La crisi d'ERC i l'espai polític de l'independentisme català

La sortida del govern de la Generalitat i la pèrdua del capital polític aconseguit al 2003 i 2006 amb la pèrdua de la meitat  dels seus vots a les darreres eleccions catalanes ha conduit ERC a una de les pitjors crisis de la seva història. No es la primera vegada que ERC està en crisi ni tampoc es aquesta la crisi més greu perquè pràcticament des de la derogació de la Generalitat republicana ERC es troba en crisi. En una crisi permanent que dona testimoniatge d'una mala salut de ferro  i sobretot de la seva supervivència a tota mena de situacions adverses ja que la formació republicana ha complert recentment els 80 anys d'història. Sobreviurà de nou? Si hem de fer cas a l'experiència històrica hi ha més probabilitats de que sigui aixi de que no ho sigui.

Malgrat la dura patacada els dirigents republicans no van voler afrontar la crisi després de les eleccions per por a patir una derrota encara més contundent a les muncipals. En aquest cas han seguit la mateixa estratègia que el PSC basada en la provisionalitat i en la dilació. Com ells també han sortit malparats patint una nova i contudent derrota a les darreres eleccions municipals. Joan Puigcercós va posar el seu càrrec a dipsosició del Consell Nacional però va ser ratificat per aquest òrgan i es va aprovar una nova estratègia proposada per l'exconseller Joan Manuel Treserres basada en la reconciliació, el pacte i la reunificaciò amb les noves formacions independentistes sorgides a partir de les escissions d'ERC i de les consultes sobiranistes (Reagrupament amb Joan Carretero i Solidaritat Catalana per la Independència amb Uriel Bertran, Joan Laporta i Alfons López Tena). Aquesta estratègia pretenia aconseguir la reunificació de l'espai polític de l'independentisme català i per tant la recuperació del capital polític perdut per ERC com a consequència de la seva participació als polènmics tripatits mitjançant la creació d'una federació integrada per ERC, Reagrupament i SI.

En un primer moment l'estratègia d'ERC va tenir èxit amb Barcelona com exemple més paradigmàtic. A la capital catalana es va constituir la coalició Units per Barcelona que liderada per Jordi Portabella i Joan Laporta va agrupar ERC, Reagrupament i Democràcia Catalana provocant la ruptura de SI quan encara no feia ni un any de la seva creació. Solidaritat Catalana per la Independència va renunciar a participar-hi i va decidir presentar-se en solitari a les eleccions amb Santiago Espot com a candidat obtenint un fracàs espectacular. Però Unitat per Barcelona tambè ha acabat per fracassar veient la seva representació reduida a només dos regidors enfront dels quatre obtinguts per ERC en solitari a les darreres eleccions. A la resta de Catalunya ERC va repteri la mateixa estratègia conformant coalicions variables amb Reagrupament o SI que també han resultat un autèntic fracàs ja que no han aconseguit mantenir el mteix nivell de vots que ERC havia assolit en solitari. El resultat de tot plegat no només ha deriavt en l'agreujament de la crisi d'ERC sino també de l'espai polític de l'independentisme català que tampoc s'ha beneficita en res del moviment dels indignats el rèdit dels quals ha beneficiat ICV i les CUP.

A ERC també li ha arribat el seu sant Martí. Ara els republicans no enen excuses per afrontar i solucionar els seus problemes. L'endemà de les eleccions Joan Puigcercós va anunciar la dimissió de l'executiva en ple tot encarregant-se provisionalment de la gestió del partit una comissió gestora fins que tingui lloc el congrès on s'haurà de solucionar la crisi i trobar un nou lideratge. De moment ja s'han posicionat diversos noms sobre la taula. Jordi Portabella fou el primer en insinuar les seves intencions però las pocs dies es va autodescartar en considerar que la renovació havia de ser total i que ell mateix estava tocat per la síndrome del tripartit malgrat que a Barcelona ja fa uns anys que va ser el primer en abandonar aquesta estratègia que tant de mal ha causat ERC. El gest de Portabella ha estat valent i l'honora.

Al llarg d'aquests dies tambè s'ha especulat amb el nom d'Oriol Junqueras eurodiputat d'ERC al Parlament Europeu i probable futur alcalde de la població barcelonina de Sant Vicenç dels Horts. Fins fa poc era un independent que no s'havia afilit a la foramció republicana i ell mateix no s'ha postulat pel càrrec. Es un reconegut historiador que per la seva recent militància te la fortuna de no estar tocat per la disbauxa tripartita, situació que el situa en una posicio avantatjada. I finalment el senador Carles Bonet ha estat el primer en naunciar formalment la seva intenció de disputar el lideratge d'ERC. La seva posició discreta al llarg d'aquests anys el situa en un bon punt de partida.

Pel que fa a la resta de formacions que configuren l'espai polític de l'independentisme català sesne representació parlamentària però amb un líder carismàtic com en Joan Carretero el Reagrupament sobreviu malvivint gràcies a uns quants regidors aconseguits a diverses poblacions de l'interior de Catalunya. El seu futur es més que dubtós, mentre SI ha fracassat a les municipals però malgrat la marxa de Joan Laporta afronta el futur amb millors i renovades garanties gràcies a l'altaveu que representa el Parlament per als seus tres diputats: Uriel Bertran, Alfons López Tena i Toni Strubell. I finalment Democràcia Catalana té un futur molt negre com a formació viable i independent, ja que després del fracàs del seu apropament a ERC s'ha apropat a CIU i vota conjuntament amb la federació nacionalista a totes les votacions que han esdevingut al Parlament. La veritat es que DC no té gaire futur com a partit ni gaire sentit ja que es difícil percrebre-li perfil propi, pel que crec que seria millor la seva dissolució i la integració de Joan Laporta i Anna Arqué a CDC donat que aquesta formació es la casa gran del catalanisme, el pal de paller i la seva capacitat d'integració i vertebració del catalanisme es molt gran: a CDC tot catalanista sigui de la tendència que sigui hi cap!