sábado, 28 de mayo de 2011

Democracia Real Ya perturba la campaña electoral

En el ecuador de una tediosa campaña electoral saltó la sorpresa. El hasta entonces desconocido movimiento Democracia real ya celebró el domingo 15 de mayo unas manifestaciones simultáneas en distintas ciudades españolas con el objetivo de protestar contra la actual situación de crisis económica. Hasta ahí todo normal. pero al día siguiente el movimiento se radicalizó y ocupó la madrileña Puerta del Sol además de la barcelonesa plaza Catalunya. De la Puerta del Sol fueron desalojados pero no sucedió así en Barcelona donde permanecieron acampados. El 17 de mayo regresaron nuevamente a la Puerta del Sol de donde esta vez no fueron desalojados y se hicieron fuertes en ella hasta el punto de lograr llenarla alcanzada la noche. El movimiento se extendió a varias ciudades españolas y alcanzó notoriedad mediática nacional e internacional. De nuevo una campaña electoral se veía distorsionada al grito de Que no nos representan, PSOE y PP la misma mierda es y le llaman democracia y no lo es.
Estaba claro que etse movimiento suponía una importante distorsión hacia el normal desarrollo que debe seguir toda campaña electoral  y por tanto una coacción  hacia los ciudadanos. Ante esta situación la Junta Electoral Central declaró la ilegalidad de las manifestaciones e instó a las Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado a disolverlos. Sin embargo, el artículo 21 de la Constitución reconoce el derecho de reunión pacífica y sin armas que es el caso del movimiento surgido el pasado 15 de mayo, pero señala que sería necesario pedir su autorización si son celebradas en lugares de tránsito publico como son la Puerta del Sol o la Plaza de Catalunya. Este era el caso pero la Constitución también señala que solo pueden ser prohibidas si suponen una grave alteración para el orden publico con peligro para personas o bienes. No era el caso por su carácter pacífico pese a ser multitudinarias. Había que cumplir la resolución de la JEC, pero a pocos días de las elecciones ni Alfredo Pérez Rubalcaba  se atrevió a disolverlospor miedo a un elevado coste electoral para el PSOE, ni tampoco Felip Puig por miedo a que ello pudiera suponerle a Xavier Trias la pérdida de la alcaldía de Barcelona.

Las reacciones de las distintas fuerzas políticas ante este fenómeno fueron heterogéneas. Desde el PSOE se mostró comprensión ante el fenómeno pero no se le alentó aunque no faltaron sectores que trataron de unirse al mismo como el líder socialista madrileño Tomás Gómez o la corriente minoritaria radical Izquierda Socialista. E incluso cínicamente los socialistas trataron de pedir el voto a esos sectores antisistema en una maniobra a la desesperada y sin visos de futuro pues el movimiento también iba en su contra. Desde el PP también se mostró comprensión ante el movimiento considerándolo como una reacción ante la pésima gestión socialista. La pauta en este caso fue marcada por Mariano Rajoy y Alberto Ruiz Gallardón que siguieron haciendo campaña como si nada hubiera pasado, haciendo uso de una actitud moderada. José María Aznar se mantuvo en silencio, pero en cambio Esperanza Aguirre estuvo a punto de meter la pata atribuyendo dicho movimiento al PSOE e incluso amenazando con instar a los militantes del PP de Madrid a cercar las sedes socialistas.Al final se impuso la estrategia centrista de Rajoy y Gallardón pero los medios afines al PP estuvieron a punto de meterlos en un callejón sin salida como en 2004 y 2008.

Sin embargo Izquierda Unida e Iniciativa por Catalunya no dudaron en intentar canalizar el movimiento y ponerse al frente de él apostando por la vía insurreccional que le caracteriza frente a la vía de la democracia parlamentaria. Probablemente nos encontramos ante el mayor desafío que ha experimentado nuestro régimen de monarquía parlamentaria dede el fallido golpe de estado del 23 de febrero de 1981. Pese a haber participado en el proceso constituyente y haber apoyado la Constitución el antiguo PCE y el extinto PSUC se situaron extramuros del actual régimen político en España tras la retirada de aquella generación de líderes que en sus formaciones protagonizaron la Transición (Santiago Carrillo, Antoni Gutiérrez Díaz). Parece ser que no  creen en las posibilidades que ofrecen el parlamento y las elecciones y han optado por la rebelión. En mi opinión no cabe duda alguna de que este movimiento de indignados ha sido orquesttrado por IU e ICV en forma de desafío hacia nuestro ordenamiento jurídico definidi por la Constitución de 1978. ¿Por qué? Porque al fin y al cabo las demandas consensuadas por los manifestantes poseen un elevado grado de coincidencias con los respectivos programas de ambas formaciones. Se defienden demandas como la celebración de un referéndum acerca de la forma política del Estado, la nacionalización de las entidades bancarias y cajas de ahorros o la ruptura de relaciones con el Vaticano claramente identificadas con el programa de Izquierda Unida. Asimismo los responsables de IU e ICV han sido los únicos en defender la desobediencia frente a la resolución de la JEC declarando ilegales las manifestaciones.

Hay algunas demandas del movimiento Democracia Real ya asumibles y otras absolutamente disparatadas y absurdas. La mejor manera de vehicularlas no puede ser otra más que el parlamento que es el verdadero centro y motoro del sistema democrático. Con algaradas callejeras no se arregla nada y lo único que se puede  conseguir es el desatre más absoluto para todos: la destrucción de la democracia. Por ejemplo el catalanismo presentará ante el Congreso una proposición de ley para cancelar el pago de la hipoteca en caso de impago. ¡Es así y con propuestas de este tipo como verdaderamente se cambian las cosas! Así que el movimiento Democracia Real ya no puede aspirar a otra cosa más que a recoger firmas y vehicular sus demandas a través de Iniciativa Popular Legislativa (un mínimo de 500.000 firmas) o bien articular un movimiento político y presentarse a las elecciones para captar votos y desde el parlamento cambiar las cosas. Pero para mi el catalanismo es el único y verdadero motor de cambio, transformación y progreso de España.



martes, 10 de mayo de 2011

El catalanisme: motor de transformació i progrès per a Catalunya i Espanya

El Parlament de Catalunya proposarà davant el Congrès dels Diputats l'adopció d'un projecte de llei destinat a la reforma de la Llei Hipotecària, per tal de suprimir l'obligació que tenen les persones que han perdut el seu habitatge de pagar la totalitat de la hipoteca tot substituint-la simplement per l'entrega de la vivenda a l'entitat bancària que els ha concedit el crèdit hipotecari. Aquesta proposició de llei ha suscitat la unanimitat del Parlament i ara la cambra catalana haurà de desginar tres representants per dur a terme la seva defensa davant el ple del Congrès que haurà de decidir-ne la seva admissió a tràmit.

Aquesta iniciativa de les forces catalanistes de reforma de la llei hipotecària es una iniciativa molt positiva i  lloable, ja que d'aprovar-se a les Corts Generals aconseguirà allugerir i millorar la situació de moltes famílies afectades per la crisi a Espanya que al llarg de l'anterior etapa de bonança econòmica havien subscrit una hipoteca i que amb la crisi han perdut la feina i automàticament no han pogut pagar la hipoteca perdent l'habitatge, veient-se al carrer i carregats amb la condemna vitalícia d'una hipoteca que han de pagar malgrat haver perdut el pis i que no poden pagar, perquè el fet de no poder pagar aquest crèdit hipotecari els implica aparèixer a les llistes de morosos i per tant que ningú els doni feina. I si no els donen feina no poden pagar la hipoteca que en el seu dia van contractar. O sigui un perfecte cercle viciós.

La culpa d'aquesta situació no es d'aquells qui han subscrit les hipoteques. Ni de bon tros perquè quan les van subscriure eren persones solvents i res feia imaginar que un dia les pogessin impagar. De sobte un daltabaix econòmic canvia les circumstàncies i aquestes persones no poden pagar la hipoteca. De quí es la culpa: del banc o caixa d'estalvis o de l'hipotecat? Del banc i de la caixa d'estalvis que davant la bogeria  constructora que Espanya va viure fa uns anys ençà es van dedicar a concedir hipoteques a dojo per donar sortida al desmesurat stock d'habitatges que hi havia al nostre pais que en un moment donat va arribar a ser superior a la oferta inmobiliària de França i Alemanya juntes! Una autèntica bogeria que un dia havia d'esclatar, perquè es evident que la demanda d'Espanya no podia assolir aquesta desmesurada oferta. Ha esclatat, ha arribat la crisi, l'atur, l'impagament de les hipoteques i els bancs i sobretot les caixes d'estalvi (d'això en parlarem un altre dia) han entrat tambè en crisi per haver posat tots els ous en un únic cove, per haver-ho fiat tot a les hipoteques fet que ha afectat especialment a les caritatives caixes d'estalvi que en lloc de dedicar la seva obra social a fer bons programes de vivenda protegida, a qui li interessa unes caixes d'estalvi que dediquen la seva obra social a obrir sales d'exposicions d'art naïf?, s'han llençat de ple a concedir hipoteques (algú no recorda la propaganda de Caixa Catalunya que per promocionar les seves hipoteques deien que si no pagaves s'esperaven i no passava res?). Vaja si passa si no pagues!

Tota crisi suposa una oportunitat. Una oportunitat en aquest cas que ha d'anar adreçada a edificar un nou model econòmic on no es faci negoci amb un be de consum tan bàsic com es la vivenda. I la manera de no fer negoci amb la vivenda i que mai més haguem de veure situacions tan calamitoses com les que es volen evitar amb la reforma de la llei hipotecària passa per fer una clara aposta pel lloguer. Per fer unes bones legislacions que fomentin i protegeixen tant el llogataire com aquell qui lloga i aixi acabarem per sempre amb els malsons de les hipoteques, de les lligadures que suposen per a les persones que les subscriuen i aixi podrem ser més feliços tot dedicant un major percentatge del nostre sou a allò que veritablement ens agrada: l'oci.

Amb iniciatives com la reforma de la llei hipotecària es demostra una vegada més el que ha estat la trajectòria indiscutible del catalanisme al llarg del període democràtic. El president Pujol ja va dir als tristos anys del franquisme que el catalanisme serà social o no serà i així ha estat i no pot ser d'una altra manera, donat que el primer catalanisme polític de la Lliga Catalana no va ser social i com deia Pujol als seus textos de joventut. Aquest fet va conduir Catalunya a la forta convulsió social que significà la guerra civil i posteriorment als quaranta anys de feixisme que suposà la dictadura franquista. La democràcia ha demostrat i ha consolidat al catalanisme com a motor de transformació i progrès tant de Catalunya com del conjunt d'Espanya i cap a Catalunya i Espanya ha de seguir el catalanisme volcant la seva acció al llarg dels propers anys. Amb aquesta doble vessant, interna i externa, proposoaquest full de ruta pel catalanisme del futur:

A) A nivell interior el catalanisme ha de tendir cap a l'eixamplament de les seves fronteres: més que cap a l'expansió el catalanisme ha de tendir cap a la seva unificació en una única i potent estructura. Aquesta estructura pot pendre com a base l'èxit que ha suposat Convergència i Unió al llarg dels més de trenta anys que arrossega gràcies a la seva vocació de sumar i aprofitar totes les energies catalanistes possibles. Els trenta anys de CIU son el moment adequat per fer balanç i acompanyar aquest balanç d'una reflexió que sorgeix no només en base a aquesta celebració sinò tambè als esdeveniments del present com la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya. Aquest darrer fet ens ha demostrat que hi ha energies catalanistes a indrets equivocats i que per tant corren un risc seriós de desaprfitament i d'esterilitat. Per tant per evitar perdre-les se les ha de fer lloc dins d'una estructura catalanista de debó. CIU ha de ser la base que permeti el neixament del Partit Demòcrata Català capaç d'integrar en una única estructura possible totes les energies catalanistes existents a dia d'avui a Catalunya. El PDC hauria d'integrar al seu si a CDC, UDC, ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència, Democràcia Catalana i les personalitats catalanistes existents al PSC i al PP sense que cap d'aquests grups perdés la seva personalitat i identitat pròpia. Un PDC estructurat al voltant del programa de la transició nacional cap al dret a decidir. Perquè que més dona si s'es independentista o no s'es? Allò realment important es que estiguem convençuts de la necessitat d'anar endavant, de progressar i a la independència hi podem arribar o no en funció de que hi hagi una majoria social al nostre pais. Però si repetim tot lo sant dia el mantre de la independència sense pensar en aconseguir altres objectius on si que existeix un consens us ben asseguro que ens quedarem asseguts i amargats sense anar endavant. Per tant a Catalunya hem d'anar vers un escenari polític on existeixi una gran i hegemònica força representant un catalanisme plural a nivell interior però unitari de cara enfora, mentre que la resta de forçes (PSC, PP, ICV, Ciutadans, CUP, PXC...) tindrien un paper merament testimonial sense hipotecar el progrès de Catalunya al contrari del que fan en l'actual estructura de forçes el PP i el PSC.

B) A nivell exterior el catalanisme ha d'articular una alternativa al PP i al PSOE tot integrant en un mateix programa les energies d'arreu d'Espanya que puguin tenir els mateixos interessos que nosaltres. Un programa amb propostes socials com les que hem explicat abans però tambè defensor de l'Espanya de debó, plurinacional i d'un marcat europeisme. El catalanisme ha de tenir veu pròpia a les institucions de l'Estat juntament amb aquells qui pensen igual que nosaltres tot convertint-se en la veu del progrès a Espanya enfront de la cada vegada major esterilitat i conservadurisme que manifesten els dos grans partits.
 








sábado, 7 de mayo de 2011

La Vanguardia en català

Coincidint amb el seu 130è aniversari el diari barceloní La Vanguardia ha posat en marxa la seva edició en català. Aquest es un fet històric en la llarga i dilatada trajectòria d'aquest rotatiu que fins ara nomès tenia una edició en llengua castellana i que fa compatible la seva condició de diari d'àmbit estatal amb la defensa d'una indiscutible vocació catalana i catalanista. Tanmateix tambè es un fet de tracendència històrica indubtable per a la pròpia història de la llengua catalana. La data del 3 de maig de 2011 figurarà con una fita assenyalada a la història del català perquè fins ara hi han hagut molts diaris en la nostra llengua, però cap de la qualitat de La Vanguardia. Sens dubte l'edició de La Vanguardia en català farà la nostra llengua una mica més forta, prestigiosa i cosmopolita del que ho era ahir com tambè va passar quan per primera vegada en la història de l'Acadèmia Nacional del Cinema una pel.lícula en català, pa negre, va resultar premiada amb els Goya.

La Vanguardia ha significat molt per l'autor d'aquest article: ha estat el motllo que ha configurat la seva personalitat, la seva finestra oberta al món. A l'escola la manera ideal per fugir del tracte per força nociu amb uns companys jarraichos o freaks a l'estil Star Wars era agafar La Vanguardia. A partir d'aqui vaig descobrir que era el catalanisme, la seva vessant moderada com a motor de progrès i transformació de Catalunya i del conjunt de l'Estat, un sentiment d'espanyolitat incloent i no excloent basat en el caràcter plural d'Espanya i el principi de la monarquia parlamentària cm la millor, perfecta i armònica forma d'organitzar la jove democràcia espanyola. Tots aquests principis van configurar el meu pensament, la meva personalitat i les meves aficions tot creant un ampli ventall d'interessos i una persona cultivada. De la secció d'Internacional i dels articles de Xavier Batalla i del recentment traspassat Carlos Nadal a la secció de Política amb els millors analistes d'Espanya, els que no avorreixen mai per la seva previsibilitat, els que sempre tenen alguna cosa interessant a dir, els que fan metàfores i sobretot els que son independents i no han estat mai a sou de cap partit polític. Em refereixo a Enric Juliana i Jordi Barbeta. De la secció de Política a la secció dominical de Religió caracteritzada pel caràcter integrador, moderat, conciliar i diocesà lliure de tuteles de cap moviment religiós que tan be ha sabut dissenyar Oriol Domingo. De la secció de Religió a la secció de Cultura sempre tan interessant i profunda. I finalment de la secció de Cultura a la secció d'Economia tan ben informada del que es cou a les elits de Madrid, Barcelona i Bilbao gràcies a la tasca de Manel Pérez.

En definitiva La Vanguardia es l´únic diari seriós d'Espanya i per tant l'únic que es pot llegir. Va ser el primer diari espanyol que va fugir del model de premsa de partit tot apostant per representar sectors socials i no partits. El diari La Vanguardia es un diari d'àmbit estatal que representa a un amplia i hegemònica capa social del catalanisme que es sent espanyol i que vol tenir veu pròpia a l'Estat, un ampli sector social que no es rendeix davant les adversitats i que tracta de tu a les elits madrilenyes en la lluita per l'hegemonia d'Espanya. El Periódico de Catalunya tambè es un diari estatal amb seu a Barcelona però està mancat d'independència ja que en realitat està totalment subordinat a les ordres de la superestructura madrilenya i malgrat es defineixi com a catalanista el seu catalanisme es merament folclòric, de senyeres i barretines ja que el seu planter obeeix mansament les ordres directes que parteixen de la seu socialista madrilenya situada al carrer Ferraz. I pel que fa al Punt malgrat ser únicament un diari d'àmbit català cal dir que li sobra molta mala llet i li manca realitat i objectivitat, parlar realment del que passa i no d'allò que aquells qui el dirigeixen voldrien que esdevingués. L'edició del diari La Vamguardia en català ha contribuït notablement a millorar el panorama de la premsa catalana i a prestigiar la nostra llengua.