrrec després de la seva oposició a l'estratègia seguida pel govern en relació amb la guerra contra els EUA circumstància que el situà en una posició inmillorable per erigir-se com una alternativa al debilitat i caduc règim polític de la Restauració. Aprofitant la circumstància l'1 de setembre de 1898 va fer un manifest on exposà el seu programa. Enmig d'aquesta situació es posà en contacte amb la Unió Catalanista a la qual demanà el seu suport a canvi del qual la Unió Catalanista posà sobre la taula la demanda d'un règim d'autogovern per a Catalunya. El general Polavieja no acceptà la demanda però a canvi proposà la concessió d'un règim de concert econòmic per a Catalunya, la constitució d'una mancomunitat de províncies, la conservació del dret civil català i la competència en matèria d'ensenyament professional. La puixança experimentada pel catlanisme havia cristalitzat. El catalanisme havia estat reconegut com l'unica energia viva existent al si de l'Espanya dels darrers compassos del segle XIX i sense haver participat mai en unes eleccions ni ser coneguda la seva dimensió real tenia la oportunitat de jugar un paper clau dins la governabilitat de l'Estat. Però incomprensiblement degut a les dissensions internes existents entre els sectors més politizats encapçalats per Enric Prat de la Riba i els sectors mes apolítics encapçalats per Àngel Guimerà la Unio Catalanistà rebutjà la generosa proposta que li va fer el general Polavieja. Llavors es va produir un fet que demostrà la consolidació i el creixement que estava experimentant el catalanisme a la darreria del segle XIX. Fins llavors el catalanisme havia estat purament un moviment d'intel.lectuals i professionals liberals mentre els industrials i comerciants se'n mantenien al marge. Aquest fet canvià amb la constitució de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja integrada per les institucions més representatives de la societat civil catalana i que fins llavors havien restat al marge de les demandes del catalanisme com fou el cas de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. La Unió Catalanista havia demostrat la seva inmaduresa en un moment clau i a partir d'aquest moment la seva importància anà minvant fins restar absolutament irrellevant al si del catalanisme. El catalanisme havia madurat, s'havia fet gran i ja estava preparat per afrontar la lluita electoral.
Enmig de la desfeta militar va sorgir la figura del general Camilo García de Polavieja. Aquest general havia renunciat al seu càrrec després de la seva oposició a l'estratègia seguida pel govern en relació amb la guerra contra els EUA circumstància que el situà en una posició inmillorable per erigir-se com una alternativa al debilitat i caduc règim polític de la Restauració. Aprofitant la circumstància l'1 de setembre de 1898 va fer un manifest on exposà el seu programa. Enmig d'aquesta situació es posà en contacte amb la Unió Catalanista a la qual demanà el seu suport a canvi del qual la Unió Catalanista posà sobre la taula la demanda d'un règim d'autogovern per a Catalunya. El general Polavieja no acceptà la demanda però a canvi proposà la concessió d'un règim de concert econòmic per a Catalunya, la constitució d'una mancomunitat de províncies, la conservació del dret civil català i la competència en matèria d'ensenyament professional. La puixança experimentada pel catlanisme havia cristalitzat. El catalanisme havia estat reconegut com l'unica energia viva existent al si de l'Espanya dels darrers compassos del segle XIX i sense haver participat mai en unes eleccions ni ser coneguda la seva dimensió real tenia la oportunitat de jugar un paper clau dins la governabilitat de l'Estat. Però incomprensiblement degut a les dissensions internes existents entre els sectors més politizats encapçalats per Enric Prat de la Riba i els sectors mes apolítics encapçalats per Àngel Guimerà la Unio Catalanistà rebutjà la generosa proposta que li va fer el general Polavieja. Llavors es va produir un fet que demostrà la consolidació i el creixement que estava experimentant el catalanisme a la darreria del segle XIX. Fins llavors el catalanisme havia estat purament un moviment d'intel.lectuals i professionals liberals mentre els industrials i comerciants se'n mantenien al marge. Aquest fet canvià amb la constitució de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja integrada per les institucions més representatives de la societat civil catalana i que fins llavors havien restat al marge de les demandes del catalanisme com fou el cas de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. La Unió Catalanista havia demostrat la seva inmaduresa en un moment clau i a partir d'aquest moment la seva importància anà minvant fins restar absolutament irrellevant al si del catalanisme. El catalanisme havia madurat, s'havia fet gran i ja estava preparat per afrontar la lluita electoral. 
No hay comentarios:
Publicar un comentario