El TC legaliza Bildu y ahonda su desprestigio

Tras la decisión del Tribunal Supremo de ilegalizar Sortu por su vinculación con Batasuna y su subordinación a la estrategia de ETA se anunció la constitución de la coalición Bildu integrada por EA, Alternatiba e independientes vinculados a la denominada izquierda abertzale para presentarse a las elecciones municipales y forales en Euskadi y municipales y autonómicas en Navarra. Tras investigar a fondo las listas electorales el Gobierno halló indicios relativos a una presunta vinculación con ETA de la coalición e impugnó sus listas ante el Tribunal Supremo que decidió en un ajustado fallo por nueve votos a favor y siete en contra ilegalizar las listas de Bildu por considerar probada su relación de subordinación con el complejo ETA/Batasuna. Se repetía de manera milimétrica la misma situación que la acontecida con Sortu, pues lejos de generar un fallo unánime existía una minoría significativa de magistrados que estimaban que Sortu y Bildu eran legales y por tanto podían concrurrir a las elecciones porque consideraban que no estaban vinculadas con ETA. Es un criterio bastante discutible habida cuenta de las evidencias pero legítimo pues existía una mayoría de magistrados que no lo veían de la misma manera que ellos y en los tribuinales también se impone el criterio de la mayoría de los magistrados.

Tras el fallo del TS los dirigentes de Bildu decidieron recurrir la sentencia que les impedía concurrir a las elecciones mediante la interposición de un recurso de amparo ante el Tribunal Constitucional: el máximo garante e intérprete de un ordenamiento constitucional que quieren destruir. Los dirigentes de Bildu fundamentaron su recurso en base a que la decisión del TS vulneraba su derecho de participación política reconocido en el artículo 23 de la Constitución. Y a partir de la sentencia del TS se desató una incomprensible ola de solidaridad con Bildu que pretendía coaccionar al TC para que permitiera a Bildu presentarse a las elecciones. Se posicionaron a favor de Bildu los dirigentes del PSE empezando por el mismo Patxi López que con su incomprensible posicionamiento pusieron en peligro el pacto de gobernabilidad con el PP. ¿Si los socialistas vascos creen que Bildu debe estar en las instituciones por qué no intentan pactar con ellos? ¿Acaso es tan ingenuo Patxi López para creer que si Bildu forma parte del próximo parlamento vasco le daría sus votos para poder seguir siendo lehendakari? La respuesta es no. Luego también hubo un incomprensible posicionamiento a favor de Bildu por parte del PSC, de personalidades de CIU como el mísmisimo Miquel Roca y Josep Antoni Duran y Lleida y ya no hablamos del PNV y de ERC... En fin se desató una auténtica ola de indignidad vergonzosa y francamente incomprensible pues el hecho de ser catalanista o vasquista no es incompatible con la firmeza contra aquellas opciones sometidas a la estrategia de una organización terrorista.¿Es que nos hemos vuelto todos locos?

En el TC debía tomar la decisión sobre el recurso de amparo la sala formada por seis magistrados, pero al haber empate en la misma la cuestión fue elevada al pleno que resolvió por siete votos favorables y cinco en contra estimar favorablemente el recurso y permitir a Bildu concurrir a las elecciones por considerar que el TS había vulnerado el derecho fundamental de la coalición a concurrir a las elecciones ya que no existían indicios suficientes que probaran la relación de Bildu con ETA. La mayoría en el TC había sido la inversa que en el TS y es legítima, pero nada razonable pues la presencia de personas vinculadas a Batasuna en las listas de Bildu y los documentos internos de ETA abogando por el denominado polo soberanista plasmado en Bildu eran a ojos del sentido común argumentos más que suficientes para estimar su imposibilidad de presentarse a las elecciones. De nuevo el TC quedaba situado en el ojo del huracán, en el centro de una nueva polémica que agranda su desprestigio hasta el punto de ser una de las instituciones democrátcias españolas más desprestigiadas que arrastra el bochorno del esperpento que supuso la sentencia sobre el Estatut de Catalunya y ahora de manera más reciente el intento de dimisión frustrada de tres magistrados para forzar su renovación.

Pues bien las elecciones han tenido lugar y Bildu ha otenido unos buenos resultados llevándose por delante a las almas cándidas que apostaron ingenuamente por su legalización. En San Sebastián han logrado la victoria y han puesto fin a la carrera política del socialista Odón Elorza. Asimismo también se han hecho con el control de la diputación foral de Guipúzcoa y como se esperaba ya han vuelto a las andadas: impiden el acceso de los escoltas a las dependencias municipales. Visto el monstruo el PSE se ha negado a pactar con Bildu y ya se preparan medidas. Sinceramente para este viaje no hacían falta alforjas.

Canvi històric a Barcelona

Les darreres eleccions municipals s'han traduït en un canvi històric a Barcelona. Convergència i Unió ha guanyat les eleccions per primera vegada en democràcia a l'obtenir un 28,2% dels vots i 15 regidors. El PSC ha patit una derrota contundent i amb un 22,1% s'ha quedat amb 11 regidors els seus pitjors resultats a Barcelona. El PP ha obtingut els millors resultats de la seva història a Barcelona amb un 17,2% dels vots i 8 regidors, mentre ICV-EUIA s'ha vist beneficiada a darrera hora pels efectes del moviment de protesta dels indignats i ha augmentat lleugerament el seu percentatge electoral amb un 10% i 5 regidors. Per últim la coalició Unitat Per Barcelona s'ha quedat amb només un 5,5% dels vots i dos regidors fet pel qual Jordi Portabella i Joan Laporta seran regidors però amb un resultat sensiblement inferior a l'obtingut per ERC en solitari a les darreres eleccions.

Finalment s'han complert els pronòstics que auguraven les enquestes des de feia anys. Aquestes eleccions han marcat el final d'una llarga era de trenta dos anys de durada a la capital de Catalunya: la fi de trenta dos anys de governs municipals socialistes i ecosocialistes a l'Ajuntament de Barcelona No ha conegut mai aquesta capital de Catalunya i gran ciutat d'Espanya un govern que no fos d'esquerres, fet pel qual la històrica victòria de CIU ha marcat el canvi i l'alternança. Tot sembla indicar donçs que Xavier Trias serà el nou alcalde de la ciutat, un altre fet històric ja que Trias serà el primer alcalde catalanista que té Barcelona des de fa setanta dos anys: el darrer va ser el republicà Carles Pi i Sunyer als temps de la guerra civil. De moment ja ha pres la seva primera i a la vegada sabia decisiö: la de governar en minoria buscant suports puntuals en funció de la matèria seguint l'estil imprimit per Artur Mas al capdavant del Govern de la Generalitat i que està donant bons resultats a CIU a nivell català. D'aquesta manera la federació nacionalista es troba en una situació òptima tant a Catalunya com a Barcelona donat que te les mans lliures i no es ostatge de ningú per aplicar el seu programa tot demostrant haver après dels errors del passat.

CIU ha obtingut una victòria històrica però ha estat menys espectacular del que s'imaginava. S'imaginava una victòria espectacular a Barcelona el passat 28 de novembre quan es van conèixer els resultats de les eleccions catalanes. A la capital de Catalunya la federació nacionalista obtinguè la victòria amb un 36,3% dels vots, mentre la patacada del PSC va ser tan forta que es quedà disset punts i mig per darrera de la federació nacionalista amb només un 17,8% dels vots. Els de les catalanes van ser els pitjors resultats històrics dels socialistes a Barcelona i només van aconseguir la victòria a Nou Barris (en aquest cas només per tres punts d'avantatge sobre CIU) mentre CIU va guanyar a nou dels deu districtes de la ciutat. Donat aquest esquema tot feia preveure un resultat espectacular dels nacionalistes a les municipals però no ha estat aixi. Tot va ser un miratge fruit de l'entusiasme provocat pel bon resultat de les catalanes. Hauria estat aixi si CIU s'hagués mantingut inmaculada al llarg d'aquests darrers mesos però això no podia ser perquè del contrari, si no s'haguessin pres mesures a aquestes alçades. de la pel.lícula la Generalitat hauria fet fallida i s'hauria vingut abaix. Les mesures d'austeritat preses pel nou govern de la Generalitat van ser aprofitades de manera demagògica per l'alcalde Jordi Hereu amb l'evident perill que això suposava ja que està demostrat en base a diferents estudis sociològics que l'electorat del PSC es el que te un nivell d'estudis comparativament més baix en relació a la resta de partits. A la campanya de les catalanes Montilla tambè va emprar la demagògia amenaçant als inmigrants procedents de la resta d'Espanya amb l'expulsió si CIU recuperava el poder, però Artur Mas va saber contrarestar hàbilment aquesta demagògia. Però en canvi Trias no ho ha sapigut contrarestar aquesta demagògia, no ha fet una bona campanya que hauria exigit visitar els barris de Barcelona on hi ha un major percentatge de població inmigrada procedent de la resta de l'Estat i que son objectiu potencial de la demagògia socialista. La campanya de Trias no ha tingut ganxo i aquest fet es va poder veure clarament en els dos debats televisats que van tenir lloc entre tots els candidats on Jordi Portabella va ser el triomfador donat que va estar més agut als temes on Trias hauria d'haver dominat es a dir: la reclamació del concert econòmic per a Catalunya per tal que amb els ingressos generats pel mateix Barcelona pugui canviar el seu actual model econòmic dominat pel tursime per crear-ne un de nou. Un nou model basat en el valor afegit que suposen les indústries relacionades amb les noves tecnologies. Barcelona ha d'aspirar a tenir el mateix model que Bilbao una altra capital dominada pel nacionalisme.

Finalment a Barcelona no es van complir els pronòstics per a les municipals que semblaven augurar els resultats de les catalanes. Gràcies a la demagògia Jordi Hereu va aconseguir retallar l'eventual diferència que li portava Xavier Trias a menys de la meitat passant de disset punts i mig a tan sols sis. La remuntada d'Hereu va ser espectacular però insuficient per a aconseguir retenir Barcelona. Finalment el canvi s'ha imposat posant punt i final a trenta anys de domini de l'esquerra sobre Barcelona i ara Xavier Trias te una responsabilitat inmensa sobre les seves esquenes. Donar la volta a la ciutat com un mitjó per aconseguir fer de Barcelona una capital catalana, europea i una gran ciutat d'Espanya respectada capaç de fer--li la guitza a Madrid cada dos per tres. El model Bilbao i el seu alcalde Iñaki Azkuna han de ser les referències que Trias ha de tenir en compte a l'hora de governar Barcelona. Se'n sortirà? Esperem que si!

La crisi d'ERC i l'espai polític de l'independentisme català

La sortida del govern de la Generalitat i la pèrdua del capital polític aconseguit al 2003 i 2006 amb la pèrdua de la meitat  dels seus vots a les darreres eleccions catalanes ha conduit ERC a una de les pitjors crisis de la seva història. No es la primera vegada que ERC està en crisi ni tampoc es aquesta la crisi més greu perquè pràcticament des de la derogació de la Generalitat republicana ERC es troba en crisi. En una crisi permanent que dona testimoniatge d'una mala salut de ferro  i sobretot de la seva supervivència a tota mena de situacions adverses ja que la formació republicana ha complert recentment els 80 anys d'història. Sobreviurà de nou? Si hem de fer cas a l'experiència històrica hi ha més probabilitats de que sigui aixi de que no ho sigui.

Malgrat la dura patacada els dirigents republicans no van voler afrontar la crisi després de les eleccions per por a patir una derrota encara més contundent a les muncipals. En aquest cas han seguit la mateixa estratègia que el PSC basada en la provisionalitat i en la dilació. Com ells també han sortit malparats patint una nova i contudent derrota a les darreres eleccions municipals. Joan Puigcercós va posar el seu càrrec a dipsosició del Consell Nacional però va ser ratificat per aquest òrgan i es va aprovar una nova estratègia proposada per l'exconseller Joan Manuel Treserres basada en la reconciliació, el pacte i la reunificaciò amb les noves formacions independentistes sorgides a partir de les escissions d'ERC i de les consultes sobiranistes (Reagrupament amb Joan Carretero i Solidaritat Catalana per la Independència amb Uriel Bertran, Joan Laporta i Alfons López Tena). Aquesta estratègia pretenia aconseguir la reunificació de l'espai polític de l'independentisme català i per tant la recuperació del capital polític perdut per ERC com a consequència de la seva participació als polènmics tripatits mitjançant la creació d'una federació integrada per ERC, Reagrupament i SI.

En un primer moment l'estratègia d'ERC va tenir èxit amb Barcelona com exemple més paradigmàtic. A la capital catalana es va constituir la coalició Units per Barcelona que liderada per Jordi Portabella i Joan Laporta va agrupar ERC, Reagrupament i Democràcia Catalana provocant la ruptura de SI quan encara no feia ni un any de la seva creació. Solidaritat Catalana per la Independència va renunciar a participar-hi i va decidir presentar-se en solitari a les eleccions amb Santiago Espot com a candidat obtenint un fracàs espectacular. Però Unitat per Barcelona tambè ha acabat per fracassar veient la seva representació reduida a només dos regidors enfront dels quatre obtinguts per ERC en solitari a les darreres eleccions. A la resta de Catalunya ERC va repteri la mateixa estratègia conformant coalicions variables amb Reagrupament o SI que també han resultat un autèntic fracàs ja que no han aconseguit mantenir el mteix nivell de vots que ERC havia assolit en solitari. El resultat de tot plegat no només ha deriavt en l'agreujament de la crisi d'ERC sino també de l'espai polític de l'independentisme català que tampoc s'ha beneficita en res del moviment dels indignats el rèdit dels quals ha beneficiat ICV i les CUP.

A ERC també li ha arribat el seu sant Martí. Ara els republicans no enen excuses per afrontar i solucionar els seus problemes. L'endemà de les eleccions Joan Puigcercós va anunciar la dimissió de l'executiva en ple tot encarregant-se provisionalment de la gestió del partit una comissió gestora fins que tingui lloc el congrès on s'haurà de solucionar la crisi i trobar un nou lideratge. De moment ja s'han posicionat diversos noms sobre la taula. Jordi Portabella fou el primer en insinuar les seves intencions però las pocs dies es va autodescartar en considerar que la renovació havia de ser total i que ell mateix estava tocat per la síndrome del tripartit malgrat que a Barcelona ja fa uns anys que va ser el primer en abandonar aquesta estratègia que tant de mal ha causat ERC. El gest de Portabella ha estat valent i l'honora.

Al llarg d'aquests dies tambè s'ha especulat amb el nom d'Oriol Junqueras eurodiputat d'ERC al Parlament Europeu i probable futur alcalde de la població barcelonina de Sant Vicenç dels Horts. Fins fa poc era un independent que no s'havia afilit a la foramció republicana i ell mateix no s'ha postulat pel càrrec. Es un reconegut historiador que per la seva recent militància te la fortuna de no estar tocat per la disbauxa tripartita, situació que el situa en una posicio avantatjada. I finalment el senador Carles Bonet ha estat el primer en naunciar formalment la seva intenció de disputar el lideratge d'ERC. La seva posició discreta al llarg d'aquests anys el situa en un bon punt de partida.

Pel que fa a la resta de formacions que configuren l'espai polític de l'independentisme català sesne representació parlamentària però amb un líder carismàtic com en Joan Carretero el Reagrupament sobreviu malvivint gràcies a uns quants regidors aconseguits a diverses poblacions de l'interior de Catalunya. El seu futur es més que dubtós, mentre SI ha fracassat a les municipals però malgrat la marxa de Joan Laporta afronta el futur amb millors i renovades garanties gràcies a l'altaveu que representa el Parlament per als seus tres diputats: Uriel Bertran, Alfons López Tena i Toni Strubell. I finalment Democràcia Catalana té un futur molt negre com a formació viable i independent, ja que després del fracàs del seu apropament a ERC s'ha apropat a CIU i vota conjuntament amb la federació nacionalista a totes les votacions que han esdevingut al Parlament. La veritat es que DC no té gaire futur com a partit ni gaire sentit ja que es difícil percrebre-li perfil propi, pel que crec que seria millor la seva dissolució i la integració de Joan Laporta i Anna Arqué a CDC donat que aquesta formació es la casa gran del catalanisme, el pal de paller i la seva capacitat d'integració i vertebració del catalanisme es molt gran: a CDC tot catalanista sigui de la tendència que sigui hi cap!

La crisi del PSC

La pèrdua del govern de la Generalitat i la obtenció dels pitjors resultats històrics dels socialistes a les darreres eleccions catalanes provocà una de les pitjors crisis que el PSC ha tingut mai al llarg de la seva existència. Com a resultat d'aquesta crisi José Montilla renuncià a la seva acta de diputat però mantenint la seva condició de líder dels socialistes catalans mentre proposà Joaquim Nadal com a nou portaveu parlamentari del PSC. Malgrat aquesta derrota no van voler afrontar els problemes directament i van mantenir uns equilibris precaris per tal de no patir una derrota encara més contundent a les eleccions municipals. Però res més lluny de la realitat perquè el fet de no haver enfrontat la realitat no li ha servit de res al PSC que ha patit una nova i contundent derrota a les municipals.

Al llarg del període comprès entre les eleccions catalanes i els municipals el PSC ha estat can seixanta. Per una banda malgrat assolir un pacte amb CIU per permetre la investidura d'Artur Mas mitjançant l'abstenció l'actitud dels socialistes comandats per Joaquim Nadal s'ha basat en l'exercici d'una oposició demagògica i irresponsable, tot oposant-se frontalment a les retallades al Pressupost de la Generalitat quan aquestes retallades han estat provocades per l'actitud despilfarradora de l'anterior govern comandat pel PSC i sobretot quan el govern de l'Estat amb presència dels socialistes catalans amenaça a la Generalitat amb l'asfixia financera si no dobla les reatallades del 10 al 20% xifra del tot insostenible que provocaria el col.lapse de les nostres institucions d'autogovern. Un col.lapse que qs'hauria produit només dos mesos abans de les darreres eleccions catalanes de no haver falsejat els comptes l'anterior conseller Antoni Castells comptant amb la indispensable complicitat del govern del PSOE que no va voler aparèixer davant dels catalans com el responsable de l'enfonsament de la Generalitat autoritzant una emissió de bons a darrera hora: la inversió en seny.

Mentre Joaquim Nadal apostava per la demagògia i la irresponsabilitat l'expresident José Montilla ha seguit també una actitud absolutament indigna de la seva condició participant de manera activa dins del debat polític, situació que l'ha convertit en el President de la Generalitat més partidista i menys neutral de la història de la institució.I els alcaldes socialistes tampoc s'han quedat curts, ja que han aprofitat la situació d'interinitat existent al si del PSC per assumir protagonisme i guanyar presència mediàtica com ha estat el cas de Jordi Hereu que ha aconseguit retallar bona part de la distància que li portava Xavier Trias a Barcelona. Mes esperpèntic però ha estat el cas de l'alcalde de Reus Lluis Miquel Pérez que un dia apostava per la legalització de Bildu i al seguent feia una roda de premsa per demanar el tancament del circuit de Montmeló. I per culminar la tanda de desproposits el PSC ha caigut de nou en la síndrome del 22 de juliol votant al congrès al costat del PSOE en contra dels interessos de Catalunya en relació amb el cobrament de la quantitat relativa al Fons de Competitivitat que enguany correspòn a Catalunya d'acord amb el nou model de finançament impulsat pels socialistes catalans quan governaven. En menys d'un any el PSC ha traït l'Estatut de Catalunya i el finançament.

Ara al PSC li ha arribat el seu sant Martí. Els socialistes catalans ja no poden evitar per més temps la solució al seus problemes si no volen esdevenir absolutament irrellevants i marginals a Catalunya. Al llarg d'aquest període s'han anat posicionant discretament diversos aspirants al lideratge del PSC com ha estat el cas de l'alcalde de Lleida Ángel Ros, l'alcalde de Tarragona Josep Félix Ballesteros, l'alcalde de Terrassa Pere Navarro, l'alcalde de Vilanova i la Geltrú Joan Ignasi Elena o fins i tot Joaquim Nadal. El millor posicionat sembla ser Àngel Ros pertanyent al menguant i cada cop més irrellevant sector catalanista del PSC on aniden les velles i passades glòries, mentre Pere Navarro sembla tenir poques possibilitats davant la derrota de Carme Chacón al si del PSOE perquè l'alcalde de la vila egarenca defensava la catalanització del PSOE. Josep Felix Ballesteros destaca per la seva grisor i passarà sense pena ni glòria, mentre Joan Ignasi Elena tampoc sembla tenir opcions després d'haver perdut a Vilanova i la Geltrú i menys representant l'estrambòtic sector obiolista agrupat a l'entorn de la plataforma Nou Cicle. Joaquim Nadal seria el recurso fácil que agradaria a la direcció del PSOE encapçalada per Alfredo Pérez Rubalcaba i José Blanco però que no arreglaria els problemes davant la seva incapacitat per generar il.usió i la seva condició de persona perdedora i amortitzada. Mentrestant han sorgit al si del partit diverses plataformes de militants com +PSC o congrèsdesdebaix o la més oficial Nou Cicle que semblen apostar per dues coses: l'obtenció de grup parlamentari propi al Congrès dels Diputats i més democràcia interna al si del partit. I sembla ser que Miquel Iceta s'estaria postulant per sumar-se a la carrera pel lideratge amb un programa que no ofereix res de nou i que no soluciona els mals del PSC. Perquè els socialistes catalans només aconseguiran solucionar la seva crisi si superen la síndrome del 22 de juliol: ruptura de relacions i independència respecte del PSOE amb grup parlamentari propi al Congrès dels Diputats.

Chacón abandona, Rubalcaba gana (por ahora)

Los resultados de las pasadas elecciones municipales y autonómicas han supuesto una contundente derrota para el PSOE. A esta contundente derrota se han añadido las consecuencias de la renuncia de José Luís Rodríguez Zapatero Alfredo Pérez Rubalcaba y Carme Chacón perfilándose como posibles rivales pero tuvo lugar un evento inesperado que provocó un giro de los acontecimientos... a liderar la candidatura socialista a las próximas Elecciones Generales circunstancia que ha dado lugar a la apertura de un proceso de elecciones primarias para elegir al próximo candidato socialista. 

De repente, de forma absolutamente inesperada irrumpió Patxi López en escena. El lehendakari anunció que el PSEPSOE exigiendo la convocatoria de un congreso extraordinario para elegir al candidato a las generales. A priori podría parecer que la maniobra de Patxi López iba destinada a evitar la celebración de primarias pero nada más lejos de la realidad, pues su calado era mucho más profundo que eso pues la convocatoria de un congreso extraordinario hubiera supuesto la dimisión en bloque de la ejecutiva socialista con Zapatero al frente. Era la venganza del lehendakari que se la tenía guardada al Presidente del Gobierno por obstaculizar continuamente la tarea del Gobierno vasco pactando directamente con el PNV y ninguneándolo. Pero Zapatero resistió bien al envite y reafirmó su intención de hacer primarias, mientras saltaba una segunda sorpresa... Carme Chacón sorprendía a propios y extraños al anunciar su decisión de no concurrir a las elecciones primarias para evitar una grave crisis en el seno del PSOE y del Gobierno sacrificando de este modo sus aspiraciones. Finalmente, tras una reunión entre Zapatero y los líderes territoriales socialistas se impuso la postura del Presidente del Gobierno y el Comité Federal abrió el proceso de primarias confirmándose la candidatura de Alfredo Pérez Rubalcaba. acudiría al comité federal del

El resultado de todo este proceso ha sido un auténtico esperpento que ha dejado la imagen del PSOE aun más devaluada de lo que ya se hallaba antes de las elecciones. La imagen del partido queda seriamente dañada ante los denodados intentos por parte de importantes sectores existentes en su seno que han batallado para evitar la celebración de las elecciones primarias y por tanto la libre expresión de la democracia interna. El PSOE no ha entendido nada del movimiento ciudadano nacido en la campaña electoral: el PSOE no es un partido moderno porque no sigue la dirección que siguen las formaciones políticas europeas. Tanto que se llenan la boca PSOE y PP de modernidad al criticar a las formaciones nacionalistas que representan a los distintos pueblos de España al llamarlas pazguatas y retrógradas y en realidad son mucho más modernas y cercanas a Europa que ellos al disponer de mecanismos que permiten una importante participación de su militancia en la toma de decisiones (ej: todos los militantes del PNV de los pueblos vascos y navarros votan en cada congreso al líder de su partido). Sin embargo ya ha habido varias personas que han anunciado su disposición a concurrir a las primarias para disputarle a Rubalcaba la candidatura socialista a las Elecciones Generales. Es el caso de José Carlos Carmona desconocido profesor de la Universidad de Sevilla, Jorge Martínez militante de Murcia además de dos militantes más de Madrid y de Ciudad Real. Para poder presentarse a las primarias es necesario acreditar 22.000 firmas de otros tantos militantes por lo que es muy difícil que cualquiera de estos cuatro candidatos puedan enfrentarse a Rubalcaba, pero ello no debería de impedirnos reflexionar que solicitar avales es un práctica antidemocrática y retrógrada porque cada uno tiene derecho a poder concurrir en igualdad de condiciones y luego que gane quien mejor campaña haga.

Finalmente deben tenerse en cuenta dos datos de importancia. El primero de ellos hace referencia a la escasa seriedad que trasmite la figura de Carme Chacón. En mi opinión no es más que una cáscara vacía, un producto de márketing ideado por su marido José Miguel Barroso incapaz de trasmitir seriedad y un contenido empíricamente contrastable. Su imagen se reduce única y exclusivamente a la foto y a los gestos vacíos de cara a la galería (Ministra de Defensa embarazada, sacerdotisa progre y laica predicando paz y amor...). Chacón ha tenido una oportunidad de oro para demostrar su seriedad presentando su candidatura a las primarias y la ha desaprovechado.... Con su retirada ha demostrado que no es otra cosa más que la continuidad del desastre que Zapatero ha supuesto para el PSOE, pero sus puertas aun no están cerradas... Si Rubalcaba pierde las próximas elecciones, tal y como las encuestas parecen indicar, tendrá una nueva oportunidad... Y respecto a Patxi López su gesto no ha sido otra cosa más que una de las clásicas faroladas que acompañan al clásico juego vasco del mus: un símbolo que no tenía más objeto que frenar a Chacón e impulsar a Rubalcaba, pero Patxi López también tiene las puertas abiertas para después de las generales y parte con ventaja con respecto a Chacón pues posee la seriedad que a esta le falta, pero en cambio acusa una evidente falta de relato que le hace aparecer como un hombre aburrido tal y como se ha demostrado a lo largo de su trayectoria como lehendakari.