Hechos históricos del galleguismo: La Liga Gallega (3)

Las "Bases generales del regionalismo y su aplicación a Galicia" significaron el cénit de la trayectoria de Alfredo Brañas y a la vez su consagración definitiva como ideólogo no solo del galleguismo sino del regionalismo como alternativa al sistema político de la Restauración. A partir de entonces la estrella de Brañas empezó a declinar y con ella el componente conservador del galleguismo para adquirir una orientación más liberal o si se prefiere liberal-conservadora bajo el liderazgo indiscutible e indiscutido en solitario de Manuel Murguía esposo viudo de Rosalía de Castro.  

 

Murguía asentó su liderazgo en solitario sobre el movimiento galleguista a través de las reuniones literarias que se celebraban habitualmente en una librería de La Coruña conocida con el nombre de A Cova Céltica. Dicha reunión acogía a literatos, profesores universitarios, profesionales liberales como médicos u abogados convirtiéndose en un motor de impulsión del galleguismo hacia nuevas metas pese a que este no abandonaba su condición de movimiento minoritario, elitista y urbano. Así pues en 1897 el galleguismo se reorganizó políticamente bajo el nombre de Liga Gallega siguiendo la estela del catalanismo representado por la Lliga de Catalunya con Murguía como líder y en un segundo plano Salvador Golpe, Manuel Lugrís y Eugenio Carré. Pero tal y como sucedió con la Asociación Regionalista Gallega su éxito fue muy discreto y en 1900 se convirtió en inactiva, pese a lo cual el galleguismo siguió muy activo a nivel cultural alcanzando en 1906 un auténtico hito con la fundación de la Real Academia Gallega institución encargada de la recuperación, normalización y normativización del gallego hito que se alcanzó gracias a la aportación económica de los emigrantes gallegos en Cuba.

Hechos históricos del galleguismo (2): Las bases generales del regionalismo y su aplicación a Galicia

Pese a la disolución de la Asociación Regionalista Gallega a inicios de 1892 como consecuencia de las discrepancias entre liberales y conservadores, las relaciones enseguida se volvieron a recomponer con motivo del homenaje dedicado a Manuel Murguía en la Universidad de Santiago de Compostela fechado en julio de 1892. Allí se produjo la reconciliación entre galleguistas liberales y conservadores consagrada en el encargo realizado a Alfredo Brañas para que plasmara en escrito la articulación ideológica del regionalismo gallego. Una vez más el influjo del catalanismo en el galleguismo se hace patente puesto que por entonces se había redactado el primer texto jurídico de la historia del catalanismo en la I Asamblea de la Unió Catalanista celebrada en la localidad barcelonesa de Manresa (Bases de Manresa).

 

Así pues Las bases generales del regionalismo y su aplicación a Galicia redactadas por Alfredo Brañas en 1892 constituyen el primer texto jurídico de la historia del galleguismo. Pese a inspirarse en las bases de Manresa sus diferencias con respecto al documento jurídico catalanista son evidentes, pues mientras este hace referencia unica y exclusivamente a aspectos organizativos de la vida catalana Brañas no sólo plasma en su texto aspectos organizativos internos gallegos sino también una concepción general del regionalismo como alternativa válida para el conjunto de España al sistema político de la Restauración dominado por conservadores y liberales.

Hechos históricos del galleguismo (I): El nacimiento de la Asociación Regionalista Gallega

En noviembre de 1890 nació en Santiago de Compostela de la mano de Manuel Murguía y Alfredo Brañas el Comité Nde orientacional Regionalista: la primera formación política del galleguismo político. Manuel Murguía era un destacado escritor gallego esposo de Rosalía de Castro y decidido impulsor del movimiento de recuperación literaria de la lengua gallega conocido como Rexurdimento. Alfredo Brañas era un catedrático de Derecho en la Universidad de Santiago de Compostela. Ambos se sintieron claramente influenciados en su desarrollo político por las ideas del catalanismo regionalista representado por la Lliga de Catalunya en el que se inspiraron para realizar el primer acto de la historia del galleguismo: la creación del Comité Central Regionalista de orientación claramente liberal-conservadora como lo era también el catalanismo mayoritario representado por la Unió Catalanista a partir de 1890.

 

Al año siguiente el Comité Central Regionalista se transformó en Asociación Regionalista Gallega alcanzando implantación en las grandes ciudades gallegas como La Coruña, Pontevedra, Vigo, Lugo, Ourense y Tui con lo cual el galleguismo se confirmaba como un fenómeno mayoritariamente urbano, mientras el mundo rural dominado por el caciquismo se mantenía ajeno al mismo. Ese mismo año concurrió a las elecciones municipales obteniendo dos concejales en Santiago de Compostela. Asimismo también organizó los Juegos Florales celebrados en la localidad pontevedresa de Tui que representaron un nuevo hito en la historia del galleguismo puesto que Murguía y Brañas utilizaron por vez primera la lengua gallega en un acto publico. Sin embargo pese a este prometedor inicio las divergencias entre los elementos liberales representados por Murguía y los elementos conservadores encabezados por Brañas en el seno de la ARG llevaron a la disolución de la misma en 1892: la primera experiencia del regionalismo gallego había fracasado.

 

 

Fets històrics del catalanisme (X): El neixament de la Lliga Regionalista

El desenllaç del tancament de caixes a finals de 1899 suposà la primera derrota del catalanisme, ja que no va aconseguir l'obtenció del concert económic promès pel general Camilo García de Polavieja al seu programa regeneracionista, allunyant-se considerablement la perspectiva de la seva consecució. Però aquesta derrota s'acabà convertint en la primera victòria del catalanisme que va veure considerablement eixamplats tant els seus contorns com la seva força, combinant al seu si els elements intel.lectuals que estaven darrera la seva fundació (escriptors, advocats, metges) amb els elements de la burgesia industrial que originàriament havien constituit el pilar que sostenia el bipartidisme liberal-conservador del sistema polític de la Restauració i que van acabar per convertir-se al catalanisme gràcies al regeneracionisme.

 

La miopía política de la Unió Catalanista motivada pel seu rebuig a la oferta que li adreçà el general Polavieja el 1898 així com el seu rebuig a la participació electoral del catalanisme motivà l'escissió que desembocà amb la creació l'any 1899 del Centre Nacional Català encapçalat per Narcís Verdaguer i Callís, Josep Carner i Enric Prat de la Riba que amb la seva denominació confirmava la tendència que apuntava cap a la superació del regionalisme pel nacionalisme definida per primera vegada per Joan Maragall l'any 1896 a un dels seus articles publicats al Diario de Barcelona.

 

Mentrestant després del fracàs del polaviejisme i conseqüentment del Tancament de caixes la Junta d'Adhesions al Programa del general Polavieja es transformà en la Unió Regionalista confirmant de forma definitiva el trencament de la burgesia catalana amb el sistema polític de la Restauració, circumstància que marcava una clara tendència envers la marginalitat de les dues formacions que el sustentaven: liberals i conservadors. Finalment el 25 d'abril de 1901 el Centre Nacional Català i la Unió Regionalista assoliren un acord consistent en la fusió d'ambdues entitats dins la Lliga Regionalista: vint anys després del seu neixament de la mà de l'antic federalista Valentí Almirall el catalanisme esdevenia un movimient polític preparat no només per a la contesa electoral sino també per erigir-se amb el triomf i convertir-se en la força hegemònica de Catalunya. La Lliga Regionalista va concòrrer a les Eleccions Generals del 16 de maig de 1901 que si be van saldar-se amb un triomf aplastant dels liberals amb 22 escons obtenint la victòria a les quatre circumscripcions catalanes el seu triomf va quedar molt matisat per l'espectacular victòria de la Lliga a la capital de Catalunya on obtinguè quatre dels sis escons en joc. Aixi donçs la Lliga esdevinguè la força hegemònica de Barcelona mentre que a Catalunya fou la tercera força empatada amb els conservadors, ja que obtinguè un total de sis escons sumant als quatre de Barcelona ciutat un a Girona i un a les comarques del interior de Barcelona: el caciquisme dels partits dinàstics esdevenia l'unic obstacle que impedia al catalanisme assolir l'hegemonia del pais....

 

Fets històrics del catalanisme: El tancament de caixes (IX)

Un cop conegut el rebuig de la Unió Catalanista a la proposta del general Camilo García de Polavieja industrials, comerciants i destacades entitats de la societat catalanista van crear el novembre de 1898 la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja tot fent-se amb el lideratge del moviment catalanista després del greu error estratègic comés per la Unió Catalanista en rebutjar la proposta del general Polavieja. Fins aleshores el moviment catalanista estava format per intel.lectuals mentre els industrials i grans comerciants se'n mantenien al marge quan no recolzaven de forma entusiasta al bipartidisme liberal-conservador que representava el sistema polític de la Restauració. Seguint amb la tradició monàrquica evidenciada pel moviment catalanista fins aleshores la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja adreçà un missatge a la reina regent Maria Cristina d'Habsburg Lorena el 14 de novembre de 1898 on mostrà el recolzament al programa exposat per Polavieja l'1 de setembre de 1898. Aquest missatge anava signat per Bartomeu Robert en representació de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Comercial i Industrial en representació de la qual havia signat el manifest Santiago Torres.  

Però al febrer de 1899 la reina Maria Cristina encarregà la formació del govern al conservador Francisco Silvela i el general Polavieja renuncià a les seves pretensions regeneracionistes incorporant-se com a ministre de Defensa al nou govern on el conservador Manuel Duran i Bas també exercia de ministre de Justícia. Mentrestant la Lliga de Defensa Comercial i Industrial inicià el gener de 1899 una campanya en defensa del concert econòmic que comptava amb el suport de les quatre diputacions catalanes, 318 municipis i les entitats més representatives de la societat civil catalana sumant-s'hi a deshora la Unió Catalanista. Aquest fet demostra que la liquidació de l'imperi colonial espanyol havia signficat un creixement exponencial per al catalanisme en el lapse temporal de tan sols un any. L'any 1899 el catalanisme estava preparat no només per concòrrer a les eleccions sino per guanyar-les i erigir-se com la força hegemónica de Catalunya tot disposant d'una força important a les institucions (diputacions, ajuntaments i possiblement també a les Corts amb possibilitat d'influir decisivament a la governabilitat de l'Estat).

Però el govern Silvela no estava disposat a complir amb les seves promeses. Raimundo Fernández Villaverde ministre d'Hisenda no estava disposat a concedir un règim fiscal singular per a Catalunya en la línia del concert econòmic perquè la greu crisi financera per la qual estava passant l'Estat no permetia renunciar a una bona part de l'important volum d'ingressos generats per l'economia catalana. Davant d'aquesta situació la Junta Regional es va reunir i decidí el 16 de juliol de 1899 declarar-se insubmissa i no pagar la contribució industrial a l'Estat circumstància que es feu publica el 5 d'agost de 1899. El catalanisme no estava sol: gremis d'altres importants centres comercials de l'Estat com Madrid, València i Saragossa també s'afegiren al moviment tot negant-se a abonar la contribució. La delegació d'Hisenda envià un requeriment a l'alcalde de Barcelona llavors Bartomeu Robert tot exigint-li l'autorització per a detindre les gairebé 7.000 persones que es negaven a pagar la contribució. Robert es negà i Fernández Villaverde li envià una ordre reial davant la qual es rendí, nova manifestació del caràcter monàrquic del moviment catalanista, autoritzant les detencions però presentant tot seguit la seva dimissió com a batlle de la capital catalana. Els comerços de la ciutat tancaren les seves portes i el 24 d'octubre el govern central suspenguè les garanties constitucionals circumstància que provocà la dimissió de Manuel Duran i Bas i del general Polavieja.El 27 d'octubre el Capità General de Catalunya declarà l'Estat de Guerra tot associant la insubmissió fiscal al delicte de sedició. Aquesta circumstància significà l'aturada del moviment ja que la situació era insostenible a mig-llarg termini per als promotors del moviment que corrien un risc serios de fallida i per tant de veure's arruinats: a la llarga sortien més perjudicats els propis comerciants que l'Estat al curt termini no rebent els ingressos procedents de les contribucions industrials catalanes.

El tancament de caixes fou la primera derrota del catalanisme però lluny de debilitar-lo el dotà de maduresa tot impulsant-lo cap a la participació electoral amb serioses possibilitats d'esdevenir la força hegemónica de Catalunya ja que de partida comptava amb el recolzament d'una sòlida base municipalista (318 municipis), provincial (les quatre diputacions catalanes), social (les entitats més representatives de la societat catalana) i econòmic (les principals fortunes industrials i comercials). Però li mancava el recolzament dels treballadors que formaven part del moviment obrer el qual establiria una relació de confrontació amb el catalanisme que adquiriria matisos violents i dividiria Catalunya infligint en determinats moments un greu sofriment als catalans.  

Fets històrics del catalanisme (VIII): El catalanisme davant la liquidació de l'Imperi espanyol

1898 va passar a la història com un dels anys més importants de la història d'Espanya. 1898 tanca una llarguisima etapa de la història del nostre pais iniciada l'any 1492 amb el descobriment del continent americà per Cristòfor Colom i finalitzada al 1898 amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines: la de l'Imperi espanyol, aquell imperi on no es posava mai el sol en paraules de Felip II, que en els seus moments de màxim apogeu i esplendor va arribar a dominar tot un continent i mitja Europa.

 

Donçs be després d'una llarga etapa de decadència aquest imperi arribà a la seva fi al 1898 amb la pérdua dels darrers territoris que l'inegraven: Cuba, Puerto Rico i Filipines. La desfeta militar davant dels EUA suposà la liquidació definitiva de l'Imperi espanyol i per tant la fi d'un model secular del pais. Ni que dir te que aquest fet fou traumàtic i a mes de suposar una de les crisis mes agudes de la història d'Espanya suposà una crisi molt greu per al sistema polític de la Restauració inaugurat al 1876 amb la restauració al tro d'Alfons XII i regulat per la Constitució d'aquell mateix any basant-se en el turnisme bipartidista a l'exercici del poder entre el Partit Conservador dirigit per Antonio Cánovas del Castillo i el Partit Liberal encapçalat per Práxedes Mateo Sagasta. Per si enmig d'aquesta situació tot fos poc 1898 també fou l'any en que Cánovas del Castillo fou assasinat per un terrorista anarquista. El pare del sistema polític de la Restauració desapareixia enmig de la pitjor crisi del sistema deixant-lo sense un dels seus pilars i per tant tocat. Era un acte mes d'una onada iniciada a Barcelona l'any 1893 amb l'atemptat contra el Liceu que causà la mort a 20 persones i que aquell mateix any tinguè una nova manifestació amb l'intent d'assasinat del general Martínez Campos a més de l'atemptat contra la processó del Corpus l'any 1896 al carrer Canvis Nous de Barcelona que causà sis morts. L'absència de justícia social era la causa d'aquesta onada de violència, la manifestació més clara de que el dinamisme i extraordinària puixança experimentada per Catalunya d'encà l'Exposició Universal de 1888 enmig de la depressió i anèmia dins la qual es trobava la resta de l'Estat amagava l'enorme desigualtat existent al si de la nostra societat i l'absoluta manca d'interès per les questions socials que manifestava el catalanisme. Per altra banda Joan Maragall ja havia alertat tant des de les pàgines del Diario de Barcelona on escrivia un article setmanal com a la seva coneguda Oda a Espanya de la desfeta de 1898 proposant a Espanya un nou relat nacional basat en la liquidació defintiva del model imperial tot apostant per la integració a Europa com eina per aconseguir la modernització del pais.

Enmig de la desfeta militar va sorgir la figura del general Camilo García de Polavieja. Aquest general havia renunciat al seu càrrec després de la seva oposició a l'estratègia seguida pel govern en relació amb la guerra contra els EUA circumstància que el situà en una posició inmillorable per erigir-se com una alternativa al debilitat i caduc règim polític de la Restauració. Aprofitant la circumstància l'1 de setembre de 1898 va fer un manifest on exposà el seu programa. Enmig d'aquesta situació es posà en contacte amb la Unió Catalanista a la qual demanà el seu suport a canvi del qual la Unió Catalanista posà sobre la taula la demanda d'un règim d'autogovern per a Catalunya. El general Polavieja no acceptà la demanda però a canvi proposà la concessió d'un règim de concert econòmic per a Catalunya, la constitució d'una mancomunitat de províncies, la conservació del dret civil català i la competència en matèria d'ensenyament professional. La puixança experimentada pel catlanisme havia cristalitzat. El catalanisme havia estat reconegut com l'unica energia viva existent al si de l'Espanya dels darrers compassos del segle XIX i sense haver participat mai en unes eleccions ni ser coneguda la seva dimensió real tenia la oportunitat de jugar un paper clau dins la governabilitat de l'Estat. Però incomprensiblement degut a les dissensions internes existents entre els sectors més politizats encapçalats per Enric Prat de la Riba i els sectors mes apolítics encapçalats per Àngel Guimerà la Unio Catalanistà rebutjà la generosa proposta que li va fer el general Polavieja. Llavors es va produir un fet que demostrà la consolidació i el creixement que estava experimentant el catalanisme a la darreria del segle XIX. Fins llavors el catalanisme havia estat purament un moviment d'intel.lectuals i professionals liberals mentre els industrials i comerciants se'n mantenien al marge. Aquest fet canvià amb la constitució de la Junta Regional d'Adhesions al Programa del general Polavieja integrada per les institucions més representatives de la societat civil catalana i que fins llavors havien restat al marge de les demandes del catalanisme com fou el cas de la Societat d'Amics del Pais, el Foment del Treball Nacional, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès i la Lliga de Defensa Industrial i Comercial. La Unió Catalanista havia demostrat la seva inmaduresa en un moment clau i a partir d'aquest moment la seva importància anà minvant fins restar absolutament irrellevant al si del catalanisme. El catalanisme havia madurat, s'havia fet gran i ja estava preparat per afrontar la lluita electoral.

Nueva Iberia: un pacto por la tolerancia, la convivencia y el progreso

España es a dia de hoy un Estado democrático, europeo y plurinacional compuesto por varias unidades nacionales o subestatales. El territorio geográfico de la Península Ibérica está dividido en dos Estados: España (estado plurinacional) y Portugal (Estado uninacional). Así pues en Portugal se produce una identificación entre los conceptos de nación jurídica (nación como nación de ciudadanos) y nación política (nación como unión de personas con las mismas características culturales). Si partimos de las hipótesis defendidas por Joan Maragall en sus artículos escritos en el Diario de Barcelona asumiendo que el Estado es un ente artificial cuya configuración es pasajera y depende del devenir de la historia primando el concepto de nación por encima del concepto de Estado llegaríamos a la conclusión de que en España es incompatible la creencia simultánea en una nación catalana y en la nación española simultáneamente. A mi juicio es posible y compatible ser nacionalista catalán y español a la vez puesto que creo en la existencia de una nación española en sentido político construida a partir de la suma de las peculidaridades de las distintas entidades subestatales que la componen para formar un pueblo de carácter único en el mundo. Creo en España como nación de naciones y por tanto me siento catalán y español a la vez.

 

Soy partidario del derecho de autodeterminación porque considero que toda nación tiene derecho a decidir cuál quiere que sea su futuro si así lo considera oportuno en un momento dado. Los españoles decidimos nuestro futuro frecuentemente a traves del ejercicio del sufragio universal tanto como catalanes como españoles. Pero si en un determinado momento las fuerzas hegemónicas quieren conocer cual es nuestra opinión acerca de nuestro destino colecitvo como nación los catalanes tenemos derecho a decidir en un referéndum si queremos seguir siendo parte integrante del Reino de España o bien convertirnos en un Estado propio porque somos singulares: somos nación. Sin embargo la defensa del ejercicio del derecho de autodeterminación no significa la defensa de la independencia de Catalunya. Soy partidario de la unidad en la diversidad de los distintos pueblos de España bajo una unica estructura estatal porque pese a la diferencia desde la noche de los tiempos la historia está repleta de ejemplos que manifiestan la existencia de unas características comunes y de un espíritu de unidad entre los pueblos ibéricos. Pero no estoy a favor del mantenimiento a ultranza de la unidad de España por lo que el futuro nos puede deparar dos escenarios: a) Unidad en la diversidad de todos los territorios que integran la Península Ibérica bajo una única estructura estatal integrada en el seno de los Estados Unidos de Europa, b) División de la Península Ibérica en varios Estados de entre los cuáles unos formarían parte de los Estados Unidos de Europa y en cambio otros no....

 

Me gutan los puzzles, Me gustan los puzzles cuyas piezas singulares y distintas entre si encajan para formar un conjunto armónico, flexible y estructurado. Ha llegado el momento de decir que el ideal de la Iberia de Joan Maragall sigue más vivo que nunca. Este ideal consiste en la unidad de los distintos pueblos que componen el territorio geográfico de la península Ibérica bajo una única estructura estatal de tipo federal con la monarquía parlamentaria como forma política del Estado ibérico integrado en los Estados Unidos de Europa. Pero este proyecto es demasiado complejo como para dejarlo en manos de la izquierda o la derecha ibéricas. Urge una reorganización del espacio de centro ibérico. Fue el centro quien hizo de España el país democrático, plurinacional, europeista y moderno que es hoy. Los españoles no debemos nada ni al PSOE ni al PP pues a lo largo de los últimos treinta años se han dedicado a obstaculizar toda reforma por mínima que fuera. No sirven para construir el futuro de España. En un contexto como el actual de erosión del bipartidismo cuando distintas plataformas radicales, antisistemas y populistas toman posiciones de cara al futuro el centro no puede permanecer estéril, vacío y desorganizado. Hay que proceder a la reorganización del espacio de centro ibérico vertebrándolo bajo una estructura de partido capaz de agrupar a todas las energías centristas existentes en la península. Un nuevo proyecto político centrista, plural, abiertom flexible, europeista y moderno afiliado al Partido Demócrata Europeo (PDE). El PNV ya ha dado el paso hacia el PDE... Un nuevo proyecto centrista capaz de enarbolar la bandera de la tolerancia y la modernidad en España frente al carácter retrógrado e inmobilista de la izquierda y la derecha ibéricas. Un proyecto de futuro, de tolerancia, de convivencia, de progreso conformado por personas como Josep Antoni Duran i Lleida, Àngel Ros, Ernest Maragall, Josu Jon Imaz, Izaskun Bilbao, Enric Morera, Josep Melià, Jaume Font, Irene Coll, Pilar González, Paulino Rivero, Claudina Morales, Francisco Álvarez Cascos, Miguel Angel Revilla, Yolanda Barcina, José Angel Biel o Miguel González de Legarra. A alguno le extrañará alguno de estos nombres pero el centro que nos trajo la democracia fue un puente entre personas que supieron leer adecuadamente los acontecimientos e imprimir una evoluciòn a su comportamiento y personas cuyas convicciones eran inequivocamente progresistas pero que no querían una evolución en base a radicalismos estériles. En resumen la opción ue necesitamos para recuperar el espíritu de la transición, para recuperar una Constitución abierta y plexible punto de encuentro de todos, para avanzar y para garantizar un futuro moderno, progresista y europeo de Iberia. Los hombres pasan pero sus ideas permanecen.