El Parlament de Catalunya proposarà davant el Congrès dels Diputats l'adopció d'un projecte de llei destinat a la reforma de la Llei Hipotecària, per tal de suprimir l'obligació que tenen les persones que han perdut el seu habitatge de pagar la totalitat de la hipoteca tot substituint-la simplement per l'entrega de la vivenda a l'entitat bancària que els ha concedit el crèdit hipotecari. Aquesta proposició de llei ha suscitat la unanimitat del Parlament i ara la cambra catalana haurà de desginar tres representants per dur a terme la seva defensa davant el ple del Congrès que haurà de decidir-ne la seva admissió a tràmit.
Aquesta iniciativa de les forces catalanistes de reforma de la llei hipotecària es una iniciativa molt positiva i lloable, ja que d'aprovar-se a les Corts Generals aconseguirà allugerir i millorar la situació de moltes famílies afectades per la crisi a Espanya que al llarg de l'anterior etapa de bonança econòmica havien subscrit una hipoteca i que amb la crisi han perdut la feina i automàticament no han pogut pagar la hipoteca perdent l'habitatge, veient-se al carrer i carregats amb la condemna vitalícia d'una hipoteca que han de pagar malgrat haver perdut el pis i que no poden pagar, perquè el fet de no poder pagar aquest crèdit hipotecari els implica aparèixer a les llistes de morosos i per tant que ningú els doni feina. I si no els donen feina no poden pagar la hipoteca que en el seu dia van contractar. O sigui un perfecte cercle viciós.
La culpa d'aquesta situació no es d'aquells qui han subscrit les hipoteques. Ni de bon tros perquè quan les van subscriure eren persones solvents i res feia imaginar que un dia les pogessin impagar. De sobte un daltabaix econòmic canvia les circumstàncies i aquestes persones no poden pagar la hipoteca. De quí es la culpa: del banc o caixa d'estalvis o de l'hipotecat? Del banc i de la caixa d'estalvis que davant la bogeria constructora que Espanya va viure fa uns anys ençà es van dedicar a concedir hipoteques a dojo per donar sortida al desmesurat stock d'habitatges que hi havia al nostre pais que en un moment donat va arribar a ser superior a la oferta inmobiliària de França i Alemanya juntes! Una autèntica bogeria que un dia havia d'esclatar, perquè es evident que la demanda d'Espanya no podia assolir aquesta desmesurada oferta. Ha esclatat, ha arribat la crisi, l'atur, l'impagament de les hipoteques i els bancs i sobretot les caixes d'estalvi (d'això en parlarem un altre dia) han entrat tambè en crisi per haver posat tots els ous en un únic cove, per haver-ho fiat tot a les hipoteques fet que ha afectat especialment a les caritatives caixes d'estalvi que en lloc de dedicar la seva obra social a fer bons programes de vivenda protegida, a qui li interessa unes caixes d'estalvi que dediquen la seva obra social a obrir sales d'exposicions d'art naïf?, s'han llençat de ple a concedir hipoteques (algú no recorda la propaganda de Caixa Catalunya que per promocionar les seves hipoteques deien que si no pagaves s'esperaven i no passava res?). Vaja si passa si no pagues!
Tota crisi suposa una oportunitat. Una oportunitat en aquest cas que ha d'anar adreçada a edificar un nou model econòmic on no es faci negoci amb un be de consum tan bàsic com es la vivenda. I la manera de no fer negoci amb la vivenda i que mai més haguem de veure situacions tan calamitoses com les que es volen evitar amb la reforma de la llei hipotecària passa per fer una clara aposta pel lloguer. Per fer unes bones legislacions que fomentin i protegeixen tant el llogataire com aquell qui lloga i aixi acabarem per sempre amb els malsons de les hipoteques, de les lligadures que suposen per a les persones que les subscriuen i aixi podrem ser més feliços tot dedicant un major percentatge del nostre sou a allò que veritablement ens agrada: l'oci.
Amb iniciatives com la reforma de la llei hipotecària es demostra una vegada més el que ha estat la trajectòria indiscutible del catalanisme al llarg del període democràtic. El president Pujol ja va dir als tristos anys del franquisme que el catalanisme serà social o no serà i així ha estat i no pot ser d'una altra manera, donat que el primer catalanisme polític de la Lliga Catalana no va ser social i com deia Pujol als seus textos de joventut. Aquest fet va conduir Catalunya a la forta convulsió social que significà la guerra civil i posteriorment als quaranta anys de feixisme que suposà la dictadura franquista. La democràcia ha demostrat i ha consolidat al catalanisme com a motor de transformació i progrès tant de Catalunya com del conjunt d'Espanya i cap a Catalunya i Espanya ha de seguir el catalanisme volcant la seva acció al llarg dels propers anys. Amb aquesta doble vessant, interna i externa, proposoaquest full de ruta pel catalanisme del futur:
A) A nivell interior el catalanisme ha de tendir cap a l'eixamplament de les seves fronteres: més que cap a l'expansió el catalanisme ha de tendir cap a la seva unificació en una única i potent estructura. Aquesta estructura pot pendre com a base l'èxit que ha suposat Convergència i Unió al llarg dels més de trenta anys que arrossega gràcies a la seva vocació de sumar i aprofitar totes les energies catalanistes possibles. Els trenta anys de CIU son el moment adequat per fer balanç i acompanyar aquest balanç d'una reflexió que sorgeix no només en base a aquesta celebració sinò tambè als esdeveniments del present com la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya. Aquest darrer fet ens ha demostrat que hi ha energies catalanistes a indrets equivocats i que per tant corren un risc seriós de desaprfitament i d'esterilitat. Per tant per evitar perdre-les se les ha de fer lloc dins d'una estructura catalanista de debó. CIU ha de ser la base que permeti el neixament del Partit Demòcrata Català capaç d'integrar en una única estructura possible totes les energies catalanistes existents a dia d'avui a Catalunya. El PDC hauria d'integrar al seu si a CDC, UDC, ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència, Democràcia Catalana i les personalitats catalanistes existents al PSC i al PP sense que cap d'aquests grups perdés la seva personalitat i identitat pròpia. Un PDC estructurat al voltant del programa de la transició nacional cap al dret a decidir. Perquè que més dona si s'es independentista o no s'es? Allò realment important es que estiguem convençuts de la necessitat d'anar endavant, de progressar i a la independència hi podem arribar o no en funció de que hi hagi una majoria social al nostre pais. Però si repetim tot lo sant dia el mantre de la independència sense pensar en aconseguir altres objectius on si que existeix un consens us ben asseguro que ens quedarem asseguts i amargats sense anar endavant. Per tant a Catalunya hem d'anar vers un escenari polític on existeixi una gran i hegemònica força representant un catalanisme plural a nivell interior però unitari de cara enfora, mentre que la resta de forçes (PSC, PP, ICV, Ciutadans, CUP, PXC...) tindrien un paper merament testimonial sense hipotecar el progrès de Catalunya al contrari del que fan en l'actual estructura de forçes el PP i el PSC.
B) A nivell exterior el catalanisme ha d'articular una alternativa al PP i al PSOE tot integrant en un mateix programa les energies d'arreu d'Espanya que puguin tenir els mateixos interessos que nosaltres. Un programa amb propostes socials com les que hem explicat abans però tambè defensor de l'Espanya de debó, plurinacional i d'un marcat europeisme. El catalanisme ha de tenir veu pròpia a les institucions de l'Estat juntament amb aquells qui pensen igual que nosaltres tot convertint-se en la veu del progrès a Espanya enfront de la cada vegada major esterilitat i conservadurisme que manifesten els dos grans partits.
Aquesta iniciativa de les forces catalanistes de reforma de la llei hipotecària es una iniciativa molt positiva i lloable, ja que d'aprovar-se a les Corts Generals aconseguirà allugerir i millorar la situació de moltes famílies afectades per la crisi a Espanya que al llarg de l'anterior etapa de bonança econòmica havien subscrit una hipoteca i que amb la crisi han perdut la feina i automàticament no han pogut pagar la hipoteca perdent l'habitatge, veient-se al carrer i carregats amb la condemna vitalícia d'una hipoteca que han de pagar malgrat haver perdut el pis i que no poden pagar, perquè el fet de no poder pagar aquest crèdit hipotecari els implica aparèixer a les llistes de morosos i per tant que ningú els doni feina. I si no els donen feina no poden pagar la hipoteca que en el seu dia van contractar. O sigui un perfecte cercle viciós.
La culpa d'aquesta situació no es d'aquells qui han subscrit les hipoteques. Ni de bon tros perquè quan les van subscriure eren persones solvents i res feia imaginar que un dia les pogessin impagar. De sobte un daltabaix econòmic canvia les circumstàncies i aquestes persones no poden pagar la hipoteca. De quí es la culpa: del banc o caixa d'estalvis o de l'hipotecat? Del banc i de la caixa d'estalvis que davant la bogeria constructora que Espanya va viure fa uns anys ençà es van dedicar a concedir hipoteques a dojo per donar sortida al desmesurat stock d'habitatges que hi havia al nostre pais que en un moment donat va arribar a ser superior a la oferta inmobiliària de França i Alemanya juntes! Una autèntica bogeria que un dia havia d'esclatar, perquè es evident que la demanda d'Espanya no podia assolir aquesta desmesurada oferta. Ha esclatat, ha arribat la crisi, l'atur, l'impagament de les hipoteques i els bancs i sobretot les caixes d'estalvi (d'això en parlarem un altre dia) han entrat tambè en crisi per haver posat tots els ous en un únic cove, per haver-ho fiat tot a les hipoteques fet que ha afectat especialment a les caritatives caixes d'estalvi que en lloc de dedicar la seva obra social a fer bons programes de vivenda protegida, a qui li interessa unes caixes d'estalvi que dediquen la seva obra social a obrir sales d'exposicions d'art naïf?, s'han llençat de ple a concedir hipoteques (algú no recorda la propaganda de Caixa Catalunya que per promocionar les seves hipoteques deien que si no pagaves s'esperaven i no passava res?). Vaja si passa si no pagues!
Tota crisi suposa una oportunitat. Una oportunitat en aquest cas que ha d'anar adreçada a edificar un nou model econòmic on no es faci negoci amb un be de consum tan bàsic com es la vivenda. I la manera de no fer negoci amb la vivenda i que mai més haguem de veure situacions tan calamitoses com les que es volen evitar amb la reforma de la llei hipotecària passa per fer una clara aposta pel lloguer. Per fer unes bones legislacions que fomentin i protegeixen tant el llogataire com aquell qui lloga i aixi acabarem per sempre amb els malsons de les hipoteques, de les lligadures que suposen per a les persones que les subscriuen i aixi podrem ser més feliços tot dedicant un major percentatge del nostre sou a allò que veritablement ens agrada: l'oci.
Amb iniciatives com la reforma de la llei hipotecària es demostra una vegada més el que ha estat la trajectòria indiscutible del catalanisme al llarg del període democràtic. El president Pujol ja va dir als tristos anys del franquisme que el catalanisme serà social o no serà i així ha estat i no pot ser d'una altra manera, donat que el primer catalanisme polític de la Lliga Catalana no va ser social i com deia Pujol als seus textos de joventut. Aquest fet va conduir Catalunya a la forta convulsió social que significà la guerra civil i posteriorment als quaranta anys de feixisme que suposà la dictadura franquista. La democràcia ha demostrat i ha consolidat al catalanisme com a motor de transformació i progrès tant de Catalunya com del conjunt d'Espanya i cap a Catalunya i Espanya ha de seguir el catalanisme volcant la seva acció al llarg dels propers anys. Amb aquesta doble vessant, interna i externa, proposoaquest full de ruta pel catalanisme del futur:
A) A nivell interior el catalanisme ha de tendir cap a l'eixamplament de les seves fronteres: més que cap a l'expansió el catalanisme ha de tendir cap a la seva unificació en una única i potent estructura. Aquesta estructura pot pendre com a base l'èxit que ha suposat Convergència i Unió al llarg dels més de trenta anys que arrossega gràcies a la seva vocació de sumar i aprofitar totes les energies catalanistes possibles. Els trenta anys de CIU son el moment adequat per fer balanç i acompanyar aquest balanç d'una reflexió que sorgeix no només en base a aquesta celebració sinò tambè als esdeveniments del present com la sentència del TC sobre l'Estatut de Catalunya. Aquest darrer fet ens ha demostrat que hi ha energies catalanistes a indrets equivocats i que per tant corren un risc seriós de desaprfitament i d'esterilitat. Per tant per evitar perdre-les se les ha de fer lloc dins d'una estructura catalanista de debó. CIU ha de ser la base que permeti el neixament del Partit Demòcrata Català capaç d'integrar en una única estructura possible totes les energies catalanistes existents a dia d'avui a Catalunya. El PDC hauria d'integrar al seu si a CDC, UDC, ERC, Reagrupament, Solidaritat Catalana per la Independència, Democràcia Catalana i les personalitats catalanistes existents al PSC i al PP sense que cap d'aquests grups perdés la seva personalitat i identitat pròpia. Un PDC estructurat al voltant del programa de la transició nacional cap al dret a decidir. Perquè que més dona si s'es independentista o no s'es? Allò realment important es que estiguem convençuts de la necessitat d'anar endavant, de progressar i a la independència hi podem arribar o no en funció de que hi hagi una majoria social al nostre pais. Però si repetim tot lo sant dia el mantre de la independència sense pensar en aconseguir altres objectius on si que existeix un consens us ben asseguro que ens quedarem asseguts i amargats sense anar endavant. Per tant a Catalunya hem d'anar vers un escenari polític on existeixi una gran i hegemònica força representant un catalanisme plural a nivell interior però unitari de cara enfora, mentre que la resta de forçes (PSC, PP, ICV, Ciutadans, CUP, PXC...) tindrien un paper merament testimonial sense hipotecar el progrès de Catalunya al contrari del que fan en l'actual estructura de forçes el PP i el PSC.
B) A nivell exterior el catalanisme ha d'articular una alternativa al PP i al PSOE tot integrant en un mateix programa les energies d'arreu d'Espanya que puguin tenir els mateixos interessos que nosaltres. Un programa amb propostes socials com les que hem explicat abans però tambè defensor de l'Espanya de debó, plurinacional i d'un marcat europeisme. El catalanisme ha de tenir veu pròpia a les institucions de l'Estat juntament amb aquells qui pensen igual que nosaltres tot convertint-se en la veu del progrès a Espanya enfront de la cada vegada major esterilitat i conservadurisme que manifesten els dos grans partits.
No hay comentarios:
Publicar un comentario