Fets històrics del catalanisme: El tancament de caixes (IX)

Un cop conegut el rebuig de la Unió Catalanista a la proposta del general Camilo García de Polavieja industrials, comerciants i destacades entitats de la societat catalanista van crear el novembre de 1898 la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja tot fent-se amb el lideratge del moviment catalanista després del greu error estratègic comés per la Unió Catalanista en rebutjar la proposta del general Polavieja. Fins aleshores el moviment catalanista estava format per intel.lectuals mentre els industrials i grans comerciants se'n mantenien al marge quan no recolzaven de forma entusiasta al bipartidisme liberal-conservador que representava el sistema polític de la Restauració. Seguint amb la tradició monàrquica evidenciada pel moviment catalanista fins aleshores la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja adreçà un missatge a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg Lorena el 14 de novembre de 1898 on mostrà el recolzament al programa exposat per Polavieja l'1 de setembre de 1898. Aquest missatge anava signat per Bartomeu Robert en representació de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Comercial i Industrial en representació de la qual havia signat el manifest Santiago Torres.  

Però al febrer de 1899 la reina Maria Cristina encarregà la formació del govern al conservador Francisco Silvela i el general Polavieja renuncià a les seves pretensions regeneracionistes incorporant-se com a ministre de Defensa al nou govern on el conservador Manuel Duran i Bas també exercia de ministre de Justícia. Mentrestant la Lliga de Defensa Comercial i Industrial inicià el gener de 1899 una campanya en defensa del concert econòmic que comptava amb el suport de les quatre diputacions catalanes, 318 municipis i les entitats més representatives de la societat civil catalana sumant-s'hi a deshora la Unió Catalanista. Aquest fet demostra que la liquidació de l'imperi colonial espanyol havia signficat un creixement exponencial per al catalanisme en el lapse temporal de tan sols un any. L'any 1899 el catalanisme estava preparat no només per concòrrer a les eleccions sino per guanyar-les i erigir-se com la força hegemónica de Catalunya tot disposant d'una força important a les institucions (diputacions, ajuntaments i possiblement també a les Corts amb possibilitat d'influir decisivament a la governabilitat de l'Estat).

Però el govern Silvela no estava disposat a complir amb les seves promeses. Raimundo Fernández Villaverde ministre d'Hisenda no estava disposat a concedir un règim fiscal singular per a Catalunya en la línia del concert econòmic perquè la greu crisi financera per la qual estava passant l'Estat no permetia renunciar a una bona part de l'important volum d'ingressos generats per l'economia catalana. Davant d'aquesta situació la Junta Regional es va reunir i decidí el 16 de juliol de 1899 declarar-se insubmissa i no pagar la contribució industrial a l'Estat circumstància que es feu publica el 5 d'agost de 1899. El catalanisme no estava sol: gremis d'altres importants centres comercials de l'Estat com Madrid, València i Saragossa també s'afegiren al moviment tot negant-se a abonar la contribució. La delegació d'Hisenda envià un requeriment a l'alcalde de Barcelona llavors Bartomeu Robert tot exigint-li l'autorització per a detindre les gairebé 7.000 persones que es negaven a pagar la contribució. Robert es negà i Fernández Villaverde li envià una ordre reial davant la qual es rendí, nova manifestació del caràcter monàrquic del moviment catalanista, autoritzant les detencions però presentant tot seguit la seva dimissió com a batlle de la capital catalana. Els comerços de la ciutat tancaren les seves portes i el 24 d'octubre el govern central suspenguè les garanties constitucionals circumstància que provocà la dimissió de Manuel Duran i Bas i del general Polavieja.El 27 d'octubre el Capità General de Catalunya declarà l'Estat de Guerra tot associant la insubmissió fiscal al delicte de sedició. Aquesta circumstància significà l'aturada del moviment ja que la situació era insostenible a mig-llarg termini per als promotors del moviment que corrien un risc serios de fallida i per tant de veure's arruinats: a la llarga sortien més perjudicats els propis comerciants que l'Estat al curt termini no rebent els ingressos procedents de les contribucions industrials catalanes.

El tancament de caixes fou la primera derrota del catalanisme però lluny de debilitar-lo el dotà de maduresa tot impulsant-lo cap a la participació electoral amb serioses possibilitats d'esdevenir la força hegemónica de Catalunya ja que de partida comptava amb el recolzament d'una sòlida base municipalista (318 municipis), provincial (les quatre diputacions catalanes), social (les entitats més representatives de la societat catalana) i econòmic (les principals fortunes industrials i comercials). Però li mancava el recolzament dels treballadors que formaven part del moviment obrer el qual establiria una relació de confrontació amb el catalanisme que adquiriria matisos violents i dividiria Catalunya infligint en determinats moments un greu sofriment als catalans.  

Fets històrics del catalanisme (VIII): El catalanisme davant la liquidació de l'Imperi espanyol

1898 va passar a la història com un dels anys més importants de la història d'Espanya. 1898 tanca una llarguisima etapa de la història del nostre pais iniciada l'any 1492 amb el descobriment del continent americà per Cristòfor Colom i finalitzada al 1898 amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines: la de l'Imperi espanyol, aquell imperi on no es posava mai el sol en paraules de Felip II, que en els seus moments de màxim apogeu i esplendor va arribar a dominar tot un continent i mitja Europa.

 

Donçs be després d'una llarga etapa de decadència aquest imperi arribà a la seva fi al 1898 amb la pérdua dels darrers territoris que l'inegraven: Cuba, Puerto Rico i Filipines. La desfeta militar davant dels EUA suposà la liquidació definitiva de l'Imperi espanyol i per tant la fi d'un model secular del pais. Ni que dir te que aquest fet fou traumàtic i a mes de suposar una de les crisis mes agudes de la història d'Espanya suposà una crisi molt greu per al sistema polític de la Restauració inaugurat al 1876 amb la restauració al tro d'Alfons XII i regulat per la Constitució d'aquell mateix any basant-se en el turnisme bipartidista a l'exercici del poder entre el Partit Conservador dirigit per Antonio Cánovas del Castillo i el Partit Liberal encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta. Per si enmig d'aquesta situació tot fos poc 1898 també fou l'any en que Cánovas del Castillo fou assasinat per un terrorista anarquista. El pare del sistema polític de la Restauració desapareixia enmig de la pitjor crisi del sistema deixant-lo sense un dels seus pilars i per tant tocat. Era un acte mes d'una onada iniciada a Barcelona l'any 1893 amb l'atemptat contra el Liceu que causà la mort a 20 persones i que aquell mateix any tinguè una nova manifestació amb l'intent d'assasinat del general Martínez Campos a més de l'atemptat contra la processó del Corpus l'any 1896 al carrer Canvis Nous de Barcelona que causà sis morts. L'absència de justícia social era la causa d'aquesta onada de violència, la manifestació més clara de que el dinamisme i extraordinària puixança experimentada per Catalunya d'encà l'Exposició Universal de 1888 enmig de la depressió i anèmia dins la qual es trobava la resta de l'Estat amagava l'enorme desigualtat existent al si de la nostra societat i l'absoluta manca d'interès per les questions socials que manifestava el catalanisme. Per altra banda Joan Maragall ja havia alertat tant des de les pàgines del Diario de Barcelona on escrivia un article setmanal com a la seva coneguda Oda a Espanya de la desfeta de 1898 proposant a Espanya un nou relat nacional basat en la liquidació defintiva del model imperial tot apostant per la integració a Europa com eina per aconseguir la modernització del pais.

Enmig de la desfeta militar va sorgir la figura del general Camilo García de Polavieja. Aquest general havia renunciat al seu càrrec després de la seva oposició a l'estratègia seguida pel govern en relació amb la guerra contra els EUA circumstància que el situà en una posició inmillorable per erigir-se com una alternativa al debilitat i caduc règim polític de la Restauració. Aprofitant la circumstància l'1 de setembre de 1898 va fer un manifest on exposà el seu programa. Enmig d'aquesta situació es posà en contacte amb la Unió Catalanista a la qual demanà el seu suport a canvi del qual la Unió Catalanista posà sobre la taula la demanda d'un règim d'autogovern per a Catalunya. El general Polavieja no acceptà la demanda però a canvi proposà la concessió d'un règim de concert econòmic per a Catalunya, la constitució d'una mancomunitat de províncies, la conservació del dret civil català i la competència en matèria d'ensenyament professional. La puixança experimentada pel catlanisme havia cristalitzat. El catalanisme havia estat reconegut com l'unica energia viva existent al si de l'Espanya dels darrers compassos del segle XIX i sense haver participat mai en unes eleccions ni ser coneguda la seva dimensió real tenia la oportunitat de jugar un paper clau dins la governabilitat de l'Estat. Però incomprensiblement degut a les dissensions internes existents entre els sectors més politizats encapçalats per Enric Prat de la Riba i els sectors mes apolítics encapçalats per Àngel Guimerà la Unio Catalanistà rebutjà la generosa proposta que li va fer el general Polavieja. Llavors es va produir un fet que demostrà la consolidació i el creixement que estava experimentant el catalanisme a la darreria del segle XIX. Fins llavors el catalanisme havia estat purament un moviment d'intel.lectuals i professionals liberals mentre els industrials i comerciants se'n mantenien al marge. Aquest fet canvià amb la constitució de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja integrada per les institucions més representatives de la societat civil catalana i que fins llavors havien restat al marge de les demandes del catalanisme com fou el cas de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. La Unió Catalanista havia demostrat la seva inmaduresa en un moment clau i a partir d'aquest moment la seva importància anà minvant fins restar absolutament irrellevant al si del catalanisme. El catalanisme havia madurat, s'havia fet gran i ja estava preparat per afrontar la lluita electoral.