martes, 22 de febrero de 2011

Hereu guanya a Tura: radigorafia del moment actual al PSC

Ja s'han celebrat les primàries del PSC per a determinar el candidat socialista a les municipals de Barcelona i Sant Cugat. A Barcelona el candidat del PSC serà l'actual alcalde Jordi Hereu i a Sant Cugat el portaveu municipal socialista Ferran Villaseñor.

A Barcelona la participació va ser molt baixa, nomès es van apropar a les agrupacions socialistes un 43,4% de la militància, però dons d'aquesta baixa participació els militants van registrar una elevada afluència a les urnes sobre el 63,3% del total,  mentre que els simpatitzants amb prou feines es van apropar a les urnes ja que nomès van anar a votar el 23,5%.Tot i que els pronòstics apuntaven que les primàries es saldarien amb un resultat molt ajustat a favor de qualsevol dels dos candidats finalment la realitat va ser molt diferent i Jordi Hereu es va imposar amb claredat sobre Montserrat Tura recollint un 58,9% dels vots pel 39,6% obtingut per l'ex alcaldessa de Mollet del Vallès i ex consellera als governs de Pasqual Maragall i José Montilla. Una derrota espectacular de Tura, nomès amortiguada per la seva victòria als districtes més dinàmics i moderns de la ciutat com Sarrià - Sant Gervasi, Gràcia i l'Eixample mentre que Hereu es va imposar a lez zones on tradicionalment hi ha un major percentatge de vot per al PSC com es el cas de Nou Barris, Sants-Monjuïc, Ciutat Vella, Sant Martí o Sant Andreu. L'alcalde no va ser capaç de guanyar al seu barri de Sarrià, però en canvi si va guanyar a un districte que teòricament no li havia de ser propici com es el cas de Les Corts.

Un cop exposades les dades toca l'hora de fer l'anàlisi. Un anàlisi que es pot fer des de diferents punts de vista. El total de militants i simpatitzants socialistes a la capital de Catalunya es  de 8.555 persones, xifra que representa nomès un 0,5% de la població de la ciutat. Tenint en compte que el PSC porta trenta-dos anys governant la ciutat, un dels seus feus més emblemàtics d'Espanya, son xifres que no son per tirar cohets. Èpoques millors han tingut els socialistes a la ciutat. En tot cas son unes xifres que els haurien de preocupar molt, ja que demostren la cada vegada menor influència del PSC a la vida quotidiana de Barcelona. Un partit cada vegada més tancat, reclosit en si mateix, amb l'aire cada vegada més viciat i per tant condemnat a la irrellevància i la marginalitat en un món cada vegada més globalitzat, inderdependent i obert. Es tambè una dada extrapolable al conjunt del sistema polític que al meu parer ve a justificar el fet que els partits polítics siguin srgons el CIS la institució pitjor valorada pels espanyols. Uns partits dotats d'aparells monstruosos,  massa aparell per a tan poca militància, tancats, amb l'aire viciat i asfixiant, allunyats de la realitat del carrer i totalment incapaços de solucionar els reptes que a les democràcies europees ens planteja el món globalitzat del segle XXI. Estem als Estats Units d'Europa, ha nascut un nou model de relació entre política i societat i ens hem de posar les piles i adaptar-nos'hi si volem ser societats competitives i no vulgars micos de fira tancats en gàbies com som els barcelonins a la barcelona socialista de Jordi Hereu!

Montserrat Tura va forçar les primàries gosant desafiar a l'alcalde en un ambient d'entusiasme i de renovació, perquè precisament es presentava donant una imatge oberta i de renovació de les relacions entre els ciutadans i la política. Una imatge que demanava a crits aire fresc davant de l'aire viciat que fa temps que surt de la Casa Gran amb diversos casos de corrupció a Ciutat Vella. Les primàries eren l'instrument que suposadament havia de fonamentar aquesta relació entre els ciutadans i la política. Però finalment res més lluny de la realitat. Tura no ha estat capaç de dur la campanya al carrer, de movilitzar als simpatitzants que havien de donar-li la victòria i el resultat ha estat la seva derrota en unes primàries reclosides a les agrupacions de barri, amb debats reclosits a les redaccions dels diaris i amb influència nula sobre els ciutadans de Barcelona.

A l'hotel Avenida Palace, indret on els socialistes van fer el seguiment dels resultats, l'ambient era d'eufòria total amb una militància jove absolutament entregada que cridava visca, visca, visca Barcelona socialista! i un cop es va conèxier la victòria d'Hereu es van entregar absolutament a l'alcalde tot cridant Jooordi, Jooordi mentre a Tura ningú la feia cas. Què heu de celebrar? Si avui es celebressin eleccions CIU guanyaria per primera vegada des de 1979 amb 18 regidors, el PSC obtindria els pitjors resultats de la seva història enfonsant-se fins als 9 regidors, el PP pugnaria per la segona posició amb 8, ICV-EUIA mantindria els 4 que te actualment i ERC retrocediria fins a 2 regidors.

L'Avenida Palace era la perfecta metàfora del que es avui el PSC. Un partit decadent, sense res divertit que comunicar ni als barcelonins ni al conjunt dels catalans, tancat en si mateix, amb un sector catalanista cada vegada més envellit i residual i uns joves que consideren el catalanisme com un fet absolutament superat per una visió posnacional i cosmopolita, absolutament entregats a les ordres que emanen des de Ferraz. Una joventut autista que irremissiblment està fent que el PSC cada vegada sigui més petit i que la posició marginal que el destí augura als socialistes al nostre pais sigui gairebé irreversible.  La trajectòria de Montserrat Tura ha arribat a la seva fi, i amb ella el recorregut del sector catalanista al si del PSC. Perquè Tura, Castells o Maragall podrien presentar la seva candidatura per liderar el PSC però la seva derrota estaria pràcticament assegurada davant el candidat de l'aparell i del sector posnacional i posmodern àmpliament hegemònic.

Tots ells son persones vàlides. Son energies útils que el catalanisme no pot desperdiciar, perquè Ferran Mascarell socialista marginat al si del PSC està fent una molt bona feina al govern de CIU com a conseller de cultura. Totes aquestes figures no tindran mes remei que deixar el PSC i unir-se, a l'igual que Ciutadans pel Canvi, al si de la futura força que unirà tot el catalanisme: el Partit Demòcrata Català.


lunes, 14 de febrero de 2011

Euskadi y Navarra camino de la paz

Tras la declaración de alto el fuego permanente, completo y sometido a verificación internacional realizada por ETA el pasado 10 de enero el entorno de la banda terrorista ha decidido presentarse a las próximas elecciones municipales, forales y navarras que se celebrarán en mayo. Para ello se han reunido en el Palacio Euskalduna de Bilbao dónde históricos miembros de la ilegalizada Batasuna como Rufi Etxeberria o el abogado Íñigo Iruín procedieron a presentar la nueva formación dando un paso histórico que jamás se habína atrevido a dar, pues por primera vez hicieron una condena expresa de la violencia etarra y repudiaron su utilización con las siguientes palabras pronunciadas por Rufi Exteberria:

La Izquierda Abertzale rechaza y se opone al uso de la violencia, o la amenaza de su utilización, para el logro de objetivos políticos y, eso incluye la violencia de ETA, si la hubiera, en cualquiera de sus manifestaciones.

Pero por si fuera poco Íñigo Iruín señaló que en los estatutos de la formación se contemplaba la expulsión de aquellos militantes quienes ampararan o justificaran la violencia de ETA. Nunca el entorno político de los terroristas había ido tan lejos, nunca había mostrado tal nivel de discrepancia con ellos. Por vez primera en cuarenta años se evidencia la posibilidad de que el País Vasco y Navarra pueden avanzar hacia un escenario de paz y normalización definitiva. Por primera vez el autor de este blog abandona el escepticismo que habitualmente ha mostrado con respecto a dicha posibilidad, circunstancia que explica que hay que valorar el paso dado por estos históricos dirigentes de la ilegalizada Batasuna. Pero no es suficiente, deben dar más pasos que abierto este escenario podrían ir llegando a medida vaya pasando el tiempo. Si quieren estar en las elecciones deben convocar una multitudianria rueda de prensa con la presencia de medios nacionales e internacionales, todos los que hayan podido representar algo en ese mundo en algún momento desde el fin de la dictadura para anunciar solemne, clara y rotundamente su exigencia a ETA de que se disuelva, entregue las armas, su rechazo rotundo a la violencia (que ya han empezado a dejar entrever) y pedir perdón a los familiares de las 1.000 víctimas que ha asesiando ETA a lo largo de su larga y sanguinaria historia. Sólo así la ilegalizada Batasuna podrá volver a ser legal con el nombre que libremente decida adoptar. Mientras no acabe de realizar el trayecto entero no.

Se ha dado un paso claro, por primera vez podemos mirar con optimismo, seguramente llegaremos a la conclusión de que Euskadi y Navarra han empezado a transitar por el camino que debe conducirles a la paz pero en este inicio del camino no todo parece tan claro. De momento si la denominada izquierda abertzale quiere ser creible y normal como sus compañeros de Aralar debe llevar  a cabo una profunda renovación de rostros, sacarse de encima a personas imputadas y condenadas por su relación con ETA presentando caras limpias, nuevas, libres y de convicciones democráticas inequívocas. De momento nada parece indicar eso, pues al día siguiente de la presentación comparecieron rostros distintos para inscribir Sortu en el registro de partidos del Ministerio del Interior, rostros . De momento, el ministerio del Interior ha paralizado la inscripción de Sortu y ha iniciado una investigación para determinar si hay indicios de ilegalidad en esta nueva formación, de acuerdo con lo establecido en la Ley de Partidos. Habrá que verificar los estatutos a fondo y valorar el gesto anteriormente mencionado, pero no ayuda nada a Sortu verse mezclada con Rufi Exteberria, Jone Gorizelaia, Tasio Erkizia, Txelui Moreno o Íñigo Iruín. Tampoco le ayuda nada el hecho indiscutible que existe un Zutabe de ETA en el que se da instrucciones a los mismos de siempre para formar el denominado polo alternativo al PNV conformado por ellos, la EA que les sigue el juego, Aralar y Alternatiba...
 

domingo, 13 de febrero de 2011

Fracassa l'entrevista Mas - Zapatero: situació crítica

El passat dilluns el President de la Generalitat va viatjar a Madrid per celebrar la seva primera entrevista amb el President del Govern d'ençà va pendre possessió del càrrec el passat 27 de desembre. No era la primera entrevista entre Artur Mas i José Luís Rodríguez Zapatero, perquè fa cinc anys es van reunir dos cops quan el primer era cap de l'oposició. La primera vegada va ser per pactar la tramitació de l'Estatut de Catalunya a Corts Generals i la segona per ratificar aquest pacte, comptant tambè amb la presència de Josep Antoni Duran i Lleida. La reedició del tripartit format per PSC, ERC i ICV- EUIA després de les eleccions de 2006 malgrat la victòria de CIU va tensar molt les relacions entre Zapatero i Mas que han estat anys sense parlar, tot i que s'ha mantingut un canal obert entre Zapatero i Duran Lleida al llarg d'aquests anys. 

Per tant aquesta reunió era molt important, més per la gravetat dels temes que s'hi van tractar que no pel fet que suposava una important primera presa de contacte i per tant, un desglaç de les relacions. El Govern-catalanista-i-d'esquerres que Zapatero no va fer res per impedir ja que li resultava molt cómode pels seus interessos ha deixat Catalunya a punt de fer fallida. El millor conseller del tripartit, com serien els pitjors?, ha dut a la Generalitat a una situació límit, perquè es la ptijor cojuntura que les nostres institucions d'autogovern han d'afrontar des de la arribada del president Tarradellas i per tant des de la seva restauració. Si, perquè nomès dos mesos abans de celebrar-se les eleccions les sospites existents sobre l'estat real de les finançes de la Generalitat es confirmaren en forma d'emissió de bons per 2.800 milions d'euros que van servir per pagar el sou dels funcionaris, a un tipus d'interès del 4,75% pels particulars i total del 7,75%. La gravetat de la situació quedava palesa amb la genial expressió empréstito griego de la mà d'Enric Juliana, però el ptijor es que Antoni Castells va acudir al Consell de Política Fiscal i Finançera falsejant les dades del deute de la Generalitat declarant una quantitat menor al límit de l'1,3% del PIB fixat a la LOFCA per a que les Comunitats Autònomes puguin emetre deute. Una vegada tinguè lloc el traspàs de poders la situació es va mostrar en el seu cru dramatisme: el dèficit de la Generalitat l'any 2010 havia assolit la xifra dels 7.000 milions d'euros, exactament el 3,5% del PIB.

No va fer falta conèixer els resultats de l'auditoria encarregada per a posar fil a l'agulla. La Generalitat necessita 11.000 milions d'euros per a poder afrontar els seus compromisos de cara al present exercici  La primera mesura estudiada pel conseller Andreu Mas Colell va ser l'emissió de deute, però a l'haver traspassat el màxim establert a la LOFCA es va haver de fer un pla d'ajustament per tal que el Govern de l'Estat autoritzi la Generalitat a fer una emissió de deute. En temps rècord es va fer un pla que tenia com a premissa fonamental la reducció del Pressupost de la Generalitat en un 10%, un pla d'ajustament que si be segurament deu ser tècnicament perfecte ha suposat el primer error greu del Govern de CIU. I es que CIU ha fallat en les formes a l'hora de redactar aquest pla d'ajustament perquè Artur Mas va anar directament a la Moncloa sense exposar-lo ni a la resta de formacions catalanes ni molt menys debatint-lo al Parlament , en un ple monogràfic que hauria donat peu a la presentació d'esmenes. Si haguès passat pel Parlament aquest pla hauria tingut una força moral incontestable, la força de la majoria dels catalans. Però desafortunadament no ha estat així i s'ha trencat la imatge de tarannà dialogant que va oferir Mas en el debat d'investidura, una imatge diferent a la del seu antecessor que mai va fer us del diàleg per a la defensa dels reptes importants de pais com va ser el cas del finançament o de la resposta davant la sentència del TC sobre l'Estatut. I així de malament ens va anar. El pla nomès l'ha conegut el PSC i desprès de la reunió amb Zapatero...

Juntament amb l'emissió de deute per valor de 2.600 milions d'euros des d'Economia tambè es van plantejar altres demandes com la liquidació efectiva de les quantitats que deu l'Estat en base a l'aplicació de la disposició adicional setena de l'Estatut, de les quantitats que tambè deu l'Estat a Catalunya en funció del fons de competitivitat previst al nou sistema de finançament aprovat l'any 2009, més les quantitats que tambè deu l'Estat a la Generalitat en funció de l'aplicació de diverses mesiures com la llei de Dependència i per últim el traspàs de la titularitat estatal dels hospitals que gestiona la Generalitat per tal que el Govern els pugui vendre i així obtenir recursos, però mantenint-ne la gestió dels serveis sanitaris en base a l'anomenat cens emfitèutic.

Dons be, aquestes cinc demandes van constituir l'agenda de la reunió del President de la Generalitat amb el President del Govern. Questions de màxima urgència, sobretot la primera, de les quals nomès es va solucionar amb èxit la segona que en total puja a uns nomès 700 milions d'euros i que té el seu orígen en la pèssima negociació d'Antoni Castells amb Pedro Solbes i Elena Salgado durant els anys 2007, 2008, 2009 i 2010 ja que l'enganyaven i li escamotejaven la torna dels diners que mancaven per tal d'assolir la quantitat equivalent al percentatge de Catalunya sobre el PIB d'Espanya. Però l'entrevista va resultar un autèntic fracàs, perquè no nomès Zapatero es va negar a pagar a la Generalitat els diners procedens del fons de competitivitat, de la llei de dependència i la transferència a la Generalitat de la titularitat dels hospitals públics, sinò que tambè es va permetre el luxe d'enganyar Mas per segona vegada ja que li va prometre que o be el CPFF o el mateix Consell de Ministres autoritzarien la Generalitat a emetre deute aquesta mateixa setmana i en realitat el Govern del PSOE ha près de nou el pèl als catalans, ja que en canvi el Consell de Ministres si autoritzà inesperadament Andalusia a una emissió de deute per valor de 1.500 milions d'euros. Si una cosa queda clara es que els diferents governs socialistes viscuts al llarg de la democràcia s'han dedicat a beneficiar descaradament Andalusia, abocant-hi una pluja de milions enviada en realitat a un pou sense fons perquè aquesta regió segueix essent a dia d'avui la regió més subdesenvolupada de l'Estat espanyol amb taxes d'atur que ronden el 30% de la població.

Zapatero ha enganyat als catalans per no se quina vegada, però ha enganyat a Artur Mas per segona vegada. Quan ja es donava per fet que la Generalitat podria fer l'emissió de deute per valor de 2.600 milions d'euros l'autorització del Govern de l'Estat no ha arribat i ara es condiciona a una retallada en els Pressupostos de la Generalitat d'enguany per valor no del 10 sinò del 15%, fins i tot el PP de Catalunya parla del 20%!. La Generalitat es nega a retallar finsaquests extrems i Elena Salgado proposa apujar impostos. La situació es crítica, la Generalitat nomès disposa de recursos fins el 28 de febrer i Catalunya, com Grècia o Irlanda nacions petites però amb Estat propi, tambè està intervinguda però no per la UE i l'FMI sinò pel Govern central que a la seva vegada tambè està amenaçat d'intervenció per la UE. Seguirem informant puntualment sobre els esdeveniments que es puguin anar succeïnt en la ptijor crisi a Catalunya d'ençà la restauració de la democràcia i de l'autogovern provocada per un govern guai, catalanista, d'entesa i d'esquerres, recolzat per Zapatero perquè li convenia més pels seus interessos que no pas un govern de CIU els membres del qual eludeixen responsabilitats en base a la seva pretesa superioritat moral i que  una vegada superada l'actual conjuntura  hauràn d'afrontar responsabilitats penals pel descobert que han deixat. Responsabilitats que poden ser clarament delimitades per l'auditoria.




domingo, 6 de febrero de 2011

Situació límit a les finançes de la Generalitat

La Generalitat està a punt de fer fallida. La situació es dramàtica... No ha estat necessari haver d'esperar a conèixer els resultats de l'auditoria encarregada pel Govern a principis de gener amb l'objectiu d'obtenir una radiografia completa de l'estat finançer de la Generalitat per tal de saber que la situació es absolutament desesperada i que ha esclatat amb tot el seu dramatisme.

Mesos abans de les eleccions l'actual secretari adjunt de CDC Oriol Pujol ja va advertir de la situació i les forçes que llavors governaven no van trigar ni mig segon en titllar-lo d'alarmista. No va haver de fer falta que passessin les eleccions per tal que les sospites es confirmessin, ja que un mes abans de les mateixes el llavors conseller d'Economia i Finances, el socialista Antoni Castells, va anunciar l'emissió de bons de la Generalitat a un 4,75% d'interès pels usuaris que els adquirissin a un any de venciment. Aquest interès tenint en compte les taxes pagades a les entitats bancàries i fianceres per a la seva comercialització es disparà fins al 7,75%! Un interès grec tal i com deia Enric Juliana i una mostra clarísima del dramatisme de la situació, de que Oriol Pujol tenia raó i de la incompetència dels responsables del tripartit tant per la seva incompetència com per la seva pèssima estratègia publicitària. Però tambè del fet que si Catalunya hagués estat un Estat independent hauria estat inmediatament intervinguda per l'FMI i la UE com ja ha succeit en els casos d'altres Estats independents de mida reduïda com Grècia i Irlanda. Una autèntica lliçó per a tots aquells qui pensen que si Espanya està atravessant una situació econòmica complicada es nomès per la competència d'aquells qui ens governen des de Madrid i que si Catalunya fos independent això no passaria. Donçs no!

Van passar les eleccions, CIU va guanyar i va tornar al Govern mentre les tres forces del tripartit anaven de pet a l'oposició. EL moment de la veritat estava a prop i la bobma va esclatar com era lògic just en el moment del traspàs de poders. I es que José Montilla va traspassar Artur Mas un dèficit l'any 2010 de ni mes ni menys que 7.000 milions d'euros! Quedava al descobert la pesada llosa hereditària d'un tripartit que mercè a la seva incompetència havia dut Catalunya gairebè a la ruina. I es que poc abans de les eleccions Antoni Castells, aquell superconseller qui tothom alababa com l'únic element solvent del tripartit, havia mentit davant del Consell de Política Fiscal i Financera a l'assenyalar que el dèficit havia estat molt inferior a la quantitat esmentada, fet pel qual va obtenir aturotizació per fer la famosa emissió de bons que encara ha complicat més la situació pel nou Govern que en el termini d'un any ha de retornar els interessos a aquells ciutadans que van decidir invertir en seny.

Donçs no! Al final no ha fet falta esperar als resultats de l'auditoria perquè amb aquesta dada Catalunya ha sobrepassat el límit percentual que d'acord amb la LOFCA permet emetre deute. I el Govern de l'Estat ha negat al nou Govern la possibilitat d'emetre deute per poder fer front a necessitats peremptòries com es el pagament de les beques menjador o del siou de mestres i mossos. Li ha negat a condició de que elabori un pla per retallar la despesa. I el superconseller d'Economia i Finances, aquest si que ho es; de debó, Andreu Mas Colell ha demostrat la seva famosa capacitat de treballador infatigable elaborant en temps récord un pla de viabilitat que preveu diverses mesures mitjançant les quals el dèficit de cara al present exercici quedaria reduït en un 10% i per tant, pemetria a la Generalitat obtenir la corresponent autorització del Govern de l'Estat per fer una nova emissió de deute a la desesperada que ha de permetre cobrir a un mes  vista necessitats molt urgents.

Hem conegut les directrius del pla de viabilitat enviat al Govern central fa una setmana, però no sabem la seva concrecció a espera de l'aprovació dels nous Pressupostos d'enguany que s'han de fer a la major urgència possible, uns pressupostos d'emergència ja que a dia d'avui encara estan vigents els de l'any passat. Demà el nou President de la Generalitat es reunirà amb el President del Govern José Luís Rodríguez Zapatero i al final de la mateixa sabrem si el Govern de l'Estat dirà el seu si per tal que la Generalitat pugui fer una nova emissió de deute. Tot sembla indicar que aixi serà, tot i que poden haver-hi sorpreses, ja que Josep Antoni Duran i Lleida i Andreu Mas Colell han treballat infatigablement en aquesta direcció al llarg dels darrers dies. El conseller d'Economia ja està amb els motors engegats per tal que el Parlament pugui aprovar l'autorització per emetre deute, sembla que amb el vist-i-plau del PSC...

Una vegada conegudes les directrius bàsiques del pla de viabilitat resta la seva concrecció als Pressupostos de la Generalitat relatius al present exercici i que encara s'han de realitzar. La situació es dramàtica. Per responsabilitat s'han de fer ajustaments, retallades que l'anterior tripartit d'esquerres no va voler fer per la seva pressumpció de superioritat moral, de ser els reis del mambo, de ser l'elit intel.lectual de Catalunya que es trobava al Govern no per fer feina pels seus conciutadans sino per dret laic. Un tripartit d'esquerrres que al llarg dels seus anys de govern no ha progressat, no ha fet res, no ha fet més cosa que retrocedir respecte els èxits de CIU al llarg dels seys anteriors vint-i-tres anys de govern i dur-nos a la ruina. Un tripartit esquerranòs i elitista que prenia el pel a la ciutadania catalana tot dient-li que nomès ells podien governar, ja que si guanyava la dreta Catalunya aniria enrere.

Dons ara resulta que el centre carca i retrògrad ha de ser responsable i fer la feina que l'esquerra señoritinga i guai no ha volgut fer si no volem veure com Catalunya s'ens esmunyeix entre tots de les mans pel forat del water. Al centre li toca fer la feina bruta, la feina desagradable que ningú vol fer, però que s'ha de fer si volem evitar la gran catàstrofe que suposaria que la Generalitat fes fallida. Aquesta feina es pot fer de moltes maneres, però com tot s'ha de fer be i es pot fer be. Per tant, demanem al nou govern de la Generalitat que faci uns bons Pressupostos, amb intel.ligència on es retalli allò que es innecessari i es mantingui allò que es necessari. Es pot fer. Perquè si no es fa ens podem trobar en un escenari molt semblant al del Renge Unit ,on els liberaldemòcrates liderats per Nick Clegg van forçar per primer cop en 50 anys un govern de coalició enmig d'una onada d'entusiasme sens precedents que ha acabat en una decepció enorme, perquè Clegg ha avalat les antisocials retallades aplicades pel seu company conservador de govern David Cameron. Si això tambè tingués lloc a Catalunya l'onada d'entusiasme que ha permès el retorn de CIU al Govern tambè es punxaria i començaria a ahver-hi una important fuga de vots cap a Solidaritat Catalana.




viernes, 4 de febrero de 2011

La Renaixença

Entendemos por Renaixença el movimiento cultural de recuperación de la historia, tradiciones y lengua catalana de las tierras de habla catalana tras varios siglos de primero decadencia y luego represión y prohibiciones, intensificada tras la derrota de la Corona de Aragón en la Guerra de Sucesión y el correspondiente Decreto de Nueva Planta

Pese a la represión y las prohibiciones el catalán siguió siendo la lengua de uso habitual entre el pueblo de Catalunya, la Comunidad Valenciana y las Islas Baleares. El simple hecho de su coloquialidad garantizó su supervivencia, mientras que a nivel oficial se usaba la lengua castellana no sólo por culpa de la prohibición sino porque se consideraba la lengua de cultura. Sin embargo la situación empezó a cambiar con la llegada del Romanticismo, corriente literaria surgida a inicios del siglo XIX que propugnaba la recuperación de las tradiciones culturales de los pueblos europeos como reacción al clima jacobino que había traido la Revolución Francesa, pero también apostaba por personajes atormentados, psicológicamente complejos.

Los inicios de la Renaixença fueron muy tímidos. Primero siempre en lengua castellana autores como Josep Maria Quadrado o los hermanos Milà i Fontanals dedicaron su obra a recuperar aspectos de la historia y tradiciones de Catalunya, Comunidad Valenciana e Islas Baleares. Posteriormente hubo autores que se atrevieron a ir más allá y usaron directamente el catalán en sus composiciones siendo el primero de ellos Joaquim Rubió i Ors que durante un año publicó poesias en catalán en el Diario de Barcelona reuniéndolas todas en un volumen. A ese volúmen adjuntó un prólogo en el que defendióla recuperación del uso de la lengua catalana como lengua de cultura.

Los autores de la Renaixença fueron eminentemente conservadores. Eran muy devotos y ligaron la recuperación de la cultura catalana a la exaltacion de sus valores conservadores. Puede afirmarse con toda rotundidad que los autores del romanticismo catalán sólo exploraron la vertiente tradicional de este movimiento, pues rechazaron rotundamentela el tópico religioso por considerarlo claramente nocivo para los pueblos a los que representaban. El único romántico al uso fue Pau Piferrer, el resto tuvieron vidas largas, sanas y ordenadas.

Otro aspecto importante de la Renaixença fue la recuperación de los llamados Jocs Florals concursos literarios de orígen medieval en lengua catalana cuya realización había quedado olvidada. Por último señalaremos que el movimiento llegó tarde a la Comunidad Valenciana y a las Islas Baleares solo por influencia de los autores catalanes, siendo los representantes más destacados en el primer caso Vicent Venceslau Querol y Teodor Llorente en el primer caso y Josep Lluis Pons i Galarza y Marià Aguiló en el segundo.