La pèrdua del govern de la Generalitat i la obtenció dels pitjors resultats històrics dels socialistes a les darreres eleccions catalanes provocà una de les pitjors crisis que el PSC ha tingut mai al llarg de la seva existència. Com a resultat d'aquesta crisi José Montilla renuncià a la seva acta de diputat però mantenint la seva condició de líder dels socialistes catalans mentre proposà Joaquim Nadal com a nou portaveu parlamentari del PSC. Malgrat aquesta derrota no van voler afrontar els problemes directament i van mantenir uns equilibris precaris per tal de no patir una derrota encara més contundent a les eleccions municipals. Però res més lluny de la realitat perquè el fet de no haver enfrontat la realitat no li ha servit de res al PSC que ha patit una nova i contundent derrota a les municipals.
Al llarg del període comprès entre les eleccions catalanes i els municipals el PSC ha estat can seixanta. Per una banda malgrat assolir un pacte amb CIU per permetre la investidura d'Artur Mas mitjançant l'abstenció l'actitud dels socialistes comandats per Joaquim Nadal s'ha basat en l'exercici d'una oposició demagògica i irresponsable, tot oposant-se frontalment a les retallades al Pressupost de la Generalitat quan aquestes retallades han estat provocades per l'actitud despilfarradora de l'anterior govern comandat pel PSC i sobretot quan el govern de l'Estat amb presència dels socialistes catalans amenaça a la Generalitat amb l'asfixia financera si no dobla les reatallades del 10 al 20% xifra del tot insostenible que provocaria el col.lapse de les nostres institucions d'autogovern. Un col.lapse que qs'hauria produit només dos mesos abans de les darreres eleccions catalanes de no haver falsejat els comptes l'anterior conseller Antoni Castells comptant amb la indispensable complicitat del govern del PSOE que no va voler aparèixer davant dels catalans com el responsable de l'enfonsament de la Generalitat autoritzant una emissió de bons a darrera hora: la inversió en seny.
Mentre Joaquim Nadal apostava per la demagògia i la irresponsabilitat l'expresident José Montilla ha seguit també una actitud absolutament indigna de la seva condició participant de manera activa dins del debat polític, situació que l'ha convertit en el President de la Generalitat més partidista i menys neutral de la història de la institució.I els alcaldes socialistes tampoc s'han quedat curts, ja que han aprofitat la situació d'interinitat existent al si del PSC per assumir protagonisme i guanyar presència mediàtica com ha estat el cas de Jordi Hereu que ha aconseguit retallar bona part de la distància que li portava Xavier Trias a Barcelona. Mes esperpèntic però ha estat el cas de l'alcalde de Reus Lluis Miquel Pérez que un dia apostava per la legalització de Bildu i al seguent feia una roda de premsa per demanar el tancament del circuit de Montmeló. I per culminar la tanda de desproposits el PSC ha caigut de nou en la síndrome del 22 de juliol votant al congrès al costat del PSOE en contra dels interessos de Catalunya en relació amb el cobrament de la quantitat relativa al Fons de Competitivitat que enguany correspòn a Catalunya d'acord amb el nou model de finançament impulsat pels socialistes catalans quan governaven. En menys d'un any el PSC ha traït l'Estatut de Catalunya i el finançament.
Ara al PSC li ha arribat el seu sant Martí. Els socialistes catalans ja no poden evitar per més temps la solució al seus problemes si no volen esdevenir absolutament irrellevants i marginals a Catalunya. Al llarg d'aquest període s'han anat posicionant discretament diversos aspirants al lideratge del PSC com ha estat el cas de l'alcalde de Lleida Ángel Ros, l'alcalde de Tarragona Josep Félix Ballesteros, l'alcalde de Terrassa Pere Navarro, l'alcalde de Vilanova i la Geltrú Joan Ignasi Elena o fins i tot Joaquim Nadal. El millor posicionat sembla ser Àngel Ros pertanyent al menguant i cada cop més irrellevant sector catalanista del PSC on aniden les velles i passades glòries, mentre Pere Navarro sembla tenir poques possibilitats davant la derrota de Carme Chacón al si del PSOE perquè l'alcalde de la vila egarenca defensava la catalanització del PSOE. Josep Felix Ballesteros destaca per la seva grisor i passarà sense pena ni glòria, mentre Joan Ignasi Elena tampoc sembla tenir opcions després d'haver perdut a Vilanova i la Geltrú i menys representant l'estrambòtic sector obiolista agrupat a l'entorn de la plataforma Nou Cicle. Joaquim Nadal seria el recurso fácil que agradaria a la direcció del PSOE encapçalada per Alfredo Pérez Rubalcaba i José Blanco però que no arreglaria els problemes davant la seva incapacitat per generar il.usió i la seva condició de persona perdedora i amortitzada. Mentrestant han sorgit al si del partit diverses plataformes de militants com +PSC o congrèsdesdebaix o la més oficial Nou Cicle que semblen apostar per dues coses: l'obtenció de grup parlamentari propi al Congrès dels Diputats i més democràcia interna al si del partit. I sembla ser que Miquel Iceta s'estaria postulant per sumar-se a la carrera pel lideratge amb un programa que no ofereix res de nou i que no soluciona els mals del PSC. Perquè els socialistes catalans només aconseguiran solucionar la seva crisi si superen la síndrome del 22 de juliol: ruptura de relacions i independència respecte del PSOE amb grup parlamentari propi al Congrès dels Diputats.
Al llarg del període comprès entre les eleccions catalanes i els municipals el PSC ha estat can seixanta. Per una banda malgrat assolir un pacte amb CIU per permetre la investidura d'Artur Mas mitjançant l'abstenció l'actitud dels socialistes comandats per Joaquim Nadal s'ha basat en l'exercici d'una oposició demagògica i irresponsable, tot oposant-se frontalment a les retallades al Pressupost de la Generalitat quan aquestes retallades han estat provocades per l'actitud despilfarradora de l'anterior govern comandat pel PSC i sobretot quan el govern de l'Estat amb presència dels socialistes catalans amenaça a la Generalitat amb l'asfixia financera si no dobla les reatallades del 10 al 20% xifra del tot insostenible que provocaria el col.lapse de les nostres institucions d'autogovern. Un col.lapse que qs'hauria produit només dos mesos abans de les darreres eleccions catalanes de no haver falsejat els comptes l'anterior conseller Antoni Castells comptant amb la indispensable complicitat del govern del PSOE que no va voler aparèixer davant dels catalans com el responsable de l'enfonsament de la Generalitat autoritzant una emissió de bons a darrera hora: la inversió en seny.
Mentre Joaquim Nadal apostava per la demagògia i la irresponsabilitat l'expresident José Montilla ha seguit també una actitud absolutament indigna de la seva condició participant de manera activa dins del debat polític, situació que l'ha convertit en el President de la Generalitat més partidista i menys neutral de la història de la institució.I els alcaldes socialistes tampoc s'han quedat curts, ja que han aprofitat la situació d'interinitat existent al si del PSC per assumir protagonisme i guanyar presència mediàtica com ha estat el cas de Jordi Hereu que ha aconseguit retallar bona part de la distància que li portava Xavier Trias a Barcelona. Mes esperpèntic però ha estat el cas de l'alcalde de Reus Lluis Miquel Pérez que un dia apostava per la legalització de Bildu i al seguent feia una roda de premsa per demanar el tancament del circuit de Montmeló. I per culminar la tanda de desproposits el PSC ha caigut de nou en la síndrome del 22 de juliol votant al congrès al costat del PSOE en contra dels interessos de Catalunya en relació amb el cobrament de la quantitat relativa al Fons de Competitivitat que enguany correspòn a Catalunya d'acord amb el nou model de finançament impulsat pels socialistes catalans quan governaven. En menys d'un any el PSC ha traït l'Estatut de Catalunya i el finançament.
Ara al PSC li ha arribat el seu sant Martí. Els socialistes catalans ja no poden evitar per més temps la solució al seus problemes si no volen esdevenir absolutament irrellevants i marginals a Catalunya. Al llarg d'aquest període s'han anat posicionant discretament diversos aspirants al lideratge del PSC com ha estat el cas de l'alcalde de Lleida Ángel Ros, l'alcalde de Tarragona Josep Félix Ballesteros, l'alcalde de Terrassa Pere Navarro, l'alcalde de Vilanova i la Geltrú Joan Ignasi Elena o fins i tot Joaquim Nadal. El millor posicionat sembla ser Àngel Ros pertanyent al menguant i cada cop més irrellevant sector catalanista del PSC on aniden les velles i passades glòries, mentre Pere Navarro sembla tenir poques possibilitats davant la derrota de Carme Chacón al si del PSOE perquè l'alcalde de la vila egarenca defensava la catalanització del PSOE. Josep Felix Ballesteros destaca per la seva grisor i passarà sense pena ni glòria, mentre Joan Ignasi Elena tampoc sembla tenir opcions després d'haver perdut a Vilanova i la Geltrú i menys representant l'estrambòtic sector obiolista agrupat a l'entorn de la plataforma Nou Cicle. Joaquim Nadal seria el recurso fácil que agradaria a la direcció del PSOE encapçalada per Alfredo Pérez Rubalcaba i José Blanco però que no arreglaria els problemes davant la seva incapacitat per generar il.usió i la seva condició de persona perdedora i amortitzada. Mentrestant han sorgit al si del partit diverses plataformes de militants com +PSC o congrèsdesdebaix o la més oficial Nou Cicle que semblen apostar per dues coses: l'obtenció de grup parlamentari propi al Congrès dels Diputats i més democràcia interna al si del partit. I sembla ser que Miquel Iceta s'estaria postulant per sumar-se a la carrera pel lideratge amb un programa que no ofereix res de nou i que no soluciona els mals del PSC. Perquè els socialistes catalans només aconseguiran solucionar la seva crisi si superen la síndrome del 22 de juliol: ruptura de relacions i independència respecte del PSOE amb grup parlamentari propi al Congrès dels Diputats.
No hay comentarios:
Publicar un comentario